Va arribar un dia en què Russian Red —Lourdes Hernández— va decidir apartar-se de la música. No era un adeu definitiu, però si un impàs per posar-ho tot en ordre i explorar altres vies creatives, entre ella la d'actriu. Ara irromp amb un altre desig i intencions, i la sensació que encara té molt a dir. A través de la paraula i les cançons, les que vertebren un disc com Volverme a enamorar, una píndola addictiva que arriba en el millor moment. En tant, el 8 de març, Dia de la dona treballadora, tocarà al Palau de la Música de Barcelona dins de la programació del Banc Mediolanum Festival Mil·leni, una oportunitat per degustar aquestes melodies i tornades irresistibles.
Lourdes, quines sensacions tens ara? Portaves ja molt temps sense presentar noves cançons, no?
Sense comptar Karaoke, que era un disc de versions, crec que són deu anys. És com el renaixement després de tota la gestació. Estic molt emocionada, però alhora com molt tranquil·la. M'encanta el disc, estar preparant la gira, gaudint els assajos i tot és com molt diferent en aquest procés. Estic més plena que mai. Em pots venir amb el que vulguis del disc, que sempre tindré una resposta. Parteixo des d'un lloc molt nou i fresc.
Això vol dir que en processos anteriors, de vegades no tenies les respostes a certes preguntes...
És que fa com uns vuit anys, quan portava set anys dedicant-me per complet a la música i decideixo deixar-ho, tenia la sensació que tot ho vivia amb més ansietat. I ara no és que no en tingui, però és diferent.
D'alguna manera, aprenem a gestionar les situacions. Jo crec que hem d'estar preparats per a tot, no deixem d'estar alerta perquè no sabem quan arribarà el moment de fer alguna cosa. Per exemple, quan vas iniciar la teva carrera musical, potser no imaginaves una carrera al cinema. O sí, no ho sé. O en els teus inicis, que anava tot molt associat a la moda, als espots de publicitat.
En certa manera, i en el millor dels sentits, ara m'he tornat més estratega, tinc més experiència, sé quin missatge vull donar i, a més, tinc un disc que és una conseqüència de la meva exploració vital. Bàsicament, en aquest temps, m'he adonat de quin espai ocupa la música, que és molt important, però tampoc no l'ocupa tot. Crec que em puc enfrontar ara a la gira, perquè tinc uns altres quaranta fronts oberts. Abans em provocava més ansietat perquè era l'únic que sabia. A mi la carrera musical em resultava molt limitadora, ja que m'interessaven moltes més coses. Ara m'agrada que la cantant estigui explicant la seva història i sento com que puc representar-la amb molta més llibertat, perquè no estic tota l'estona en el rol de la cantant.
Així és, tens més finestres obertes i no ho tens tot allà focalitzat. D'alguna manera, deixes d'obsessionar-te. També és veritat que la teva irrupció va ser molt meteòrica, encara que vinguéssis d'un espai petit, fins i tot amb el myspace de per mig, que és alguna cosa ja que ni existeix.
Són altres temps ara, i com no ho podia comparar amb cap altra cosa, el procés va ser molt orgànic. I ara, que tinc aquesta urgència tan real de mostrar el que he fet, valoro molt haver tingut una carrera en el passat, perquè sento que ara és quan vull tenir la meva carrera.
Aquest és un discurs i una actitud molt interessants.
He dit ja en alguna entrevista que de vegades tinc la sensació que em vaig inventar de petita a Russian Red per poder ser-ho ara. I ara em sento moltíssim més plena en aquest personatge, en aquest rol. I quan era petita simplement era jo, no hi havia trampa ni cartró.
Tinc la sensació que em vaig inventar de petita a Russian Red per poder ser-ho ara
El disc és curt i directe, i té una cosa molt bona, les cançons poden funcionar de manera individual, de fet les vuit podrien funcionar com a singles, però després està tot molt ben entrellaçat. I a totes elles les pots definir per alguna cosa, ja sigui la tornada, la melodia o la lletra.
