S'acaba l'any i res millor que fer-ho amb un recull dels millors discos del 2022, els millors àlbums que ens ha deixat aquest any. Després d'anys servint el més memorable a cop de maluc, l'horitzó musical s'ha expandit. O s'ha contret. Ja que han tornat a destacar els revival, amb trossets d'avantguarda (Rocío Márquez & Bronqui o Guitarricadelafuente) o respectant els cànons (Beyoncé). No és que 2022 hagi estat orfe del messies del reggaeton, Bad Bunny no ha faltat a la seva cita, bones excuses (Moscow mule o Andrea), no les millors de la seva carrera, però la temporada ha baixat a la pista de ball amb altres intencions per poder seleccionar els 10 millors discos internacionals (i estatals) d'aquest any 2022 que ja s'acaba.
🟠 Els millors 10 discos catalans del 2022 per a tots els paladars
Fins i tot el compatriota del Conill dolent, Rauw Alejandro, s'ha decantat per un llarg més dels vuitanta que diablón. Té bons motius per a la festa el retorn soul de Beyoncé i, per descomptat, l'amanida pop de Stromae. Afrobeat i electrònica al servei de l'identitari. La mateixa idea, amb diferent vestit, la de Fred Again.., un altre dels indispensables en l'últim lustre. El britànic ha fet de l'honestedat brutal la seva marca. La mateixa marca que el raper que encapçala la llista; ja van anys fent com ningú el que millor sap. No sempre la novetat és sinònim d'excel·lència.
10. Taylor Swift
Quan Taylor Swift parla, el mercat calla. I escolta. No només pel seu poder, és una de les artistes més escoltades de Spotify i acèrrima defensora dels drets d'autor en la indústria, sobretot per la seva evolució: Midnight recull el testimoni càlid dels seus últims discos folks, de so en forma de gla. Aquesta vegada, sobre una pàtina pop. No hi ha qui li tussi.
9. Amaia
El temps sempre demostra com de tramposos poden arribar a ser els debuts. Veritats a mitges per a la majoria d'artistes. El cas de l'ex Operación Triunfo, Amaia, és descarat. Cuando no sé quién soy explota definitivament, molt més complet que Pero no pasa nada (2019): contradicció, una veu capaç de saltar del punk adolescent (La canción que no quiero cantar) als mig temps superbs (versió de Santos que yo te pinté o Yamaguchi). Del mainstream a l'indie i tiro perquè em toca.
8. Rauw Alejandro
Tenir com a veïns Bad Bunny o Ozuna no ha de ser fàcil. Només Jamaica pot menjar-li la torrada a Puerto Rico en l'al·lucinant quantitat de músics per metre quadrat que ostenta. Davant de tal de prolix, destacar pot passar simplement per aferrar-se a un sentiment. Alejandro ha deixat de banda el so dels vuitanta estètic i s'ha passat a la foscor en un disc llarg, desigual, però diferent. El futur de Saturno –i del ball– és Dime quién????.
7. Wet Leg
Que si el 2022 les guitarres seguiran? Que si el 2022 viatjarem en vehicles aerolliscants? Som igual de lluny d'erradicar l'empremta ecològica com de desterrar el lo-fi de la nostra vida. Cada any es cola en la nostra memòria, cert és que com es cola es dissipa al cap de poc temps, un disc un punt babau i aesthetic alhora. Wet Leg és el nom efímer –o no– de la temporada.
6. Guitarricadelafuente
La cantera ha arribat, així de fàcil, per demostrar que els avançaments de Guitarricadelafuente eren el que semblaven: tot un món acabat en -ico (arrels aragoneses), barrejat amb la calufa del seu Benicàssim natal i el cosmopolita del seu Barcelona d'acollida (ha contribuït a la meticulosa producció a la capital catalana el prestigiós Raül Refree). Bon Iver i Arcade Fire, junts, amb guitarra espanyola.
5. Fred Again..
La febre per Fred Again.. s'està convertint en crònica. Semblés que els seus dos primers discos, amb aquest gust per la tradició més britànica de la música electrònica, però al seu torn pel més universal –a Occident almenys– dels àudios de desconeguts, serien un bàlsam pandèmic. Però està anant més enllà: els seus tres Actual life seran recordats com la nova-nova normalitat. El productor tanca la prolífica trilogia més enfocat al club.
4. Rocío Márquez & Bronquio
Cada any la música d'arrel s'amarra al present gràcies a propostes com la de Rocío Márquez & Bronquio. Tercer cielo és una hora de quejío bastard. El disc a més ha arribat al directe amb un dels formats més impactants de 2022. Márquez és un monstre escènic i Bronquio, Bronquio un productor aclaparador.
3. Beyoncé
Què s'ha de passar pel cap d'una diva en vida de la música. Coneixem, com a mínim, allò que es materialitza. I no és poca bogeria: Beyoncé s'ha proposat en tres parts explicar la història de la música. De les seves músiques. El catàleg del ball definitiu. Del segle passat fins als nostres dies. La primera mostra, el massiu Renaissance.
2. Stromae
El retir prematur de Stromae va ser una maçada pop. Sorprenent la seva marxa després de racine carrée (2013), així com la seva tornada sense massa avís amb Multitude. El descans ha servit per extreure conclusions, explorar –encara més– la seva identitat i fer-li una altra volta a la música massiva d'aquest segle. Amb proposades sempre sorprenents: encara gela el moment en què el músic es posa a cantar la brutal L'enfer al mig del telenotícies.
1. Kendrick Lamar
Damn (2017) ja va deixar clar que el millor raper no –només– s'autoproclama, a diferència dels designis de l'excèntric Kanye West... S'és. Punt. Si al magne domini de la paraula i els recursos electrònics a les bases li summes l'ambició per fer, més que un disc, unes taules sagrades de la música afroamericana, entra en escena el mastodòntic Mr Morale & The Big Steppers. Digne hereu del millor del millor, de Prince a Outkast.