El ginecòleg congolès Denis Mukwege va rebre el Nobel de la Pau el 2018, junt amb Nadia Murad, antiga esclava sexual del Daesh. Aquest metge esdevindria el símbol de la lluita contra les violències sexuals, al Congo i a arreu. Ara l'editorial Península, per donar a conèixer el personatge, publica les seves memòries: Un manifiesto por la vida. La autobiografía del hombre que lucha por las mujeres en el Congo.
La lluita per la salut de les dones
Mukwege, que va néixer el 1955, encara durant el període colonial, va decidir estudiar ginecologia a França, perquè va adonar-se que molts parts es produïen sense cap tipus de control. Però a partir de l'esclat de la guerra del Congo, el 1996, la situació va canviar. Les violacions i les mutilacions genitals es van convertir en armes de guerra, i Denis Mukwege va fundar l'hospital Panzi, a Bukavu, on atén gratuïtament a les víctimes de la violència sexual. Milers de dones han passat per aquest centre on se'ls ofereix tant atenció mèdica com assistència social. El Nobel afirma que la seva prioritat és tractar les dones com a supervivents, que miren cap al futur, i no com a víctimes, que se centren en el passat.
El doctor Mukwege rep Zeid Ra’ad Al Hussein, Alt Comissari de l'ONU per als Drets Humans a l'Hospital Panzi. Foto: MONUSCO / Myriam Asmani.
Un home incòmode
Mukwege no es limita a tractar a les dones que han patit agressions, sinó que a més a més intenta arribar a les causes del problema (de fet, la seva tasca com a metge està estretament vinculada a la seva vocació de pastor pentecostal). Per això ha endegat una campanya per denunciar les violències sexuals que es produeixen al Congo (però alhora, també, ha reivindicat que cal canviar al cultura masculina arreu del món). Les seves reivindicacions han resultat molt molestes, perquè totes les forces armades implicades al conflicte congolès s'han vist afectades per les pràctiques que ell denuncia. A més a més, aquest doctor ha reclamat repetidament una democratització del seu país, el que ha irritat a la classe política, ancorada en llargs anys de dictadura. El ginecòleg no es va portar bé ni amb Mobutu, ni amb els seus successors, Laurent-Désiré i Joseph Kabila. De fet, Mukwege fins i tot va patir dos atemptats, i en un d'ells va resultar mort el vigilant de casa seva. I el 1996 l'hospital de Lemera, on ell treballava, va ser atacat i bona part dels seus pacients i membres del personal mèdic van ser executats.
L'infern del Kivu
La història de Mukwege és marcada per la violència. Des de la mort de Patrice Lumumba, el Kivu, a l'est del Congo. no ha viscut completament en pau. Mukwege explica haver viscut l'amenaça de la guerrilla mulelista, però també la dels mercenaris europeus dirigits per Jean Schramme (ídol de la ultradreta espanyola de l'època). El genocidi dels tutsis de Ruanda del 1994 va acabar per portar al Kivu a centenars de milers de refugiats hutu, entre els quals nombrosos col·laboradors del genocidi. Les accions d'aquests van desencadenar la primera Guerra del Congo (1996-1997) i la segona Guerra del Congo (1998-2003) i una dramàtica postguerra, marcada per la presència de grups armats diversos i una població presa com a ostatge de les faccions armades. Diferents milícies controlen parts del territori i la missió de l'ONU a la zona (la més gran que té al món) és incapaç de garantir la seguretat dels ciutadans. A més a més hi ha conflictes ètnics que duen a enfrontaments entre grups diferents (que fins i tot afecta al personal dels hospitals). Però la violència no és l'únic problemes: en les darreres dècades la corrupció i els abusos governamentals han estat constants.
Un Nobel insuficient
Mukwege estava molt content amb la concessió del Nobel perquè creia, sobretot, que tornaria a posar en l'agenda de la comunitat internacional la qüestió de l'Est del Congo. Mukwege va obtenir una gran notorietat i una forta presència en mitjans de comunicació de tot el Planeta, però no sembla que això hagi servit per millorar la situació d'una regió que no acaba de normalitzar-se. Per altra banda, des dels mitjans internacionals es va centrar molt d'interés en les agressions sexuals, però no va haver-hi un interés similar per la guerra en sí, tot i que aquest conflicte ha arrossegat la vida ja de milions de persones (ningú no sabrà mai quantes): dones, però també homes i nens.
Un llibre de Nobel
Un manifiesto por la vida acompleix plenament amb els paràmetres d'un llibre d'aquest tipus: una biografia o autobiografia d'un personatge que acaba de rebre el premi Nobel. El tractament és òbviament hagiogràfic, sense cap qüestionament. I el fet d'estar escrit en primera persona fa que això es faci encara menys atractiu. Per altra banda, aquest llibre entronca plenament en la tradició de la literatura missional, que glorificava els missioners o els personatges dedicats a tasques assistencials a l'Àfrica. Recordem que el molt polèmic doctor Albert Schweitzer va obtenir el Nobel de la Pau el 1952, i a l'Espanya de la transició es va fer molt popular Emena, médico en el Congo, de Joaquín Sanz Gadea. A Un manifiesto por la vida el protagonista és negre, però continua posant-se molt d'èmfasi en el socors extern. És, doncs, un llibre que serveix molt més per a sensibilitzar cap a un problema, òbviament molt greu, que per explicar una situació que és absolutament desconeguda a Catalunya, i que caldria conèixer.