Nicole Kidman produeix i protagonitza Nine Perfect Strangers, sèrie ja en el catàleg de Prime Video, adaptació de la novel·la homònima de Liane Moriarty, autora de Big Little Lies.
Semblances i discordances
L’èxit i els premis de Big LIttle Lies han disparat l’interès per les novel·les de Liane Moriarty, una de les veus més interessants de la seva generació i posseïdora d’una estil molt propi que burxa en personatges aferrats a la tirania de les aparences.
El que més varia dels seus textos és el to, ja que bascula entre el thriller, la radiografia sentimental i també una mirada molt sorneguera als vicis de les classes altes. Nine Perfect Strangers, que acaba d’estrenar Amazon, presenta alguns punts de contacte amb Big Little Lies i algunes diferències fonamentals.
Nine Perfect Strangers, la nova sèrie de Nicole Kidman basada en una novel·la de Liane Moriarty
Una teràpia estranya
Nine Perfect Strangers també és un retrat coral i també hi ha una paràbola sobre la bretxa entre com som i com ens mostren als altres, però aposta per una mirada molt punyent als placebos amb què volem combatre els estralls del dolor i la pèrdua.
Els seus protagonistes, com indica el seu mateix títol, són nou persones sense res a veure les unes amb les altres que ingressen a un centre de benestar dirigit per una enigmàtica dona d’origen rus i que promet als seus clients que, passats deu dies, seran éssers completament nous.
Al principi, la teràpia resulta tan estrambòtica com desconcertant, perquè cap d’ells encerta a veure en què els pot millorar, però acaba resultant que els plans de la directora del centre té uns quants cops amagats.
Cristhie de vacances al mar
El millor de Nine Perfect Strangers, que a estones sembla una singular fusió entre Agatha Christie i l’esperit de Vacaciones en el mar, és que porta a l’extrem la diversitat de registres de Moriarty i no té un gènere definit.
Això fa que la minisèrie faci equilibrismes narratius, arribant a semblar que en qualsevol moment caurà en el ridícul i perdrà càrrega de profunditat, però el director Jonathan Levine sap trobar la manera que el to s’adeqüi a les necessitats de cada personatge sense que cap d’ells perdi interès.
El que també fa molt bé és contagiar la sensació de desconcert que tenen els seus protagonistes. Hi ha moments que fan riure, d’altres que tot plegat et sembla una enganyifa de proporcions còsmiques i uns quants en què la història adopta tonalitats molt sinistres. I és exactament per això que es converteix en un relat molt entretingut que dispara sense pietat a la necessitat col·lectiva per trobar antídots per a qualsevol cosa.
Nine Perfect Strangers: nou estranys i una teràpia dubtosa
Guionistes i repartiment
S’hi nota la mà dels guionistes David E. Kelley, un dels noms clau de la televisió de les darreres dècades, i de John-Henry Butterworth, autor també de pel·lícules com Al filo del mañana i Ford vs. Ferrari. Partint de Moriarty, un aporta el seus aires càustics i la seva habilitat per a la descripció dels personatges, i l’altre, la palpitació d’un misteri que es va revelant amb comptagotes.
Però que el que la fa definitivament recomanable és el seu magnífic repartiment, i molt especialment Nicole Kidman, Melissa McCarthy, Michael Shannon, Luke Evans, Regina Hall i Bobby Cannavale.
Totes elles i tots ells s’apropien del seu paper amb brillantor i, en la majoria de casos, rient-se pel camí de la seva pròpia projecció pública. Si mireu Nine Perfect Strangers abans d’anar a un spa, probablement us vinguin ganes de cancel·lar la reserva.