M’he desplaçat fins al Turó de la Rovira per assistir a la ruta cultural i literària que organitza el Festival KM Amèrica 2025 i que cada any se centra en un barri diferent de la ciutat. Enguany la ruta es feia al Carmel i la dirigia l’escriptor argentí Franco Chiaravalloti, resident al barri des de fa molts anys. El Carmel té una essència popular i un encant brut que fa de mal gentrificar (gentrificar vol dir que els immigrants que s'hi instal·len són "rics"), perquè la incomoditat de les muntanyes ho impedeix. El seu origen és una ermita remota, la de la Mare de Déu del Carmel, i els feligresos hi anaven en pelegrinatge per venerar-la. A la Bíblia el Carmel és el llessamí del cel, una manera com una altra de referir-se al paradís. Del Carmel al cel.
Del Carmel al pont de Mühlberg
Franco Chiaravalloti ha començat per assenyalar la part amagada del Turó de la Rovira. Ens ha dit que els turistes miren el mar, però que nosaltres hem de mirar a muntanya, on s’estén l’orografia accidentada del barri. Som a les bateries antiaèries de la ciutat, que van funcionar del 1936 al 1945, quan Barcelona es defensava dels atacs dels feixistes italians. L’escriptor Joan Perucho va prestar el servei militar com a cadet aquí dalt. Volien enviar Perucho a lluitar al riu Segre, però va estar de sort: feia poc que havia passat el tifus i es va poder quedar a Barcelona. Si hagués anat al Segre s’hauria mort, com gairebé tots els que van anar-hi. “Quan van tancar la instal·lació militar, Perucho estava cansat de la guerra. L’últim dia que va fer el soldat s’anava traient peces de roba a mesura que baixava Gràcia avall, i va arribar a casa seva que gairebé anava despullat”. Franco va guanyar la guerra, es va acabar la Segona Guerra Mundial i al 45 els búnquers antiaeris van deixar de funcionar. Barcelona ja no es podia defensar perquè tenia l’enemic feixista a dintre. Aleshores van venir els murcians, i els extremenys, i els andalusos; els pioners ja havien vingut el 1929, per treballar en les obres del metro de la ciutat. El que més m’agrada dels búnquers del Turó de la Rovira és el que queda de les rajoles de les cases que van fer-s'hi els barraquistes, avui exposades a la intempèrie.
Quan van tancar la instal·lació militar, l'escriptor Joan Perucho estava cansat de la guerra; l’últim dia que va fer el soldat al Turó de la Rovira s’anava traient peces de roba a mesura que baixava Gràcia avall, i va arribar a casa que gairebé anava despullat
El guia argentí també ens ha parlat de la Cecília C, la prostituta protagonista d’El carrer de les camèlies de Mercè Rodoreda. Ha llegit un fragment de la novel·la de Rodoreda traduïa al castellà, per disgust meu: “hacer señores” és una frase impossible en castellà, i, en canvi, ben natural quan la sents dir en català a la prostituta octogenària Lídia Rius. Després, Chiaravalloti ens ha conduït cap al pont de Mühlberg. Mentre el travessem, ens llegeix un poema en català del David Castillo en honor al pont. Castillo, poeta i periodista cultural del Punt Avui fins que va jubilar-se, va néixer al barri, i encara hi viu. El pont de Mühlberg és llarg i connecta El Carmel amb Can Baró, una part que se'n deia el barri dels periodistes: els carrers tenen el nom de Miquel Santaló, Josep Ixart, periodistes que escrivien abans de la guerra. Del pont estant veiem els pisos verds, que es van fer el 1991 per acollir els últims barraquistes de Can Baró. El bloc és un símbol de la lluita històrica dels barraquistes per l’habitatge, que en certa manera encara continua: a les casetes del carrer Mühlberg s’hi poden veure cartells en contra de la normativa que vol enderrocar-les, el que anomenen el projecte dels Tres Turons. Com que la zona dels búnquers antiaeris s’ha convertit en meca del turisme, els habitatges d'autoconstrucció fan nosa a les autoritats. El nostre Virgili argentí ens posa una cançó d'un músic canari que va viure i morir al barri. Sentim la música a través d’uns auriculars que ens ha entregat abans de començar.