Crec que és l'únic disc conceptual que he fet. Tant a nivell de producció com narratiu, perquè jo ja tenia cinc cançons, que per a mi era un disc, però no, perquè amb aquest número no deixa de ser un EP, i sentia que tenia aquesta urgència per compartir-les. Abans m'havia passat que no sentia això. I si no el comparteixes, no està acabat. Així doncs, quan estava a un mes d'anar-me'n a Los Angeles, em vaig afanyar molt per tenir tres cançons més, que servissin de marc del disc. Aquest per a mi era un viatge de retrobar-te amb el desig, d'experimentar l'enamorament i tenir la gran troballa que això és una fantasia, i que, en el fons, va molt lligat a l'autoconeixement. I va tot de la mà i, aquí, va explicat d'una manera molt pop. Hi ha una complicitat emocional més gran.
Aquest disc parla molt sobre com ens relacionem amb els altres.
Bé, bàsicament parla de com em relaciono jo...
(riures) I com ho fas? Bé, ja ho expliques a les cançons, no?
En aquest període en què anat sent cuinat aquest disc m'he relacionat molt des del desig. Un lloc des del que no partia, i amb això em refereixo a tot, estar en contacte amb el desig sense que et faci vergonya o pudor. Sento que m'ha empoderat moltíssim. He perdut una mica la por a mi mateixa. Per exemple, en els concerts, noto com que hi ha una altra persona cantant.
Llavors, et notes diferent.
Sí, però continuo tancant els ulls mentre canto. Però ara, a més, faig altres coses; també els obro, i ballo, i sento que connecto amb el que hi ha al meu voltant. És més col·laboratiu, més expansiu.
M'agrada molt la portada: la foto, els colors...
És que, girant la vista enrere, me'n vaig adonar que no m'agradava cap de les meves portades.
Doncs la de Fuerteventura era molt bonica.
Sí, ho és, són boniques, i són autoretrats, amb aquest punt retro... però no em semblen icòniques. Jo en volia una que fos memorable, que et quedés. Volia que tingués profunditat, amb aquest toc vintage, i que representés al disc, que va de l'enamorament a la representació del desig. Volia parlar d'aquest miratge.
Per acabar, et volia preguntar pel teu vessant d'actriu. Primer amb Ramona, i després amb la sèrie Un cuento perfecto, que em va encantar. La química que hi havia entre la parella protagonista, amb una Anna Castillo que és fantàstica. De fet, no sabia que hi participaves, i quan et vaig veure vaig dir: no és la Lourdes? I sí, clar, eres tu. Com vas viure allò?
Jo venia de fer Ramona i hi ha un abans i un després. Era el baptisme oficial, el de convertir-me en actriu. La sèrie va venir després i la vaig fer des d'un prisma diferent del de Ramona. Aquí, sent secundària, no hi havia tots els focus sobre mi, això em va permetre fer altres coses. I amb l'Anna, que va ser una passada.
Girant la vista enrere, em vaig adonar que no m'agradava cap de les meves portades
A mi em fascina com a actriu.
És súper inspiradora i molt bona companya. Per a mi, part que m'ho passés tan bé fent-la, va ser per treballar amb l'Anna.
I quant a Ramona, una curiositat: has menjat alguna vegada mandonguilles amb salsa de caramel?
Sí! És que això té una història. El marit de l'Andrea, la directora de la pel·lícula, té uns restaurants, i les mandonguilles amb salsa de caramel és un dels seus plats estrella.
Em va cridar l'atenció, i no sabia si era una una cosa inventada o si existia de veritat. I quantes vegades has vist Annie Hall de Woody Allen?
Realment, crec que només una vegada. I per cert, no us oblideu del meu concert a Barcelona. Tinc moltes ganes d'anar-hi, segurament és on més he tocat i millor rebuda he estat, fins i tot hi havia gent que pensava que era d'allà.
I què és el que més t'agrada de la ciutat?
Sempre dic que em sembla una espècie de París al mar.