A vegades no tenim cap excusa per recomanar pel·lícules als nostres lectors. Ja ha passat l’època de parlar dels films de terror i encara és massa aviat per fer llistes nadalenques. Però quan aquest cap de setmana del 19, 20 i 21 de novembre entreu al catàleg de Netflix a mirar una pel·lícula sense saber ben bé què triar, agraireu haver tingut una mica d’ajuda per no acabar dedicant més estona a la cerca que al visionat en si. Així doncs, aquí teniu una tria de qualitat garantida entre els centenars de propostes que us podeu trobar. I com que els gustos del personal són sempre heterogenis, cada recomanació va dedicada a un públic diferent: una pels amants del thriller, una pels del cinema d’autor, una pels que vulguin emocionar-se una mica, una pels romàntics nostàlgics i, finalment, una per gaudir amb tota la família.
Angoixant i impactant thriller de David Fincher basat en la novel·la de Gillian Flynn, explica la desaparició d’Amy el dia del seu cinquè aniversari de casats amb el seu marit. Ell, de fet, es convertirà en el principal sospitós quan la policia descobreixi que el matrimoni era més infeliç del que aparentava, però les capes de profunditat dels esdeveniments seran molt més profundes del que d’entrada es veu a la superfície. I és que el guió de Perdida és una muntanya russa plena de girs inesperats, i en el trajecte t’acompanyen de la mà dos actors que aquí van fer els millors treballs de les seves carreres: Ben Affleck i Rosamund Pike.
A la majoria de sales de cine podeu anar a veure la nova pel·lícula de Pedro Almodóvar, Madres paralelas, però no hi trobareu la mateixa qualitat que a la seva anterior obra, la més personal. A través d’un Antonio Banderas que va estar nominat a l’Oscar per aquesta brillant actuació, Almodóvar crea un alter ego per repassar episodis importants de la seva vida a través de retrobaments, ja sigui amb un antic company de feina, un examant o la seva mare. Així, Dolor y gloria és una obra d’autor capaç d’endinsar-nos en els seus records per transmetre un dolor i una nostàlgia que només poden sortir de la veritat.
A Bong Joon-ho potser el coneixereu per l’extraordinari èxit de Parasite, però el director coreà té més pel·lícules impecables, com Memories of Murder o aquesta imprescindible Okja. Potser la més accessible de la seva filmografia, no deixa de ser igual de crítica amb el sistema, fent una al·legoria del maltractament animal a través de la petita Mija i el seu entranyable porc gegant amb qui ha conviscut durant deu anys abans que la multinacional que el va crear se’l vulgui tornar a emportar. Amb una barreja excel·lent de drama i comèdia, l’obra també destaca per un magnífic repartiment on hi trobem Tilda Swinton, Jake Gyllenhaal o Paul Dano.
Provinent del sovint menyspreat gènere del drama d’època i sota l’ombra de l’adaptació més coneguda de l’obra de Jane Austen, Orgullo y prejuicio, aquesta magnífica pel·lícula d’Ang Lee no ha estat mai valorada com es mereix. Emma Thompson i Kate Winslet interpreten els papers de dues germanes de caràcters oposats - una és el seny, l’altra la rauxa - que s’han d’enfrontar a les adversitats de l’amor i la vida a l’Anglaterra del segle XIX. Se sumen a la causa actors com Hugh Grant o el gran Alan Rickman per crear una varietat de personatges capaços de fer-nos riure, plorar i, sobretot, emocionar.
La millor pel·lícula d’animació d’aquest any no és de Disney ni de Pixar. És de Sony, i la podeu trobar a Netflix doblada al català. I és que la història d’una família que ha d’aturar la rebel·lió de les màquines per salvar el món esdevé molt més que això gràcies a la creativitat que hi posen els seus creadors. Creativitat en l’estil d’animació que barreja 3D amb 2D, creativitat en l’humor per moure’s entre l’intel·ligent i l’absurd i creativitat en els centenars de detalls i petites referències que deixa la pel·lícula. Una explosió de colors i entreteniment que no s’oblida de tenir un missatge de fons perquè la pugueu gaudir amb tota la família.