Tres amics caminen pel carrer quan un d’ells es fixa en un cartell on hi ha molts noms escrits. Un dels nois es pensa que es tracta del pòster promocional d’un festival, però aleshores el seu col·lega li diu que no, que és un cartell in memoriam en honor a les víctimes d’un accident múltiple. “Ostres, just us anava a dir que coneixia aquest cantautor”, respon el primer dels amics. Narrada per mi no fa cap gràcia —és el que hi ha—, però quan la broma l’explica Martí Melcion (Barcelona, 1995) a través de les seves vinyetes, la cosa canvia.
Des de fa uns mesos, aquest il·lustrador barceloní, especialitzat en direcció d’art a l’ESCAC, s’ha guanyat els likes i l’estima —que no és ben bé el mateix— de milers de joves del país. Uns joves amb qui comparteix generació, sí, però també una manera determinada de veure el món i el futur. Decadència, tristor i, sobretot, humor; aquest és el particular univers que Martí Melcion ha creat al seu Instagram.
Melangia per bandera
“Totes les generacions han estat tristes, la diferència és que nosaltres ho diem sense complexos. No ens fa cap vergonya admetre-ho. Gràcies a les xarxes, s’ha posat la qüestió sobre la taula i n’hem pogut fer mems i conya”, explica. Conya, aquesta és la clau de tot plegat. Fent gala d’un humor negre, afilat, i també un punt absurd, Melcion retrata situacions que ens serveixen per entendre les ambicions i desventures d’aquells qui vam néixer a la dècada dels noranta. N’és un exemple Nevera precària, una vinyeta en què l’il·lustrador utilitza els aliments oblidats dins d’aquest electrodomèstic per parlar sobre les contrarietats amoroses d’un individu amb qui, en major o menor mesura, tots ens podem sentir identificats.
Amb les vinyetes de Melcion passa com amb els mems autodestructius: es creen situacions relatables amb les quals és molt fàcil coincidir. L’autor, però, reconeix que no s’esperava aquest nivell d’identificació per part dels seus seguidors. “La vinyeta d’Elma: after, per exemple, la vaig dedicar als meus amics, hi apareixen coses molt nostres, però tot i així de seguida vaig veure que la gent s’hi sentia molt reconeguda. M’agrada pensar que hi ha persones que fan i volen el mateix i no ho saben”, diu.
Però, d’on surt aquest ànim cínic? Per què tenim la necessitat de retratar la nostra decadència? “Tot allò que consideràvem que era un goal s’ha ensorrat davant nostre”, apunta Melcior. En una de les seves publicacions, un usuari assegura que l’il·lustrador és “el Juanjo Sáez de la nostra generació”, fent referència a Arròs covat, la sèrie d’animació que el dibuixant va crear l’any 2009 per retratar la crisi vital que li suposava assolir la trentena. “Mai m’he plantejat ser-ho, suposo que cada x temps surt algú amb ganes de parlar sobre la seva generació”, diu.
Rere el desig d’il·lustrar amb autocrítica el desànim del millennial tardà, però, també hi ha grans dosis de paròdia cap a tota mena de perfils estereotipats com la mare sobreprotectora o la parella estancada que no vol acceptar la seva crisi. “Soc conscient que tiro molt de tòpics, però no els jutjo o els condemno, sempre és amb carinyo”, explica.
La crisi del coronavirus només fa que engrandir la ferida d’una generació desenganyada. Però, tot i així —i en contra de la idea que transmeten els seus còmics—, Melcion s’autoimposa ser optimista. “Intento ser positiu. Ens preguntàvem com seria el futur i ara ja ho sabem: el nostre futur és això. Quan tens menys expectatives, crec que ets més feliç”, diu. I sentencia: “La pandèmia m’ha demostrat que no demano gaires coses. Amics, afecte, birres, algun viatget i sortir a l’Apolo”. El que dèiem, un mestre de les situacions identificables.