Barcelona, 25 d’abril de 1901. Fa 124 anys. Bartomeu Robert, Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó i un grup de notables de la vida política i econòmica catalanes fundaven la Lliga Regionalista; el primer partit d’obediència catalana que guanyaria unes eleccions i que exerciria responsabilitats de govern. La creació de la Lliga Regionalista era la resposta del catalanisme conservador —d’arrel socioideològica carlina— a la crisi provocada per la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines (1898) i a la posterior persecució fiscal del govern espanyol al teixit productiu català provocada per aquella pèrdua (1899).
La Lliga Regionalista
La Lliga Regionalista seria una formació política que es fixaria l’objectiu de la restauració institucional i adaptació a la modernitat del règim foral perdut el 1714. Però, a diferència d’altres formacions polítiques catalanistes que l’havien precedit, era un partit amb una marcada ideologia conservadora i monàrquica. I, tot i això, els poders fàctics espanyols —en estat de xoc per la pèrdua humiliant de les darreres colònies d’ultramar (1898)—, la contemplarien com una seriosa amenaça a la unitat d’Espanya i li declararien una guerra sense quarter que explica qui, quan i amb quin propòsit es va fabricar la idea que el català és la llengua dels burgesos i el castellà la dels obrers.
La compactació de la societat catalana
Per començar a donar resposta a la pregunta que formula el títol de la peça, hem de retrocedir un parell d’anys a la creació de la Lliga Regionalista. Durant la primavera i l’estiu de 1899 —mesos després de la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines—, la premsa catalana va revelar que el govern del conservador Silvela, a través del seu ministre d’Hisenda Fernández Villaverde estava gravant el teixit productiu català amb uns tipus impositius molt superiors als de Madrid o Andalusia. Aquella crisi culminaria amb una insubmissió fiscal que s’anomenaria Tancament de Caixes (octubre, 1899) i amb la primera gran manifestació unitària de la història de Catalunya.
La primera gran manifestació
El 20 d’octubre de 1899, el Saló de Sant Joan de Barcelona (actualment passeig Lluís Companys) acollia una manifestació de més de 100.000 persones (la capital catalana tenia 500.000 habitants) que, sota la bandera del catalanisme polític, reuniria els patrons i els obrers del teixit productiu català, interpel·lats per una mateixa causa: la política discriminatòria d’Espanya que posava en risc el present i el futur de l’aparell productiu i de la societat catalanes. El poder espanyol, representat per la casta madrilenya (corona, funcionariat, exèrcit, banquers, terratinents i premsa captiva) ho interpretaria com un “desafio separatista”.
La reacció del poder espanyol
Durant els dos anys posteriors (1899-1901), l’estat espanyol desplegaria una intensa repressió (inspeccions punitives, embargaments, confiscacions, empresonaments, suspensió de garanties constitucionals) que avortaria la insubmissió fiscal però que, inevitablement, eixamplaria l’esquerda entre la societat catalana (patrons i treballadors) i el poder espanyol (la casta madrilenya). La creació de la Lliga es produiria en aquell context de crisi; i la reacció del poder espanyol, també. El poder espanyol (la casta extractiva madrilenya) reclutaria un antic desertor de l’exèrcit espanyol i li assignaria la missió de dividir i enfrontar la societat catalana.
Lerroux, un actiu al servei del poder espanyol
Aquest antic desertor era un personatge amb un passat fosc, que havia estat reclòs durant una temporada en un penal militar, que s’havia beneficiat d’una amnistia general, i que era conegut amb el nom d’Alejandro Lerroux. Mentre es gestaven la fundació de la Lliga i les eleccions generals de 1901, el poder espanyol va reclutar i emplaçar Lerroux a Barcelona i va finançar la promoció de la seva figura a través de l’anomenat “fons de rèptils”, un dipòsit opac —que els governs europeus de l’època utilitzaven de forma recurrent— destinat al sosteniment dels actius reclutats, a la compra de voluntats, als suborns i a la fabricació de corrents d’opinió.
