Ni en nombre d’espectadors, ni en impacte mediàtic, ni en memorabilitat ha pogut Rumbo al infierno (Hellbound) apropar-se a El juego del calamar. I potser és injust comparar la nova sèrie coreana de Netflix amb la ficció més exitosa de la seva història, però també és inevitable. Perquè la plataforma ha trobat un filó en les produccions coreanes violentes, i és evident que l’impuls promocional que va rebre Rumbo al infierno no hauria estat el mateix si no fos pel fenomen del calamar. Una empenta que va ajudar a la sèrie a col·locar-se ràpidament en el top 10 de les més vistes de Netflix, però la difusió boca-orella no ha estat prou intensa per arribar al número 1. Serà perquè pels qui l’han vist no val tant la pena.
Més potent sobre el paper
Rumbo al infierno presenta un escenari on una misteriosa entitat a la que anomenen “àngel missatger” es presenta davant de certes persones per anunciar el moment de la seva mort. Quan aquest arriba, apareixen unes grans criatures de l’infern per complir amb la profecia i deixar els seus cossos calcinats.
Tot i la premissa de caràcter sobrenatural, la sèrie intenta ancorar-se a la realitat seguint la investigació policial d’aquests estranys successos i plantejant reaccions lògiques per part de la societat, com una secta obsessionada amb veure en aquestes morts un senyal de Déu per aturar el pecat.
Tot plegat recorda força a aquella mítica Flashforward, una ficció on tota la població veia en el mateix moment on estarien al cap de 6 mesos i havien de gestionar el fet de saber quin era el seu futur. Però el problema d’aquella sèrie, que va acabar cancel·lada, era el mateix que trobem a Rumbo al infierno: la idea sembla més potent sobre el paper que el que després s’acaba veient en pantalla.
Camí d’alts i baixos
I això que la sèrie dirigida per Yeon Sang-Ho (Train to Busan) comença amb molta força mostrant la violenta forma amb què les terrorífiques criatures de l’infern eliminen un individu. A partir d’aquí, s’observen les diferents reaccions al fenomen sobrenatural per part de diferents sectors, i no tots desperten el mateix interès.
Més enllà de les misterioses motivacions del líder de la secta de l’Església de la Nova Veritat, interpretat per Yoo Ah-in, i de la investigació policial que aconsegueix donar-li un gir a aquest tipus de trames que tants cops hem vist, la resta de subtrames no aporten res que sigui realment rellevant per la història que es vol explicar.
Això provoca que la intensitat que caracteritza la sèrie sovint perdi pistonada. La violència salvatge i els impactants girs de guió ajuden a recuperar-la, però el resultat acaba sent un camí d’alts i baixos força irregular al llarg dels sis capítols de la sèrie.
Una estètica poc memorable
I si Rumbo al infierno no ha arribat a tot el que va aconseguir ser El juego del calamar també és per la seva estètica. Les imatges van ser un factor importantíssim per convertir aquesta última en icònica i, en aquest cas, no en tenim gaires que esdevinguin memorables.
Potser és perquè en lloc de colors vius i cridaners la sèrie tendeix constantment a la grisor, o perquè el disseny de les criatures de l’infern no acaba d'estar ben aconseguit. I estic convençut que la mateixa història amb una estètica més potent hauria obtingut millors resultats. Però aquests defectes no converteixen Rumbo al infierno en una mala sèrie. No ho és en cap cas. Té una premissa original, un guió sorprenent i planteja qüestions morals i ètiques rellevants, però hi ha certs elements millorables que li impedeixen poder escriure el seu nom a la llista de grans èxits de Netflix amb la mateixa tinta que el calamar.