Barcelona, 13 d’octubre de 1652. El Dietari de la Generalitat consigna que a primera hora del matí s’havia produït el canvi de domini de la ciutat. Philippe de la Mothe-Houdancourt, mariscal de l’exèrcit francès a Catalunya; cedia el control de la plaça a Joan Josep d’Àustria, general de l’exèrcit hispànic que, durant els mesos anteriors, havia ocupat la meitat sud del Principat. La Guerra de Separació de Catalunya, iniciada el 1640 i que enfrontava, per una banda, les institucions del país i la monarquia francesa; i, per l’altra, la monarquia hispànica; no clouria fins al 1659; però amb l’ocupació hispànica de Barcelona (1652), la cancelleria de Madrid imposaria un curiós paisatge de dominació, totalment inèdit, que alternava l’estratègia d’atracció de les classes dirigents del país amb una fèrria política de control sobre les institucions.
Una mica de memòria
La Guerra de Separació havia estat la culminació d’un llarg conflicte polític, social i econòmic (1627-1640) entre la societat catalana i el poder central hispànic. El comte-duc d’Olivares, ministre plenipotenciari de Felip IV (1623-1643) havia intentat transformar el pacte bilateral que presidia la relació entre Catalunya i el poder central hispànic des dels Reis Catòlics (1494) en un règim general de fàbrica castellana. Olivares, contrariat per la negativa catalana; havia desviat el front de guerra del conflicte dels Trenta Anys (1618-1648) a la frontera catalanofrancesa; i havia fabricat una crisi de dimensions colossals amb el propòsit d’enfrontar el poble català amb les seves classes dirigents. Tot i això, Catalunya es cohesionaria, derrotaria els hispànics, proclamaria la seva independència (1641) i confirmaria l’aliança amb França signada l’any anterior.
Com va anar aquella guerra?
La Guerra de Separació de Catalunya va ser una matrioixca bèl·lica d’un conflicte de més envergadura: la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648). I, més concretament, del conflicte entre les dues superpotències de l’època, que combatien per a dirimir el lideratge europeu: la Guerra hispanofrancesa (1635-1659). Però això no vol dir que la guerra catalana fos un conflicte menor. Ben al contrari, els hispànics, amb l’excusa de recuperar el domini de Catalunya, i els francesos amb l’objectiu de consolidar la independència d’un aliat a la península Ibèrica; van esmerçar totes les seves energies en aquella guerra. Però després de deu anys d’independència efectiva (1640-1650); la crisi francesa de la Fronda (una rebel·lió nobiliària interna) va minvar l’exèrcit catalanofrancès, i els hispànics ho van aprofitar per a ocupar el Principat (1651-1652).
Com va ser l’ocupació de Barcelona?
El professor Simón i Tarrès, autor —entre d’altres— de “1640” (Rafael Dalmau Editors); i l’historiador Pere Cristòfol, autor de “La fi de la Guerra dels Segadors” (Farell Editors), afirmen que les forces que es disputaven la plaça de Barcelona (1652) estaven tan delmades que la seva capacitat per a aconseguir l’objectiu era més que limitada. Això no desmereix l’esforç dels barcelonins, que van aguantar catorze mesos de setge. Però les anotacions que es documenten al Dietari de la Generalitat durant els dies immediatament posteriors a l’ocupació, revelen que el desenllaç d’aquell episodi va ser pactat: “E aprés que (...) Joan d’Àustria veu ja fora lo Mariscal de la Motte i que los espanyols ocupaven los puestos que (abans) havien ocupat los francesos y los cathalans (...) entrà triomfant pel portal de Sant Antoni”.
Quin era el govern de Catalunya quan els hispànics ocupen Barcelona?
Quan Barcelona és ocupada pels hispànics (13/10/1652); la Generalitat està governada pel tradicional triumvirat de l’època foral (1359-1714). És a dir, el president Pau del Rosso (representant del braç eclesiàstic); el diputat Joan Pau de Llosellas (representant del braç nobiliari o militar) i el diputat Bernat Ferrer (representant de les viles i ciutats del país que són de jurisdicció reial des de l’Edat Mitjana). Recordem que, des de l’inici de l’existència de la Generalitat (1359), els braços estamentals havien resolt, salomònicament, que aquesta institució seria sempre presidida pel representant del braç eclesiàstic. Del Rosso, Llosellas i Ferrer eren assistits pels seus respectius oïdors (equivalent a secretaris d’estat): Jacint Sansa (eclesiàstic), Lluís de Valencià (nobiliari) i Vicenç Ferriol (reial). Retinguem el nom de Valencià.
