Un no sap com és una persona fins que no el veu vestit per anar a un festival, l'outfit sencer, una performance amb potes. És allà on resideix la sinceritat més honesta: en com volem que els altres ens retinguin a la seva retina en moments de màxima expressivitat. El Festival B és el lloc perfecte per radiografiar els diferents estils que per allà es passegen: una marabunta de brillantors, plataformes, transparències, faldilles de col·legiala —gràcies Britney— i tops dels curts remesclats amb pantalons texans, camises mig obertes o bruses de flors, perquè radicalitat i sobrietat són dues cares d'una mateixa moneda que mai no seran excloents entre aquestes parets. El Parc del Fòrum va acollir a tots els gèneres possibles i els va fer l'onada, i unes 8.000 persones van reivindicar sense voler-ho el poder unificador de la música.
Experiència i veus emergents es van donar la mà en un cartell que va ajuntar a mites vius com Los Planetas amb grups nounats com La Plazuela, ambdues formacions de Granada i que representen a la perfecció l'alma mater d'un festival amb personalitat pròpia. L'antic Cara B s'ha consolidat com l'aparador de les noves expressions de tota una generació sense renunciar als orígens. Si el grup indie liderat per Jota va ser un dels més multitudinaris, amb un públic que va pujar la mitjana d'edat de la nit, el duo format per Manuel Hidalgo i Luis Abril va rebentar expectatives i es va convertir en el més esperat, el més divertit i el més engrescat. Amb la seva particular mescla entre flamenc, sonoritats poperes, funk i electrònica, el duet va dominar a la perfecció un públic fantasiosamente entregat, i va regar les llavors d'un grup que sens dubte anirà a més.
El pop d'Alizzz conviu amb la puresa flamenca d'Israel Fernández
Alizzz va tornar a protagonitzar una d'aquestes sessions entre íntimes, festaires i ressacoses que el català domina a la perfecció. L'alter ego de Cristian Quirante, la fama del qual va pujar com l'escuma per ser el productor de C.Tangana, va tornar a rodar per la ciutat amb el seu carisma misteriós i incògnit i amb una proposta gairebé idèntica a les que porta reproduint durant l'últim any i mig. Amb un to un xic afònic, no va ser una de les seves millors nits però va aconseguir que el públic amb prou feines se n'adonés mentre saltava amb temes com Superficial, Salir, Todo me sabe a poco o Amanecer —sense Rigoberta Bandini—. Una cosa similar els hi va passar a Cariño, el trio femení madrileny d'indie pop que va omplir la pista fins i tot amb un so deficient que va difuminar la seva proposta, mentre que Carolina Durante o el grup Mujeres van posar la cirereta rock a una nit transversal com poques.
Però l'art majúscul el va protagonitzar el cantaor Israel Fernández a primera hora de la nit, o última de la tarda, encara amb el cel il·luminat. Acompanyat de Diego el Morao, va ser com la reencarnació de la puresa flamenca més sentía, un tablao atapeït de mestria que va construir un dels moments més bonics del festival. L'artista va començar sol i a capella però omplia l'escenari com només ho fan els grans. Amb una veu neta i cristal·lina, com d'un altre món, va pujar a l'escenari per explicar amb solidesa que hi ha dons que es tenen o no es tenen, i que ell va sobrat. El mestissatge representat al Festival B és el que hi hauria d'haver en tots els espais del món: una habitació especial on diversitat i normalitat siguin una sola cosa.
