Hi ha obres que fan riure. N'hi ha que fan pensar. I després hi ha les que aconsegueixen les dues coses alhora. La primera llei de Newton, escrita per Eu Manzanares i dirigida per Nelson Valente, és d'aquestes. Una comèdia intel·ligent, àgil i extraordinàriament divertida que planteja una pregunta incòmoda —és lícit fer trampes quan el sistema és injust?— sense caure mai en la temptació de donar una resposta fàcil.
La dramaturga explica en conversa amb ElNacional.cat, que la història neix d'una mirada molt vinculada al seu propi entorn. "Qui escriu sempre escriu des del seu jo", assegura Manzanares, que explica que ha crescut a Santa Coloma de Gramenet, una ciutat obrera i de tradició humil on ha vist de prop aquestes realitats socials. Per construir l'obra, també va parlar amb mestres d'instituts d'alta complexitat, que li van traslladar els dilemes i les dificultats del seu dia a dia.
La premissa és aparentment senzilla: un alumne d'un institut d'alta complexitat, a punt de graduar-se i amb un futur prometedor al futbol professional, ha copiat sistemàticament els exàmens d'una assignatura. A partir d'aquí, el que podria haver estat un conflicte disciplinari es transforma en una batalla d'arguments on professors, direcció, família i fins i tot una periodista acaben qüestionant què és realment actuar amb justícia.
El gran mèrit del text de Manzanares és que obliga l'espectador a canviar de bàndol constantment. Quan sembla que tens clar qui té la raó, apareix un nou argument que et desmunta totes les certeses. No hi ha herois ni delinqüents, només persones intentant prendre la decisió menys injusta dins d'un sistema ple de contradiccions.
Aquesta complexitat és precisament un dels punts que més interessava explorar a Manzanares. "No deixen de ser nens, encara que tinguin 14 o 15 anys. Sentenciar qui és una persona a aquesta edat és molt difícil", explica la dramaturga, que defensa que l'escola ha de conviure amb situacions molt complicades. Al mateix temps, reivindica la capacitat de transformació de l'educació: "Hi ha casos que semblaven perduts i que han tirat endavant. Si no fas res, l'statu quo està pensat perquè tot continuï igual".
La direcció és impecable. Converteix un seguit de reunions i discussions en una funció vibrant, amb un ritme que no decau en cap moment. Les rèpliques són afilades, els silencis tenen pes i l'humor apareix sempre en el moment exacte. Perquè sí, aquesta és una obra que fa riure molt. Molt. Però no busca la riallada gratuïta, sinó aquella que neix del reconeixement de les nostres pròpies contradiccions.
Repartiment espectacular
I si alguna cosa acaba d'arrodonir l'espectacle, és el repartiment. Costa destacar només una interpretació perquè totes encaixen amb una precisió admirable. Rosa Gàmiz està senzillament esplèndida i signa alguns dels moments més memorables de la funció. Sara Diego construeix una mare tan desbordada com profundament humana, capaç de fer esclatar el pati de butaques i, un instant després, provocar un nus a la gola. Anna Sahun transmet amb molta subtilesa el pes de la responsabilitat d'una directora atrapada entre els principis i la realitat; Dafnis Balduz aporta tots els matisos d'un professor que defensa la segona oportunitat, i Lua Amat dona frescor a un personatge que esdevé el mirall de tot el conflicte. Max Vilarrasa completa un repartiment coral en què ningú no intenta sobresortir perquè tots juguen a favor de l'obra. I això es nota.
També cal destacar una escenografia funcional que posa tota l'atenció en allò que realment importa: la paraula. Perquè La primera llei de Newton és, sobretot, una obra de text. Un text viu, punyent, divertit i carregat de matisos que evita els discursos alliçonadors. En lloc de dir-te què has de pensar, et convida a qüestionar les teves pròpies conviccions.
La resposta del públic i, especialment, del món educatiu ha estat una de les grans sorpreses del projecte. Manzanares relata que el boca-orella entre professors està funcionant especialment bé: "Una cosa molt bonica que està passant és que molts docents s'han sentit molt identificats amb l'obra. Em diuen: 'Ho has plasmat molt bé, tot el que t'havíem explicat'".
La dramaturga reconeix que, tot i que no era una intenció inicial, l'obra ha acabat convertint-se en un homenatge a l'educació pública. "Quan vaig començar a escriure no era conscient que s'havia convertit en això", assegura. També destaca la feina conjunta amb el director Nelson Valente i tot l'equip artístic: "S'ha creat un clima molt bonic, amb gent de sis dècades diferents fent molta pinya. En un espectacle això es nota moltíssim".
La metàfora de Newton és tan senzilla com efectiva. Igual que els cossos tendeixen a mantenir la seva inèrcia si ningú els empeny, també ho fan les institucions, els prejudicis i les desigualtats. L'obra no jutja si copiar està bé o malament; el que posa damunt la taula és si podem exigir les mateixes regles a persones que no han tingut les mateixes oportunitats.
Hi ha un últim motiu per no deixar escapar aquesta obra. Si aquests dies arrossegueu una mica de cansament, estrès o una baixada d'ànims, aneu al teatre. De debò. Costa trobar una millor teràpia que una sala plena de rialles compartides, un text que confia en la intel·ligència del públic i una història que et fa sortir una mica més lleuger del que hi has entrat. I la resposta del públic ho confirma. Quan es va acabar l'obra, els aplaudiments van ser tan llargs i entusiastes que era difícil portar el compte de les vegades que els actors sortien a saludar. Pràcticament tota la platea es va posar dreta per ovacionar una funció que ho mereixia. La primera llei de Newton és una d'aquelles obres que et fan riure, pensar i sortir del teatre amb la sensació d'haver assistit a alguna cosa especial. I això, avui, no passa cada dia.