Des que l’any passat la Sílvia Pérez Cruz va inaugurar de manera estel·lar el Festival Grec amb un concert ple d’al·licients i estímuls, la inquieta artista de Palafrugell no ha deixat de fer coses. Com sempre, a la seva manera i sense complexos. I, sobretot, al marge de les pressions (només les que ella mateixa es pugui imposar), fent en cada moment el que li demana el cos. Això no és nou: la Sílvia sempre ha funcionat així. I, la veritat, no li ha anat gens malament. Bàsicament —i encara que hi hagi un pla al darrere—, fa cas al seu instint. En definitiva, aquest és el seu imponderable.
Des d’aquella data (11 de juny de 2024), ha publicat Lentamente, el disc conjunt amb el guitarrista argentí Juan Fanlú; ha anunciat dates per a l’estiu vinent a l’Olympia de París (una fita preciosa per a ella) i, recentment —entre altres coses—, ha cantat amb l’Amaia Zorongo gitano als Premis de l’Acadèmia de la Música d’Espanya, una actuació que va tenir molta repercussió i que totes dues van celebrar amb llibertat. Ni l’una ni l’altra podien dissimular la il·lusió que els feia col·laborar en aquell esdeveniment. Perquè la Sílvia mai no ha amagat l’admiració que sent pels seus companys de professió, molts d’ells amics. Per tant, la notícia del disc a mitges amb en Salvador Sobral no va ser cap sorpresa. El músic portuguès va ser present tant als concerts al Teatre Tívoli de fa dos anys com formant part del cor immens de l’estiu passat al Teatre Grec. En qualsevol cas, aquella química evident i palpable s’havia de transformar en alguna cosa. I què millor que un disc i la corresponent tanda de concerts. A part del repertori propi, la parella es recolza en material que els ofereix gent estimada com en Jorge Drexler, la Lau Noah, en Marco Mezquida (com oblidar aquell disc en directe a Tòquio amb la Sílvia) o la germana d’en Salvador, la Luisa Sobral, una cantautora com un castell. Amb aquest mapa només calia trobar un forat a l’agenda, un lloc on gravar i donar via lliure al talent i a aquella sensibilitat tan sincera per interpretar cançons amb el seu segell propi. Una idea, un concepte, basat en dos aspectes: l’amistat i el respecte.
El murmuri de la maca taral·la
Amb les entrades exhaurides des de fa una eternitat, la Sílvia i en Salvador es presentaven en un lloc idíl·lic de la ciutat amb moltes connotacions compartides. Amb una il·luminació senzilla (dominada per dues grans làmpades), però no escassa, els cinc músics es situen en semicercle. Cadascú amb el seu espai (i importància), amb la violoncel·lista Marta Roma al centre, la dona que equilibra tot l’univers, la vela que manté el vaixell dret. I als extrems, els dos guitarristes: en Darío Barroso i en Sebastià Gris (habitual amb la Magalí Sare, que també toca el banjo i la mandolina). I, entre ells, barrejats, la Sílvia i en Salvador, com dos més de la colla. Un conjunt que no deixa ningú indiferent i que, ja d’entrada, amb Recordarte, fa xiuxiuejar al públic una dolça tornada. Amb el primer tema, ja s’han guanyat un respectable que venia predisposat a gaudir. Perquè saben que als concerts de la Sílvia, sigui quin sigui el format, sempre hi passen moltes coses i val la pena viure-les i explicar-les. Una història que ella va escrivint sobre la marxa.
Amb les entrades exhaurides des de fa una eternitat, la Sílvia i en Salvador es presentaven en un lloc idíl·lic de la ciutat amb moltes connotacions compartides
«No ens ho acabem de creure, que estiguem aquí», diu la Sílvia. En canvi, en Salvador Sobral, com aquell qui diu, acaba d’aterrar: ve d’un viatge al Senegal i a Cuba. «Fa dos anys, quan vaig actuar aquí, vaig somiar en tornar a viure a Barcelona. I mira, avui he vingut a peu des de casa meva», comenta l’apassionat lisboeta. I afegeix, entre rialles: «La Sílvia, que és la reina del Tibidabo». Expliquen que tot això va néixer a la cerimònia dels Goya de fa un any i mig. Després d’aquella gala, es van prometre que algun dia farien alguna cosa junts. Només calia esperar el moment i concretar-ho. Mencionen en Jorge Drexler, ja que en aquell escenari van cantar amb ell la cançó que després els va cedir (i que no pensen retornar), El corazón por delante, amb aquell final amb gust de ranxera (almenys en directe).
El concert en si és amè, perquè no es cenyix a un únic patró. Hoje já não é tarde, la peça escrita per la germana d’en Salvador, permet un dels moments més bells i deliciosos de la nit, ara sí amb tots dos dempeus i mirant-se als ulls (lluents i plens d’emoció). Després, cadascú té el seu moment (també els tres músics que els acompanyaven, amb una petita suite instrumental). En Salvador, amb l’acompanyament d’un petit sintetitzador, canta la que per a ell és la cançó més bonica del món: A Case of You, de Joni Mitchell. És un moment solemne, emotiu, on el silenci i el respecte s’imposen. A la Sílvia, guitarra en mà, li toca recuperar una peça de quan va fer Granada amb en Raül Fernández Miró: aquell Pequeño vals vienés i el seu univers lorquià. Et commous només de veure-la; l’escena és preciosa. Un es pot imaginar escoltar-la algun dia així, crua i a pèl, amb la seva veu i la seva guitarra.
Ella continua fascinada amb sentir-lo cantar, per tenir-lo tan a prop, mentre ell reconeix l'admiració emocional que sent per aquesta artista colossal
Un cop recuperada la normalitat, interpreten Este presente, amb el violoncel vaporós in crescendo de la Marta, potser la cançó on tots volen més alt. I, entre tots els agraïments (que són molts), un de ben curiós: el que en Salvador dedica a la futbolista del Barça i compatriota seva, Kika Nazareth, que pel que sembla l’invita als seus partits. «La meva filla Aida es pensa que només hi juguen dones, al futbol», diu ell. En Sobral té un gran (i àcid) sentit de l’humor. La Sílvia insinua que després de l’entrevista al programa La revuelta de TVE amb en David Broncano, es van plantejar —no sense certa sorna— dedicar-se al stand-up comedy. No hi ha dubte que fan equip. Uneixen la seva gent perquè tot rutlli, siguin tècnics de so o mànagers. Amb Mañana, basada en el poema d’Anna Maria Moix, la cantant de Palafrugell posa tothom a cantar en un ambient festiu, abans de quedar-se a soles amb el seu amic Salvador i recordar Palestina gràcies a la cançó d’en Marco Mezquida Temps fugit (plors per Palestina). Una oportunitat que ell aprofita per denunciar que el seu país encara no els ha reconegut com a estat.
Amb aquesta reivindicació, un concert que confirma que aquesta aliança no és només un caprici (i una necessitat): l’escenari ha demostrat que funciona divinament. Ella continua fascinada de sentir-lo cantar, de tenir-lo tan a prop, mentre ell reconeix l’admiració emocional que sent per aquesta artista colossal que no deixa (ni deixarà) de sorprendre’ns i emocionar-nos. Els seus reptes són constants.