La Pegatina
La meva gent
3,5/10
Bons amics es poden comptar amb els dits d'una mà. No fan falta gaires més dits tampoc per sumar els temes realment destacables d'un disc. La lògica de les cançons-palla la podrien resoldre els EP, tan en voga els últims anys gràcies a la publicació digital, els home studio i el rendiment dels single. Doncs ni així. Ni sent un EP, en la tornada de La Pegatina amb aquest La meva gent hi ha suficients rescatables.
Ni sent un EP, en la tornada de La Pegatina amb aquest La meva gent hi ha suficients temes rescatables
Un disc de retalls
Quan parlem de La meva gent, especial de gratitud als seus seguidors, homenatge als col·legues de la banda... autèntica publicació de retalls, els salvables dels dits d'una mà no arriben ni als d'un torner fresador de taller il·legal. És una obra on predomina almenys una de les essències de la banda catalana, la rumba. Però on la cançó menys rumbera –la més pop– és precisament la més destacable; és en la que estan sense amics, sense colabos, a més. De vegades, millor només que... Buenrollera i senzilla, Que t'agradi veure'm és eficaç.
Autèntica publicació de retalls, els salvables dels dits d'una mà no arriben ni als d'un torner fresador de taller il·legal
Ganes de patir
La resta són cançons, en el millor dels casos, temes que funcionarien en directe. Perquè reproduir La festa en un telèfon o un ordinador, són ganes de patir: ni Santa Salut, ni The Tyets, ni... Aporten res al tall, carrincló, de fórmula absoluta. Bona per als algoritmes festius, buida a l'oïda. Havent estat La Pegatina autèntic adalil del revival altermundi-inspiracional que després han gastat meravellosament Oques Grasses o massivament Buhos, La meva gent no fa justícia a un passat de singularitats, de Mari Carmen a Lloverá y yo veré. Lletres rialleres, per trams enginyoses, i bases de revetlla.
Reproduir La festa en un telèfon o un ordinador, són ganes de patir: ni Santa Salut, ni The Tyets, ni... Aporten res al tall, carrincló, de fórmula absoluta
Als amics cal cuidar-los
Al contrari al que és la cançó homòloga de l'EP al costat dels Amics de les Arts. Un tema pop amb una tornada de les fàcils, de les de caminar aprenent les vocals: "eh, eeeh". El despropòsit tanca amb dos avorrits temes d'americana, propers al western, a la caricatura d'aquest, Demà i –l'una mica més rescatable– Desig. Res no canviarà com d'estimada que és la banda d'Adrià Salas, i com de molt i merescudament que ha funcionat el projecte. Però amb La meva gent no sumaran acèrrims. Als amics cal cuidar-los.