Qui és qui
La posició del president Pau del Rosso estava fora de qualsevol dubte. A l’inici del setge hispànic sobre Barcelona (agost, 1651) havia proclamat “No ha de quedar un sol castellà en aquest Principat, ni els volem veure ni que es prediqui la seva llengua, i és tan gran l’avorrició que els hem cobrat, que abans preferiríem estar morts o fugir a parts remotes, que veure’ls”. Quan en ple setge (1651-1652) una epidèmia de pesta va devastar la costa catalana (i també l’exèrcit hispànic), del Rosso i Ferriol serien els únics governants que quedarien a la capital. La resta escapa a Manresa. Aparentment fugint de la pesta i dels hispànics per mantenir viu i operatiu el govern. Però, en canvi, les cartes que Valencià —des de Manresa— envia a Josep de Margarit, cap de l’Exèrcit de Catalunya, evidencien una profunda divisió entre aquella classe dirigent catalana.
Un govern indigne
Valencià li diu a Margarit que la posició del govern refugiat a Manresa és indigna. Ni governen ni ho intenten: “(són) com los morts de la sepultura”. Però la frase decisiva és: “me ha apretat (desconsolat) molt lo conèixer lo natural del nostre poble (en aquest cas, referit a la classe dirigent refugiada a Manresa) que és menester donar-li sempre de la menjadora, perquè no es descontente amb una sola falta”. Més clar, impossible. Valencià retrata aquell consistori de poder com un cenacle de personatges guiats, exclusivament, pel seu interès personal. Valencià veu la passivitat i la inacció —fins i tot l’obstrucció a l’escassa política possible— d’aquesta classe dirigent refugiada a Manresa, com una estratègia que persegueix girar full i esborrar de la memòria la seva participació personal en la Guerra de Separació.
L’estratègia de l’oblit
Els fets immediatament posteriors revelen que aquesta estratègia obeïa a algun tipus de pacte amb els ocupants hispànics. La política de la cancelleria de Madrid havia variat considerablement des de l’època d’Olivares (1623-1643); i, en aquell moment, el rei hispànic Felip IV perseguia l’atracció d’aquestes classes dirigents que havien protagonitzat aquella calculada —i pactada— defecció. Però al mateix temps, amenaçava amb la criminalització de tots els que no volguessin interpretar un paper de retracció i, sobretot d’oblit, sobre aquest nou i impostat escenari. Dos dies abans de l’ocupació (11/10/1652), el president Pau del Rosso i el Conseller en Cap (màxima autoritat municipal) Rafel Casamitjana, s’empassaven l’orgull, capitulaven la ciutat i prestaven jurament de fidelitat al rei hispànic.
Canvi de discurs i “perdón general”
A partir de l’ocupació de Barcelona, el Dietari de la Generalitat consigna diversos fets que revelen una alteració del discurs del poder català. Els “manresans” ja són, de nou, a Barcelona (16/10/1652) i aquests fets són presentats, a propòsit, com una mostra de la normalització entre Catalunya i l’edifici polític hispànic. Es diu, per exemple, que Joan Josep d’Àustria va ser aclamat pel poble menut: “cridant los cathalans, <visque el rei d’Espanya, senyor i pare nostre>”(?). A partir d’aquestes sospitoses mostres d’afecte (potser proferides per una claca de pidolaires remunerats amb un petricó de vi) es manifesten els primers acords del pacte: Joan Josep d’Àustria signava una carta que deia: “Que estimava mucho la voluntat y el cuydado con que los deputatos obravan en servicio de su magestad (...) y en cuanto al perdon general perdonava a todos”.
Perdonar tothom menys Margarit
Perdonava tots els que s’havien prestat a aquella representació. Però la mateixa carta deia: “su magestad perdonava a todos, quitando la persona de don Josephe de Margarit (la criminalització de la dissidència en la figura del seu líder), el qual no merecia perdón por las muchas insolèncias que había hecho, revolviendo todo el Principado y siendo la causa principal de que se huviese tenido tanto tiempo Barcelona”. Margarit, abandonat per tots, hauria de marxar i restaria per sempre a l’exili de Perpinyà. I, a partir d’aquell perdó general —d’aquell regal enverinat— el rei hispànic Felip IV es reservaria la facultat d'elegir els candidats a presidir la Generalitat i el Consell de Cent. Les institucions catalanes es conservaven, però quedaven monitorades pel poder central hispànic.
El silenci de la derrota
El juny de 1653 cessava el president Pau del Rosso. El seu successor no seria nomenat fins passat quasi un any, perquè la cancelleria de Madrid havia d’esporgar les llistes de candidats (les bosses d’insaculats). El març de 1654 seria nomenat president el canonge Francesc Pijoan, un personatge molt proper als interessos hispànics, i el primer d’una llarga llista amb el mateix perfil polític. I el 1659, Felip IV, que tenia un posat conciliador a Catalunya i a Madrid alimentava una cultura punitiva fabricada durant l’etapa Olivares; lliurava el Rosselló i la Cerdanya a França (violant les Constitucions de Catalunya que ell mateix havia jurat i que prohibien l’alienació de territori català sense l’autorització de les Corts catalanes). La Generalitat, totalment parasitada per la cancelleria de Madrid, ni tan sols va protestar.