Lleida, 1938 / Font: Institut d'Estudis Ilerdencs. Fons Porta.
Lleida, 7 de gener de 1939. L’exèrcit rebel franquista, que havia ocupat la ciutat nou mesos abans, trencava el front del Segre i es posicionava a la riba esquerra del riu. Un escamot de falangistes que havien combatut amb els ocupants s’adreçava al cementiri de la ciutat (situat on, durant els nou mesos de front de guerra, havia estat zona republicana) i es lliurava a la profanació i destrucció de les tombes retolades en català. Únicament les retolades en català. Lleida seria la primera gran ciutat catalana ocupada (3 d’abril de 1938) i seria, també, la primera a patir la destrucció ferotge i sistemàtica de la simbologia catalana i republicana. Una maniobra de terror, en forma d’explosió d’odi que abastaria la totalitat de l’espai públic: carrers, places, camins, carreteres i cementiris. Els falangistes serien els comissionats per la Junta de Burgos —el govern format pels rebels i dirigit pel general Franco— per “depurar” l’espai públic de Catalunya.
Mural franquista / Font: European Observatory on Memories.
La senyera, la primera víctima de la 'neteja' falangista
La senyera de Catalunya, el símbol nacional de Catalunya, que onejava a tots els edificis públics municipals i autonòmics, seria la primera víctima de la neteja falangista. L’ocupació militar del país (1938-1939) es plasmava amb l’eliminació sistemàtica de la presència de la senyera a l’espai públic. La primera operació que portaven a terme els ocupants era assaltar l’ajuntament, símbol del poder municipal, i retirar la senyera de Catalunya. Plantar la bandera franquista —convertida en bandera espanyola després del decret signat per Franco i Serrano Suñer del 2 de febrer de 1938— a l'asta de la balconada de l’ajuntament, era la culminació d’un ritual que pretenia escenificar no tan sols la conquesta militar, sinó també posar de relleu el nou paisatge de dominació. Les fonts gràfiques revelen que la Falange, en la seva qualitat de cos paramilitar, jugaria un paper destacadíssim en l’operació d’assalt als ajuntaments, d’eliminació de la senyera i de la seva substitució per les banderes franquista i falangista.
Mural franquista / Font: Xtec
Altres símbols catalans víctimes de la 'neteja' falangista
La segona part de l’operació de neteja passaria per la substitució del nomenclàtor de carrers, places i edificis que devien el seu nom a la iniciativa dels ajuntaments democràtics de l’etapa republicana (1931-1939). No tan sols va desaparèixer qualsevol referència a la República i als valors de la democràcia, la llibertat i la catalanitat; sinó que també van ser ridículament castellanitzats els noms històrics que clavaven les seves arrels a l’època medieval. El nomenclàtor dels carrers catalans es va convertir en un macabre homenatge als militars colpistes més sanguinaris: Mola, Yagüe, Moscardó, Sanjurjo; i en la sublimació de les dues figures mediàtiques més rellevants del “Glorioso Alzamiento Nacional”: Franco i Primo de Rivera. I el rebateig del carrers dels nuclis històrics es va convertir en una funesta demostració d’odi a la llengua catalana que superava el ridícul més espantós. A Tarragona, per posar un exemple, el carrer del Llorer, lluny d’anomenar-lo del Laurel va ser convertit en la calle del Lloré (del verb castellà "plorar").
Reus, 1939 / Font: Fons Fotogràfic de l'Ajuntament de Reus.
Lérida, Gerona, Villanueva y Geltrú, Seo de Urgel
Naturalment la neteja falangista no es va aturar al nomenclàtor dels carrers. La cartellera de camins, carreteres, vies fèrries, rius, canals, estacions i ports que contenien la forma catalana i històrica —recuperada durant la II República— de Lleida, Girona, Vilanova i la Geltrú o la Seu d’Urgell —per citar alguns exemples— va ser literalment arrasada i, tot seguit, substituïda per la forma castellana imposada des de la Nova Planta borbònica de 1717. També en aquest cas serien els falangistes, des dels ajuntaments assaltats i ocupats, els responsables d’una campanya d’odi que associava directament qualsevol forma d’expressió catalana amb un desafiament als principis del règim franquista. També la relació que va començar a generar la nova administració franquista va adaptar aquesta operació de depuració a la seva maquinària: es va destruir tota la documentació que contenia impresos no tan sols símbols catalans i republicans, sinó també la que tenia editada la forma catalana dels pobles i ciutats de Catalunya.
Sitges, 1939. Serrano Suñer (conegut com el Cuñadísimo) lliura al general Yagüe (conegut com el carnisser de Badajoz) una senyera estelada retirada de l'espai públic.
De “toilettes” a “miccionarios”
La tercera part de l’operació de neteja entraria de ple en el món privat. Les autoritats franquistes van dictar una sèrie de disposicions (1938-1939) obligant a retolar els comerços i les fàbriques exclusivament en castellà. Quedaven terminantment prohibits —“so pena de severísimas sanciones”— no tan sols l’ús del català sinó també de qualsevol altra llengua diferent del castellà. Retolació externa, interna, documentació mercantil i publicitat. Després d’una brutal i terrorífica campanya d’inspeccions, no exempta d’amenaces i d’agressions, els rètols de les lleteries, dels forns de pa, dels cellers o dels ferrers de tall, desapareixerien sobtadament del paisatge urbà de Catalunya. I les tavernes i les cafeteries es trobarien en la paradoxal obligació de substituir la universal “toilette” pel pintoresc “miccionario”. També, de nou, serien els falangistes, la policia política i espiritual que actuava impunement al marge de qualsevol llei, fins i tot de la franquista, els responsables de l’extirpació de qualsevol expressió catalana al comerç de Catalunya.
Tarragona, 1939. Substitució de la senyera per la bandera espanyola / Font: Alerta los pueblos. Vicente Rojo. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.
Club de Fútbol Barcelona, Lérida Balompié
La neteja falangista culminaria amb les entitats esportives. No cal dir que després de la Guerra Civil (1936-1939) una bona part del teixit esportiu del país havia desaparegut. Morts al front, assassinats a la rereguarda, forçats a l’exili i represaliats que es podrien, literalment, a les masmorres del règim franquista. Però, fins i tot en aquell paisatge de terror dominat per les tres “emes” (misèria, malalties i mort), l’activitat esportiva rebrotava. La Falange, que a través de les delegacions provincials tenia encomanada la missió de controlar l’activitat esportiva, s’esmerçaria a fons per depurar la cultura que restava de l’etapa catalana i republicana; i la primera mesura que activaria seria la d’espanyolitzar els noms dels clubs. No cal ni dir que la senyera i la megafonia en català serien proscrites, però en canvi, les astes dels estadis s’omplirien de banderes falangistes. I l'escenografia prèvia als partits seria convertida en un pretès aparell de propaganda i d’adoctrinament que, com una tenebrosa ventada de tardor, maldava per escombrar la democràcia, la llibertat, i la catalanitat: netejar els carrers de Catalunya.