L’univers Juan Marsé
La parada següent és el bar Delicias, el racó on el Pijoaparte de Juan Marsé es passava la vida fent-se sol y sombras, cigalons, carajillos si ens cenyim al castellanisme estàndard. “Últimas tardes con Teresa és una de les millors novel·les espanyoles del segle xx”, diu Chiaravalloti. Chiaravalloti defineix el Pijoaparte com un protagonista criminal, és un xarnego de mala vida que s’enamora d’una catalana de bona família que estudia Filosofia, la Teresa. Marsé va posar el Carmel al mapa de la literatura amb una història d’amor gairebé impossible, perquè per la mare burgesa de la Teresa, de Sant Gervasi, “el Carmel era com el Congo, infrahumà, un altre món”. Aleshores els carrers no estaven asfaltats, i el barri era molt més salvatge del que és avui, ple d’avis i d’àvies andaluses que prenen la fresca al costat de les seves cuidadores llatinoamericanes. Fem via, però aviat Franco Chiaravalloti s’atura un cop més: "Aquesta és la font on beu el Pijoaparte de Marsé". A ull nu és com qualsevol de les altres fonts de la ciutat. Davant de la font, Franco Chiaravalloti ens assenyala el mural d’Els tres taurons que es mengen l’un a l’altre, obra de l’artista italià BLU. Són els taurons de l'avarícia, la contaminació i la guerra.
Diu la llegenda que el pare biològic de l’escriptor va tancar el tracte amb el matrimoni Marsé per casualitat, un dia que la parella van pujar al taxi moixos: a cal metge els havien dit que no podrien tenir fills
Juan Marsé era el fill d’un taxista i d’una dona que es va morir durant el part l’any 1933. El vidu, que no sabia què fer amb la criatura, la va donar en adopció. A l’època això es feia sense contemplacions: tu tens un nen que no vols i jo no tinc fills i en vull un. Diu la llegenda que el pare biològic de l’escriptor va tancar el tracte amb el matrimoni Marsé per casualitat, un dia que la parella van pujar al taxi moixos: a cal metge els havien dit que no podrien tenir fills. El Cesc, el gestor de la biblioteca que porta el nom de l’autor, ens ensenya una foto de Juan Marsé amb el seu pare biològic quan l’escriptor encara era un adolescent: se’l veu incòmode i malhumorat. No el va perdonar mai per haver-lo abandonat, i el cognom Marsé és dels pares adoptius. Drames familiars a banda, en Cesc em confirma que Juan Marsé tenia el català per primera llengua. No deixa de ser irònic que la novel·la xarnega per excel·lència l’hagi escrit algú que de fet era català i era prou pobre per viure al Carmel. Ara que en Cesc i el nostre Virgili parlen, constato amb plaer que Chiaravalloti té un català diàfan, tot i que hagi fet la ruta en castellà. L’escriptor argentí ens diu que la bilbioteca Juan Marsé té un fons significatiu de literatura salvadorenya, força inèdit a Europa. Hi ha molts salvadorenys, al Carmel, i l’associació salvadorenya Huacal s’ha esforçat per fer que el fons sigui possible. El nostre guia argentí dispara un nom clau de les lletres salvadorenyes: Horacio Castellanos Moya. Va escriure El asco. Thomas Bernhard en El Salvador, un clàssic de la literatura salvadorenya. N’apunto el nom i em ve al cap el periodista salvadoreny Óscar Martínez, que vam entrevistar fa poc en aquest mitjà i que viu a l’exili per assenyalar les praxis de Bukele.
La plaça del màrtir xilè i la casa del lingüista
Cada 11 de setembre, els xilens residents a Barcelona es retroben a la plaça de Salvador Allende, al voltant de l’escultura del polític assassinat el 1973. La van plantar aquí l'alcalde Pasqual Maragall en companyia de l'escriptora Isabel Allende, filla del màrtir. El nostre guia argentí aprofita l’avinentesa per recomanar-nos una novel·la de Soledad Fariña, Siempre volvemos a Komala, que dona veu al mateix Allende una setmana abans que el matessin. Davant de la plaça hi ha la parròquia de la Verge del Coll, a la frontera que separa El Carmel del barri del Coll; és discreta, amb un campanar romànic molt ben conservat. Ningú diria que aquí l’any 36 hi van afusellar vuit religiosos, els vuit màrtirs del Carmel. Hi passem per davant i veiem una casa fantàstica amb el nom Torre Libro, construïda el 1896. Era l’època en què el Carmel eren camps, alguna masia i alguna casa de rics. Ara hi feinegen uns homes, n’entren i en surten. El guia Chiaravalloti ens diu que la casa pertanyia al lingüista mallorquí Antoni Maria Alcover, que va barallar-se mitja vida amb l’altre lingüista de referència: Pompeu Fabra. Autor del diccionari català-valencià-balear, Alcover es va negar a seguir les normes fabrianes fins que estava a punt de morir-se –diu que quan el mallorquí ja era pràcticament al clot, els dos lingüistes es van fer amics.
