El Sónar 2026 va agafar velocitat aquest divendres amb una segona jornada que va mostrar el festival en tota la seva dimensió al recinte de Fira Gran Via de l’Hospitalet de Llobregat. Amb els sis escenaris ja plenament visibles després de retirar les últimes tanques protectores, la cita va deixar enrere les primeres hores de descoberta i va entrar de ple en el seu nou format, marcat per la redistribució dels espais, la connexió entre les programacions de dia i de nit i un recinte més ampli per absorbir les grans multituds.
Un dels moments més esperats de la nit va arribar amb Skepta, que va omplir el SonarClub amb una actuació d’alta intensitat. El raper i productor nigerianobritànic va aparèixer amb el rostre completament cobert per una caputxa i va connectar amb el públic des del primer minut amb una posada en escena austera, sostinguda sobretot per la seva energia i per unes bases electròniques contundents.
El concert va reivindicar el grime, el gènere nascut als marges urbans de Londres que Skepta ha ajudat a projectar internacionalment. El repertori va combinar temes clau de la seva trajectòria, com Shutdown, Back 2 Back, That’s Not Me o It Ain’t Safe, amb peces més recents com Toxic, la col·laboració amb Playboi Carti, Aloe Vera o Alpha Omega. El tram final va reservar espai per a Victory Lane, el tema amb Fred Again que ha reforçat el seu paper com una de les figures centrals de l’escena urbana britànica actual.
La jornada també va tenir un dels seus punts més festius al Village amb Kelis. La cantant nord-americana va transformar l’escenari en una celebració de R&B, disco, soul i house, amb una actuació que va fugir de les etiquetes rígides i va jugar amb la cultura del sampleig i les referències creuades. Acompanyada per una segona veu, bases i bateria, va recuperar peces com Milkshake, Trick Me, Bounce i Acapella, i va incorporar fragments que remetien a Nirvana, Giorgio Moroder, Benny Benassi o Bad Bunny.
En paral·lel, el Sónar va tornar a posar l’experimentació audiovisual al centre amb Daito Manabe. L’artista japonès va presentar al SónarHall un espectacle creat amb eines de DeepMind, el laboratori d’intel·ligència artificial de Google. La proposta va combinar música electrònica, projeccions generades en temps real i formes visuals que reaccionaven al so, en una peça situada entre el concert, la instal·lació i la performance digital.
El vessant tecnològic també va marcar el directe de Reinier Zonneveld, que va compartir escenari amb R2, un holograma entrenat a partir de la seva pròpia música dels últims tretze anys. El productor neerlandès va convertir el seu set de hard tecno en un diàleg entre l’artista i el seu doble virtual, amb una posada en escena pensada per difuminar els límits entre presència física, avatar i maquinària sonora.
Ja entrada la matinada, Charlotte de Witte va reafirmar la seva força dins l’escena electrònica global amb The Resistance, un nou espectacle audiovisual basat en el seu darrer àlbum. La belga va desplegar una sessió de tecno hipnòtic i contundent que va fer saltar milers de persones al SonarClub, dos anys després d’haver-hi presentat Overdrive.
El nou Sónar, que en les primeres hores havia generat certa sensació de desorientació entre el públic pel canvi d’ubicacions i la redistribució dels espais, va començar així a trobar el seu pols.