Blackie Books edita Música de mierda, o per què els crítics avorrim tot el que us agrada a vosaltres

Música de mierda és un títol prou contundent com per sentir-te immediatament atret per la seva lectura. Però si el títol (l’original és el no menys atractiu: Let’s Talk About Love: A Journey To The End Of Taste), complint amb el seu objectiu comercial, és bo, el seu contingut, és encara millor.

El crític musical canadenc Carl Wilson firma a Musica de mierda un assaig tan divertit com elaborat sobre el gust en qüestions musicals. Un estudi que pren Céline Dion com a eix vertebrador d’una tesi que teoritza (amb interessants i reveladores incursions en camps com la filosofia o la sociologia) sobre els motius i prejudicis que ens impulsen a menysprear aquells artistes que, com la diva del Quebec, gaudeixen de popularitat massiva. 

La teva primera idea no era escriure un llibre de Céline Dion sinó sobre Pere Ubu o Randy Newman, dos músics als antípodes de la canadenca!

Sí, tenia l’encàrrec d’escriure un llibre per a la sèrie 33 1/3 (molt interessant col·lecció de l’editorial Bloomsbury; a cadascun dels seus volums un crític o músic analitza un dels àlbums més rellevants de la història del rock i el pop, ndr.). La meva idea inicial era escriure sobre el Dub Housing (1978) de Pere Ubu o el Good Old Boys (1974) de Randy Newman, dos discos que considero imprescindibles de la dècada dels setanta però poc coneguts. Però els meus editors van creure que cap de les dues opcions tenia prou lectors potencials. 

I vas contraatacar proposant-los escriure sobre Céline Dion?

Emprenyat per la seva resposta, la meva reacció va ser entrar a Internet i comprovar quins eren els discos més venuts de la història. Amb sarcasme vaig pensar: “què és el que volen que faci, escriure sobre Greatest Hits dels Eagles?”. La sorpresa me la vaig endur jo quan vaig veure que, en aquells moments, hi havia tres títols de la Céline Dion al Top 20 de les llistes dels més venuts. Immediatament em vaig adonar que allà hi havia una bona història per escriure. En realitat, feia anys que li donava voltes a la idea d’un llibre sobre els orígens i els motius que marquen els gustos en el món de la creació artística, però fins aleshores no havia trobat la forma per desenvolupar-lo. Tot d’una, els dos projectes van confluir en un de sol. Vaig escriure de nou als meus editors amb el convenciment que tampoc els agradaria aquesta nova proposta. Ben al contrari, em van respondre immediatament entusiasmats amb el nou concepte que els havia proposat.   

La música de Céline Dion continua sense agradar-me, però he d’admetre que després de llegir el teu llibre, respecto la seva feina. Era aquesta una de les finalitats de Música de mierda?

En realitat no pretenia que el lector estigués d’acord amb la visió que tinc de l’obra de Céline Dion. Ni tan sols buscava revisar la meva percepció de la seva música. Céline Dion era un punt de partida, l’exemple perfecte per explicar la distància que tot sovint existeix entre els gustos dels crítics i els del públic majoritari. Amb tot, vaig acabar apropant-me a la seva figura i part de la seva obra a mesura que anava avançant el projecte, així que he d’admetre que em fa feliç quan algú em comenta que el llibre l’ha ajudat a tenir una visió més afectuosa de la Céline Dion.  

Escriure Música de mierda ha canviat la manera com realitzes la teva feina com a crític musical? 

La meva relació amb la cultura pop comercial ha canviat moltíssim. Ja no adopto una posició de confrontació cap a ella, perquè, al contrari del que pensava quan era jove, ja no crec que el pop comercial estigui directament vinculat als poders socioeconòmics. La manera com la gent incorpora les preferències culturals a la seva vida no és simplement acceptant-les sinó adoptant-les de veritat i fent-les seves. Tot sovint, algunes de les propostes que surten de la cultura pop van contra la cultura dominant. Possiblement perquè la cultura pop està molt vinculada amb la cultura juvenil, però també perquè el pop ha estat el vector a través del qual la gent de les comunitats marginades ha trobat una veu amb què expressar-se. A molts nivells, encara em sento molt relacionat a la cultura alternativa, però ja no crec que hi hagi tanta diferència i distància entre pop comercial i independent. D’altra banda, com explico en els últims capítols del llibre, ja no m’atreveixo a fer judicis de valor en les crítiques. Els "polzes amunt, polzes avall” com a element de la crítica mai m’han atret, i avui en dia encara menys. El meu objectiu és discutir com l'art afecta les persones i les nostres vides; mantenir una conversa amb els lectors sobre com ens influeix la creació artística més que no pas convèncer-los a compartir els meus gustos.