Divide et impera
L’objectiu era claríssim: dividir la societat catalana (que s’havia compactat i s’havia convertit en una amenaça al poder espanyol); amb el propòsit d’allunyar els obrers catalans dels postulats catalanistes de la Lliga Regionalista i apropar-los a l’espanyolisme republicà i socialista. Aquesta maniobra revela que el pensament que resumeix la cita “antes roja que rota” que, tres dècades més tard, pronunciaria el dirigent nacionalista espanyol José Calvo Sotelo (1935), ja formava part de l’estratègia del poder espanyol a principis del segle XX, durant la crisi que, interpretaven, com la continuïtat del procés de desintegració d’Espanya iniciat amb la pèrdua de Cuba.
Lerroux, cavall de Troia del poder espanyol
En aquest context, Lerroux jugaria totes les cartes al seu abast. Conscient del prestigi social dels dirigents de la Lliga, sobretot del doctor Robert (alcalde de Barcelona durant la crisi del Tancament de Caixes i cessat pel govern de Madrid per donar suport a la insubmissió fiscal); crearia i alimentaria —amb arguments rabiosament populistes— un corrent d’opinió que associava la burgesia catalana amb el catalanisme polític i amb la defensa de la cultura i de la llengua catalanes. Lerroux, a través de les pàgines de “La Publicidad”, seria el creador de la falsa idea que el català era la llengua de la burgesia i, per oposició, el castellà havia de ser la llengua de les classes obreres.
El cavall de Troia lerrouxista s’encalla a la porta de la muralla
Aquesta falsa idea no va triomfar, perquè la Catalunya de principis del segle XX era, únicament, catalanoparlant. Però, durant les posteriors dècades de 1910 i 1920, amb l’arribada de la primera immigració castellanoparlant (aragonesos i murcians) i amb la progressiva incorporació de la societat catalana al sistema d’ensenyament espanyol i, per tant, al coneixement del castellà, aquesta falsa idea calaria en algunes bosses marginals de població. Però estrictament marginals, perquè l’anarquista CNT —la principal força sindical obrera de la Catalunya de principis del segle XX— i els seus líders —com el Noi del Sucre— conservarien la seva tradició catalanista.
Lerroux i la FAI, cavalls de Troia del poder espanyol
Lerroux apareix a Catalunya en un context de crisi (d’amenaça, per al poder espanyol) que impulsa la creació de la primera gran força política del catalanisme (Robert, 1901). I, reveladorament, la FAI, la Federación Anarquista Ibèrica, desembarca a Catalunya poc després de la històrica restauració de l’autogovern (Macià, 1931) i de caiguda del règim monàrquic borbònic (també, d’amenaça per al poder espanyol). La FAI, de personatges horriblement sinistres com els terroristes Justo Bueno; José Pastor; Aurelio Fernández; Manuel Escorza; Durruti o Ascaso; fagocitaria la CNT i crearia uns misteriosos vasos comunicats amb Falange Española.
Lerroux abandona Catalunya per Madrid, però la FAI el relleva
Entre 1923 (cop d’estat del rei Alfons XIII i del general Primo de Rivera) i 1931 (caiguda del règim borbònic i proclamació de la República); Lerroux, líder del Partit Republicà Radical, va fer un curiós viratge ideològic cap a la dreta; que, a les eleccions generals de 1933 (les segones de la II República) l’aproparia a les involucionistes Confederación Española de Derechas Autónomas i Partido Agrario Español; li permetria guanyar els comicis i convertir-se en president del govern. A Catalunya, el buit que havia deixat Lerroux l’ompliria la FAI, que prendria el relleu i realimentaria la falsa idea que el català era la llengua de la burgesia i el castellà el de les classes obreres.
La veritable fesomia d’aquests cavalls de Troia
Lerroux va caure des de la cresta de la seva carrera política per la crisi de corrupció més gran de la República, l’escàndol de l’Estraperlo (octubre, 1935). I, durant els primers mesos de la Guerra Civil espanyola (juliol, 1936 – maig, 1937); les Patrulles de Control de la FAI saquejarien i assassinarien més de 8.300 persones a la rereguarda republicana catalana, per la seva condició religiosa o per la seva ideologia conservadora o independentista. La història ens diu que els creadors i difusors de la falsa idea que el català és la llengua dels burgesos i el castellà dels obrers, amb l’objectiu de servir els interessos del poder espanyol, van ser els corruptes Lerroux i els assassins de la FAI.