Amb la primera temporada de Solo asesinatos en el edificio passaven dues coses que eren la perfecta síntesi de la seva qualitat. Una, que lamentaves que s’acabés, i aquest és un mèrit impagable atès que la majoria de sèries es fan llargues o no saben tancar a temps. L’altra, que justament perquè era un misteri deliciós, brillant i divertit temies que la insistència a estirar el xiclet acabés carregant-s’ho tot. Però singularment no va passar. La segona entrega era tant o més inspirada que la primera, ja que encertava en gairebé totes les seves decisions creatives. La principal, un enigma a l’alçada (que és la clau de qualsevol història detectivesca, al final), però també que aprofundia molt (i bé) en les relacions entre els personatges i que expandia la mitologia de la sèrie, i en particular del seu escenari, amb coherència i enginy.
Ens ho vam passar la mar de bé, es va anunciar la tercera temporada i, un altre cop, l’ai al cor. La idea de tres personatges molt diferents tornant a investigar un crim mentre en fan un pòdcast dona per a una tercera entrega? No pot passar que, amb tants crims en un mateix espai, la sèrie acabi perdent tota convicció i convertint-se en una caricatura d’ella mateixa? Afortunadament, els temors han estat de nou infundats. La tercera de Solo asesinatos en el edificio no només manté el nivell de les seves predecessores, sinó que aconsegueix obrir nous fronts sense renunciar a la seva identitat, jugar amb els seus propis absurds (l’estructura de la sèrie, i la seva mateixa expansió, dona peu a un magnífic diàleg) i transmetre la sensació que els personatges, per més que ja els percebis com a propers i et semblin gairebé de la família, encara tenen moltes coses a dir.
Estrenada a Disney Plus (dos episodis d’entrada, els vuit restants aniran a ració setmanal), aquesta tercera entrega s’endinsa a la trama que s’anunciava al final de la segona. Oliver torna a dirigir una obra a Broadway amb la complicitat de Charles i Mabel i, en plena funció, el seu protagonista cau mort a l’escenari. Això és el que vam veure que passava, però no és necessàriament el que acaba passant. Sigui com sigui, hi ha un mort, personatges amb molts secrets i una investigació que, com no podria ser d’una altra manera, passa per aquest edifici de Nova York on els enigmes semblen no acabar-se mai. Millor no revelar gaire més de la història, però el que sí que es pot afirmar és que la sèrie només necessita cinc minuts per tornar-te a atrapar, convèncer-te de la necessitat d’una nova temporada i arrossegar-te cap a un misteri que va guanyant intensitat a mesura que s’enreda.
La tercera de Solo asesinatos en el edificio no només manté el nivell de les seves predecessores, sinó que aconsegueix obrir nous fronts sense renunciar a la seva identitat
Una vegada més, el que fa gran Solo asesinatos en el edificio és el seu equilibri entre gèneres. És una comèdia brillant, per descomptat (Steve Martin, aquest geni a reivindicar cada dia), però també un thriller addictiu, un drama generacional i, en aquest cas concret, una molt bona sàtira de la societat de l’espectacle. També hi ha temps per a interludis de musical clàssic i fins i tot de riure’s del fenomen dels superherois (el Cobro, quin riure). Steve Martin, Martin Short i Selena Gómez hi tornen a funcionar com un mecanisme de rellotgeria, i a sobre es permet el luxe d’integrar-hi dues grans estrelles que donen el millor de si mateixes: Paul Rudd i ni més ni menys que Meryl Streep, que obra el miracle d’autoparodiar-se mentre construeix un personatge apassionant que mereixeria la seva pròpia sèrie.