Céline Dion ja no és la gran diva que era quan vas publicar originalment Música de mierda, l’any 2007. D’estar constantment present a les nostres vides encara que no ens agradés, sembla que ha optat per un estat de semireclusió.   

La música pop està en constant transformació, i pels artistes de mitjana edat és complicat mantenir-se en el més alt de les llistes. D’altra banda, actualment són molt pocs els artistes que practiquen un estil similar al de la Céline Dion. La seva música ja no està de moda i ella només ha estat capaç de reformular-se parcialment. Va tenir els seus anys a Las Vegas, va criar una família i després es va haver d’enfrontar a la malaltia del seu marit, René. La seva prioritat vital ja no és seguir facturant èxits. Però com que encara manté una gran base de fans, tampoc es veu obligada a preocupar-se d’això. D’altra banda, comença a haver certa nostàlgia per la dècada dels 90, pels dies de Titànic, i, conseqüentment, la seva persona ara està més ben valorada. Cada vegada són menys els que afirmen obertament que odien la seva música i més els que, encara que amb una mica d’ironia, expressen simpatia cap a ella. Al pop el temps li cura les ferides. 

Si haguessis d’escriure ara el llibre, quin músic prendries com a referència central?

Actualment, les dinàmiques al món del pop són molt diferents de quan vaig escriure Música de mierda. Ara hi ha menys gent que expressa obertament odi total cap a un artista determinat. Tenim una cultura pop molt més tolerant. Potser dos anys enrere podria haver escrit de Justin Biener, però fins i tot ell ha reajustat la imatge i ja no només escolten la seva música els adolescents. Tot i així, a escala individual, o en cercles reduïts, sempre acabem trobant altres cercles reduïts i els gustos contra els quals expressar el nostre rebuig. Molta gent, per exemple, odia el Kanye West, mentre que molts altres adoren la seva música. Admirador o detractor, el bàndol al qual pertanyis dirà molt tu mateix i de la manera com entens el món. 

Potser per la meva condició de català, m’ha semblat força interessant les parts que dediques a descriure com la Céline Dion s’ha convertit en aquesta gran diva de fama internacional però sense renunciar a la seva identitat del Quebec.   

Sí, hi ha molts paral·lelismes entre Catalunya i el Quebec. És més, la gent del Quebec estan molt pendents de la situació a Catalunya, tan similar a la seva. Artistes com Céline Dion o el Cirque du Soleil han ajudat al fet que el Quebec pugui protegir i promoure la seva cultura arreu del món sense ser necessàriament independents però emfatitzant la seva autonomia (tot i que alguns defensors de la independència del Quebec no estarien gaire d'acord amb aquesta opinió).

Música de mierda. Carl Wilson. Blackie Books. Barcelona, 2016. 216 pàgines.

 

EPÍLEGS

Colin Barrett

Glanbeigh

Sajalín Editores

Quan veus que un paio més jove que tu ha escrit un llibre tan aclaparador com el debut de l’irlandès Colin Barrett, és quan t’adones que no tens talent (la causa més probable) o que ja has fet tard per dedicar-te a la literatura. Premi Guardian First Book Award i mitja dotzena de merescuts reconeixements més, aquesta col·lecció de relats dóna veu als joves habitants de l’homònim Glanbeigh, un petit poble (fictici però molt real) perdut al cul de la Irlanda rural on el més excitant que pots fer es veure les vaques pasturar o posar-te fins a les celles de Guinness i partir-te la cara amb un que, com tu, cansat de veure pasturar les vaques s’ha posat  fins a les celles de Guinness. Amb un estil concís i afilat com la navalla d’afaitar d’un barber, Barrett descriu, amb una bellesa violenta, l’angoixa existencial i frustració vital dels que han perdut (o mai no han tingut) tota il·lusió i esperança. 

Frédéric Beigbeder

Oona y Salinger

Anagrama

Pretèrit enfant terrible de les lletres franceses, aportació literària gal·la a la Generació X, un Frédéric Beigbeder cada vegada més temperat però no menys interessant firma un dels seus millors relats amb Oona y Salinger. Perfectament documentada, de cadència fluida, bella i divertida, la nova novel·la de Beigbeder ens descobreix la història d'amor que van viure abans de la Segona Guerra Mundial J.D Salinger i Oona O'Neill, filla del dramaturg Eugene O'Neill i posteriorment dona de Charlie Chaplin. Gaudiu-la. Mentrestant, molt probablement, l’antic publicista ja estarà treballant en el seu pròxim llibre, història en què té previst recuperar al seu àlter ego Octave Parango, protagonista de, entre altres, el seu títol referencial, 13,99 euros.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat