Pocs cineastes tenen un vincle tan estret, i reeixit, amb el Festival de Canes com Oliver Laxe. Nascut a París l’any 1982, fill de pares gallecs i criat a A Corunya, arrelat a Navia de Suarna (Lugo), on viu gran part de l’any, però també resident durant uns quants anys al Marroc; Laxe havia passat pel certamen més important del món amb cadascuna de les seves pel·lícules. I mai n’havia marxat amb les mans buides. Aquesta vegada amb Sirât tampoc. Laxe s'ha emportat el Premi del Jurat, compartint el guardó amb Sound of Falling, de la directora alemanya Mascha Schilinski.
Sirat entra al palmarès de Canes
En realitat, no era arriscat pronosticar que la coproducció catalana Sirât, amb la brutal experiència que proposa el seu visionat, ja era un extraordinari salt endavant. Però entrar en el palmarès de la secció oficial de Canes són paraules majors. “Els cineastes creem imatges perquè acompanyin l’espectador al llarg del temps i que treballin en el seu interior”, deia Laxe durant la roda de premsa de presentació de la pel·lícula. I creieu-nos que no fa servir paraules buides, perquè l’aposta visual i narrativa de Sirât és tot un impacte.
L’aposta visual i narrativa de Sirât és tot un impacte
Fa uns dies, el director apuntava que la seva pel·lícula convidava l’espectador a “caure a l’abisme, amb una pel·lícula sobre l’amistat i la família, que acaba suposant aquesta comunitat plena de cicatrius”. Oliver Laxe es refereix a les motxilles i a les circumstàncies que fan que els personatges arribin on arriben. En aquest trànsit entre el cel i l’infern, que un intertítol adverteix a l’inici de la pel·lícula, Sirât ressegueix la peripècia d’un home (Sergi López) i el seu fill a la recerca de la filla desapareguda mesos enrere: les pistes els porten fins a una rave enmig del desert de Mauritània. I el trajecte els durà a compartir camí amb un grup d’assistents d’aquesta festa del techno, tots ells inadaptats, marginals, una mena de pirates contemporanis antisistema, que no sabem ben bé si són hippies o punks, o totes dues coses, o cap d’elles.
Més enllà del joveníssim Bruno Núñez (La Mesías) i d’un grapat de ravers reals reconvertits en actors molt, moltíssim més que eficaços, el protagonista i únic actor professional del film és el vilanoví il·lustre Sergi López, que ens parlava de la pel·lícula en l'entrevista publicada avui mateix a ElNacional.cat: “Sirât és un artefacte molt potent. Una pel·lícula molt arriscada i molt contundent. Una marcianada, en molts sentits, que deixa l’espectador de cap per avall. És el relat de la col·lisió de dos mons totalment oposats: el d’un senyor convencional, del qual no sabem pràcticament res, però que ja es veu que és un paio d’estar per casa, en contraposició al món aquest tan bèstia dels ravers, una gent que està preparada per sobreviure on sigui. Una subcultura marcada per una música molt potent. Per això la pel·lícula té aquesta banda sonora de música electrònica que et fa aixecar de la butaca del cinema. És una pel·lícula especial. Va ser un goig poder gaudir de la projecció en aquella sala tan gran i bonica de Canes”, comenta l'actor vilanoví.
Amb el Premi del Jurat al sarró, aquestes paraules ressonen més potents i estremidores, gairebé tant com la música d’una rave i el so del motor d’uns camions que travessen les perilloses dunes del desert
Tornant a Laxe, el cineasta agraïa al Festival de Canes que assumís riscos en projectar pel·lícules com la seva i per “defensar el cinema fràgil i fort alhora. Ser aquí és una prova que a Espanya estem creixent, fent un cinema amb més ànima, i és un bon moment per celebrar-ho entre tots”, afirmava. Ara, amb el Premi del Jurat al sarró, aquestes paraules ressonen més potents i estremidores, gairebé tant com la música d’una rave i el so del motor d’uns camions que travessen les perilloses dunes del desert.
El cinema, una manera de conèixer altres vides
En recollir el premi, Laxe ha explicat una anècdota sobre el seu pas fa anys per un festival de cinema a Jerusalem i la seva conversa amb un taxista palestí al voltant de la possibilitat que tots dos tinguessin orígens jueus. "Us fem de tribus diferents perquè us conegueu", va dir el taxista, un pensament que l'ha acompanyat aquests anys i que aquest diumenge ha lligat amb el festival, perquè, d'alguna manera, Canes, el cinema, també "aproxima des de diverses latituds". "Visca la diferència, visca les cultures i visca el festival de Canes", ha reivindicat a l'escenari.