Explica Belén Funes que, en un moment del procés de construcció de Los Tortuga, va pensar que potser s’estava exposant massa. Això és perquè hi ha molts punts en comú entre la cineasta i l’Anabel, l’adolescent protagonista de la seva segona pel·lícula. Fa sis anys, la veu de Funes va irrompre de manera inesperada amb l’excel·lent La filla d’un lladre. O no tan inesperada, perquè els seus curts, Sara a la fuga i La inútil, ja apuntaven boníssimes maneres. I ara, fent dues o tres passes endavant i connectant amb experiències pròpies o properes, torna a abordar un cinema social arrelat als temps que vivim, mostrant una societat urbana emmalaltida per la precarietat i la violència habitacional, amb els desnonaments com a pa nostre de cada dia. Però no només: a Los Tortuga es parla de conflicte de classe, sí, i de com la butxaca pot condicionar l’avenir d’uns joves que, massa sovint, no poden accedir a una formació que els permeti trencar la cadena i tenir un futur millor. A la pel·lícula es reflexiona, també, sobre les dificultats de començar de zero lluny de casa. Però és la relació entre una dona i la seva filla, en un moment emocionalment complex, la que ho travessa tot.
Una història de dol, migració i lluita de classes
“Anomenaven Tortuga a aquells que marxaven del poble, per la motxilla, perquè s’ho emportaven tot al damunt. Anaven a Catalunya perquè aquí es morien de gana”, escoltarem explicar a un dels personatges. Unes fotos en blanc i negre, penjades a la paret d’una casa en una petita vila de Jaén, representen l’onada de la migració andalusa que va creuar la península a la recerca d’una vida més digna. Un d’aquests Tortuga va arribar a Barcelona, es va casar amb una xilena i van tenir una filla catalana. Elles dues són les protagonistes de la pel·lícula, i les coneixerem poc temps després de l’accident de cotxe que ha matat el pare. Una, la Delia, treballa com a taxista en el torn de nit. L’altra, l’Anabel, acaba de començar la carrera de Comunicació Audiovisual amb la intenció de dedicar-se al cinema. L’inici de Los Tortuga ens les presenta quan visiten la família paterna a Andalusia, amb la jove ajudant en la collita de l’oliva i participant en el ritual de sucar pa i tastar el primer oli.
Aquest silenciós litigi maternofilial, aquesta gestió de la pèrdua que amenaça amb distanciar-les —si és que ja no està aconseguint fer-ho— és l’eix narratiu sobre el qual aterren la resta de línies temàtiques
Qui perd els orígens, perd la identitat. I l’Anabel s’hi sent fortament arrelada, pels vincles familiars amb tietes i cosins, però també perquè és allà on troba escalfor davant d’un dol que provoca xocs frontals amb la mare, que sembla instal·lada en la fase de negació i que ha escollit no parlar-ne i llençar pilotes fora quan algú, qui sigui, li recorda el seu marit absent. Aquest silenciós litigi maternofilial, aquesta gestió de la pèrdua que amenaça amb distanciar-les —si és que ja no està aconseguint fer-ho— és l’eix narratiu sobre el qual aterren la resta de línies temàtiques. Però també és el punt on conflueixen els diferents universos que formen part de la trama: l’entorn familiar i l’universitari, el de les taxistes i el dels veïns.
Farcit de capes superposades de forma impecable, perfectament orgànica, el guió que signen Funes i Marçal Cebrian, el seu còmplice habitual i company de vida, és una peça d’orfebreria, un exemple a seguir per a qualsevol estudiant d’escriptura cinematogràfica. Ho és per tècnica i per talent, però també —i sobretot— per compromís. A Los Tortuga hi ha escenes enormement reveladores (potser el millor exemple és fer-nos partícips de la visita a un pis que els de la immobiliària ensenyen, sense cap indici de decència, a potencials llogaters quan encara hi ha gent vivint-hi), que fan una fotografia contemporània del món que ens envolta. El periple d’aquestes dues dones travessades per la pèrdua i el dol les porta a comprovar que la vida a la cada vegada més despoblada Espanya rural és tan dura com la que es pot tenir en una gran ciutat com Barcelona, cada dia més hostil, entregada als rics i als guiris, estigmatitzadora davant el drama de l’habitatge, convertida en una partida de Monopoly que juguen els repugnants fons voltor.
Farcit de capes superposades de forma impecable, perfectament orgànica, el guió que signen Funes i Marçal Cebrian, el seu còmplice habitual i company de vida, és una peça d’orfebreria, un exemple a seguir per a qualsevol estudiant d’escriptura cinematogràfica
I d’entre les virtuts de Los Tortuga, és imperatiu destacar la prodigiosa feina de les dues protagonistes. Una, Antonia Zegers, prestigiosa actriu xilena, habitual del cinema de Pablo Larraín (de fet, van estar casats i tenen dos fills, i van treballar plegats a films com No, El Club o la recent El Conde). L’altra, la debutant Elvira Lara, escollida en un càsting entre vuit-centes aspirants, i amb una sorprenent semblança física amb Belén Funes (diu Marçal Cebrian que, d’alguna manera, la cineasta es buscava a si mateixa amb divuit anys). La solidesa d’una, la intuïció de l’altra, i la mirada, els silencis i el talent de totes dues fan possible la mateixa màgia que Funes i Cebrian han aconseguit aplicar a un guió tan ric i ple d’estímuls: furiós però serè, commovedor i ple d’emoció, poderós i políticament compromès.