Una piconadora anomenada Slipknot ha atropellat la nit d'aquest dijous el Barcelona Rock Fest. I és que Corey Taylor i el seu seguici d'éssers emmascarats han demostrat per què la banda d'Iowa continua sent un dels grans exponents del nü metall, amb matisos, que es va popularitzar a finals del segle passat, un metal pesant amb tocs d'altres estils, com el groove o el death metal, que ha fet les delícies dels més 25.000 maggots ("cucs", com es coneix els seguidors de la banda) que han omplert el recinte de Can Zam, a Santa Coloma de Gramenet.
I és que fins ara, Slipknot només havia visitat Barcelona en 3 ocasions en els seus més de 25 anys de carrera, i de l'última havia plogut ja, des de l'enyorat Sonisphere, del 2009. Hi havia, doncs, ganes d'Slipknot, d'abaixar el cap i saltar fins a perdre l'última gota de suor en un vespre tòrrid molt poc indicat per a exercicis extrems.
Slipknot i la generació incompresa
En plena celebració del seu 25è aniversari, tocava rememorar els clàssics, i així ha estat en un començament de concert aclaparador, amb la destrossacolls (sic) seguida de People = Shit, dos himnes dels d'Iowa que han encès el públic. Des d'un primer moment s'ha vist que Corey Taylor i la seva privilegiada veu estan en un estat de forma excepcional, una precisió mil·limètrica a la qual ha acompanyat la resta del grup, malgrat que Clown, el mític pallasso, no està en aquesta gira per problemes familiars.
Acabava de començar la hipnosi, una glopada de violència musical que ja no tindria fre, i que ha continuat amb Gematria (the killing name), un tema de metal old school, amb una base sòlida i pesada i amb Taylor, no cal dir-ho, donant curs a la seva fúria vocal. L'èxtasi ja era un fet, però faltava firmar el pòquer per completar l'exorcisme, Wait and Bleed, possiblement la cançó més estimada d'Slipknot, el seu sant i senya. "He sentit l'odi elevar-se en mi", afirma Taylor, símbol d'una generació en gran part incompresa que va viure el canvi de segle sense massa expectatives de futur.
Fetes les presentacions, la banda s'ha donat un petit respir nostàlgic, amb la 'hip-hopera' Nero Forte i la 'lenta' Yen, dos temes més actuals. Tanmateix, ha estat només un lleu descans, un pas enrere per agafar embranzida, ja que una nova onada de rudesa ha aparegut amb uns altres 2 himnes, Psychosocial i The Heretic Anthem. Tocava tornar a desgreixar, a calmar la muntanya russa, que ja anava en caiguda lliure i sense frens, i ni The Devil in I ni Unsainted ho han aconseguit. La massa havia retrocedit ja a 1999, els salts i els conats d'allau s'han apoderat del recinte. Tot estava al seu lloc per a Duality, Spit It Out i Surfacing, les 3 joies del repertori que faltaven per aparèixer. La piconadora d'Iowa havia complert amb nota una nit memorable.
Angelus Apatrida escalfa motors amb el seu 'trash metal' d'alta gamma
Un altre dels pesos pesants del dia d'obertura han estat els manxecs Angelus Apatrida, possiblement el millor representant del metal espanyol de l'actualitat, i més després del retir indefinit dels Crisix. Els d'Albacete han firmat una actuació superba portant a col·lació el seu trash metòdic, que ha permès veure el públic més actiu de tota la jornada, amb un mosh pit gegantí en el centre. El concert, fantàstic, ha estat l'aperitiu del qual vindrà el pròxim 25 d'octubre, en l'esperada actuació dels Angelus a la Sala Razzmatazz.
L'altra banda més aclamada del dia ha estat Savatage, que ha fet les delícies dels seguidors del heavy metal més pur, amb un Zachary Stevens que ha portat a col·lació les seves privilegiades cordes vocals. No ha faltat cap dels seus himnes, com Welcome, Strange wings o Jesus saves. Ha estat l'avantsala del que estava per venir, del dia a la nit en segons. Slipknot, so rude, ira, misantropia i hipnosi. Llarga vida al rock, en tots els seus vessants.