Tarragona, 13 d’abril del 585. Fa 1.439 anys. Masmorres soterrànies de l’antic Pretori Provincial. Un sicari de Leovigild, rei de la monarquia visigòtica hispànica, assassinava Hermenegild, primogènit i hereu del monarca, empresonat a Tarragona després de la guerra civil que havia enfrontat les dues principals faccions cortesanes (580-584). Les ciutats del quadrant nord-oriental del domini visigòtic (Tarragona, Barcelona, Lleida, Tortosa, Girona, Empúries, Elna, Narbona, Agda i Nimes) encara conservaven la traça de l’època romana. Però des de les crisis baix-imperials i la irrupció (si fa o no fa pactada) dels visigots, s’estaven produint canvis substancials que apuntaven, clarament, cap a un escenari medieval. Però com era aquell territori —que més endavant s’anomenaria Catalunya— durant la dominació visigòtica?
Les ciutats a l’època romana
Durant l’època romana precedent (segles III aC – V dC), Tàrraco havia estat la gran ciutat del territori. Amb 30.000 habitants en la seva plenitud demogràfica (segles I i II), havia estat també el centre polític, econòmic i militar d’una extensa província que abastava la totalitat de la vall de l’Ebre, i havia estat l’única ciutat del nord peninsular de majoria romana; per tant, havia tingut un paper protagonista com a focus d’irradiació de la romanitat i de la llatinitat. La resta de ciutats del territori havien estat nuclis de mida mitjana que mai no havien superat els 5.000 habitants. Però amb les crisis polítiques, econòmiques i sanitàries baix-imperials —que s’iniciarien a finals del segle II— totes les ciutats de l’orbis romà ingressarien en un escenari d’incertesa. Tàrraco no en seria una excepció, i entre els segles III i V perdria la meitat de la seva població.
La Tàrraco visigòtica
La decadència de l’estat romà (segles III – V) havia provocat la irrupció d’unes esquerdes socials i culturals per on emergien elements de la cultura nordibèrica que, després de diversos segles de dominació romana, podien semblar oblidats. Tàrraco va passar a anomenar-se Tarragona (recuperació i incorporació del sufix "-ona" en els topònims, característic de les cultures nordibèrica i protobasca que havien precedit la dominació romana). I es va gentrificar. Aquelles crisis van expulsar la població humil cap al món rural, i la Tarragona de l’època visigòtica era una ciutat de 15.000 habitants però que concentrava, exclusivament, les classes privilegiades del territori. Era una recuperació d’aquella cultura nord-ibèrica, que situava la minoria oligàrquica dins d'un clos murallat que els protegia, i deixava la majoria humil a la intempèrie.
Urbi et Orbi
Naturalment, això va repercutir no tan sols en el paisatge sociològic, sinó també en l’arquitectònic i urbanístic. La Tarragona de l’època visigòtica és una ciutat-palau, però que conservava elements importants de l’època anterior: tenia un port actiu que, si bé havia perdut part del trànsit de l’època, continuava sent un punt d’estiba dels productes agraris que es conreaven al territori i que s’exportaven a altres ports de la Mediterrània occidental. Producció agrària procedent dels grans latifundis del territori, d’origen romà i que, en molts casos, havien passat a mans visigòtiques. Aquells latifundis atraurien la població urbana expulsada —convertida en mà d’obra agrària— i l’assentarien en petites construccions al voltant de la casa del patró, que esdevindrien l’arrel més remota de la majoria dels nostres pobles actuals.
La llengua urbana
Quan l’estat romà col·lapsa definitivament (476), la llengua del món urbà de les províncies Narbonense (actual Llenguadoc) i Tarraconense (actuals Catalunya, Aragó i meitat nord del País Valencià) és el llatí. És un llatí dialectal molt influït pel seu substrat (nordibèric i protobasc), per l’element que inocula la llengua al territori (va ser introduït per legionaris romans d’origen sicilià establerts a Tàrraco i a Narbo) i per la seva pròpia evolució (els corrents centrífugs i centrípets que sacsegen la llengua de l’Imperi). Però aquell post-llatí regional, que és el mateix a Tarragona, a Narbona o a Sagunt, segons els investigadors que han estudiat el trànsit del llatí vulgar fins a les llengües nacionals, ja conté diferencies substancials respecte al dels eixos Toledo-Sevilla-Mèrida, o París-Reims-Tours.
La llengua rural
La investigació historiogràfica posa sobre la taula un fet força desconegut: l'emergència de les llengües indígenes preromanes al món rural de la Tarraconense i de la Narbonense. De fet, la mateixa investigació revela que en aquells latifundis rurals, posats en explotació immediatament després de la conquesta romana, la llengua indígena (la de la mà d’obra jornalera o esclava) no havia arribat a desaparèixer mai. Aquesta mateixa investigació sosté que aquell món rural sempre havia estat bilingüe: el patronus i la seva família parlaven llatí, la mà d’obra parlava la llengua indígena i els majorals (la balda intermèdia) dominava tots dos sistemes. Curiosament, amb l’emigració de població urbana cap al món rural, la llengua indígena no tan sols no retrocediria, sinó que es reforçaria substancialment.
La desaparició de les llengües indígenes
Algunes investigacions sostenen que el ressorgiment de la llengua i de la cultura indígenes —a l’època visigòtica— s’explicaria per dues causes: la primera causa seria que el món urbà del territori també va ser sempre bilingüe (no seria el cas de Tàrraco, que tenia una composició sociològica majoritàriament romana). Per tant, l’emigració hauria impulsat el desplaçament d’un paisatge urbà parcialment romanitzat sobre un altre de rural amb un grau molt baix de romanitat. I la segona causa seria que aquesta restauració lingüística era un element més del fenomen d’eclosió cultural indígena. Sigui com sigui, després d’una llarga primavera cultural (segles V-VIII), aquestes llengües indígenes acabarien desapareixent, paradoxalment, quan la Lloba Capitolina que les havia arraconat i proscrit ja feia segles que era morta i soterrada.
La religió
La causa que provocaria aquesta desaparició seria l’impuls evangelitzador del món rural. El cristianisme, religió oficial de Roma a les acaballes de l’Imperi (segles IV i V), va esdevenir el sistema confessional del món urbà i, sobretot, de les classes privilegiades. Però al medi rural no hi va penetrar. Ni tan sols amb l’èxode urbà de l’època crítica (segles III a V). Durant l’etapa visigòtica (segles V a VIII), el medi rural de la futura Catalunya —majoritari demogràficament— va ser pagà. Un altre cop, l’eclosió del substrat indígena, que emergia a través de les ruïnes de l’estat romà. L’evangelització dels medis rurals llenguadocià i català —i la desaparició de les llengües indígenes— no es produiria fins a l’articulació carolíngia del territori: amb la creació i l’expansió de la Marca carolíngia de Gòtia i de l’Església franca (752-987).