Les motos Montesa les provaven al Carmel, i si resistien el desnivell, els automòbils passaven la prova. A baix de tot de les escales hi ha trastos i escombraries acumulades. I aleshores sí, Chiaravalloti se’ns mostra com l’escriptor que és i llegeix un fragment del seu conte Basura
Chiaravalloti ens parla de José Carlos Catanio, poeta canari nascut a la Laguna i resident al Carmel i autor de Lugar de nacimiento, un poema sobre la pertinença i la confusió dels qui emigren i se senten de llocs diferents i d’enlloc al mateix temps. No sé qui és, Catanio. El busco i veig que es va morir el 2019 a Barcelona, quan feia trenta anys que s'havia convertit al judaisme (!). Hi ha tants escriptors i tan poca gent a l’altra banda que fa basarda. El mateix guia Franco Chiaravalloti: Qui és? Què ha escrit, fins ara? No en sé res, desconeixia el seu nom, i ara el tenim aquí i ens explica el Carmel. Baixem avall de la Biblioteca Juan Marsé, per uns carrers amb tanta pendent que han hagut de posar-hi un ascensor. Diuen que les motos Montesa les provaven al Carmel, i si resistien el desnivell, els automòbils passaven la prova. A baix de tot de les escales hi ha trastos i escombraries acumulades. Es veu que això fa temps que dura, la concentració de deixalles en aquest punt del Carmel. I aleshores sí, Chiaravalloti se’ns mostra com l’escriptor que és i llegeix un fragment del seu conte Basura. Justament ell vivia en aquest tram d'escales, quan acabava d’arribar al barri. Baixem i veiem com un home i una dona llatins prenen la fresca en una de les terrasses de l’escalinata, un espai que es troba en aquell llimb encisador entre el que és privat i el que és públic: beuen cervesa de llauna i l’home va sense samarreta. Després de llegir el seu conte sobre una parella que viu irritada per la pudor de les escombraries, el nostre Virgili argentí ens regala una rumba feta al Carmel i en honor al Carmel del grup Alborada. Sona bé, la rumba té detractors però en el fons és una música alegre, irreprotxable.
L’esvoranc del metro
Anem cap a la zona 0 del Carmel. El barri té una història llarga d’inaccessibilitat. No hi havia cap autobús que hi circulés fins al 1927, i l’aïllament no es va trencar del tot fins a la construcció del Túnel de la Rovira el 1987, pràcticament abans-d'ahir. Sobre això, l’escriptor del Carmel Guillem Borrero va escriure els quatre relats d’Excavaciones, que reflecteixen els deu anys que van caldre per acabar de construir-lo. El 27 de gener del 2005, quan per fi havia d’arribar la línia 5 del metro, 1200 veïns del Carmel van perdre casa seva per un esvoranc. A propòsit d’aquest incident traumàtic, que va deixar un forat de 35 metres de profunditat, Chiaravalloti ens recomana Ama de casa de María Roig, una novel·la sobre l’esfondrament real i simbòlic que viu la protagonista, una adolescent que assisteix alhora a l’esvoranc i al divorci dels seus pares.
Chiaravalloti ens recomana Ama de casa de María Roig, una novel·la sobre l’esfondrament real i simbòlic que viu la protagonista. També ens recomana Excavaciones, de Guillem Borrero
L’escriptor argentí ens explica com l’esvoranc del Carmel va desencadenar les acusacions del 3% de comissions que Convergència i Unió es quedava per les assignacions d’obres públiques a empreses triades a dit. Pasqual Maragall, aleshores president de la Generalitat, va pronunciar la frase històrica: “Vostès tenen un problema que es diu 3%”. Ningú no es va morir, arran de l’esvoranc, ni s’ha pogut relacionar directament la corrupció de Convergència amb la negligència a l’hora de planificar les obres del metro del Carmel. En qualsevol cas hi va haver negligència, i si no hi va haver morts ni ferits va ser per miracle, perquè es va evacuar la gent dos dies abans de la desgràcia. Contrari al que ara ens pugui semblar, amb la cultura en majúscules decidida a homenatjar les heroïcitats dels barraquistes barcelonins vinguts d’arreu de l’estat, diria que aquest interès és força nou i políticament interessat: als anys vuitanta, mentre duraven les lluites i les reivindicacions, les institucions no premiaven la lluita veïnal de la manera que ho fan ara. Però ara ja es pot fer, suposo.