No hi ha hagut sorpreses i l'Assemblea Nacional francesa ha donat el cop de gràcia al govern del centrista moderat François Bayrou, després de perdre la qüestió de confiança de manera aclaparadora. La sort de França torna a ser una incògnita després que la pilota hagi passat al president de la República, Emmanuel Macron, que amb Bayrou ha cremat el seu tercer cartutx en poc més d'un any després dels fracassos de Gabriel Attal i Michel Barnier. La quarta bala de Macron, si es manté en la seva posició de no convocar eleccions, pot venir del Partit Socialista, que ja s'ha ofert per intentar armar una nova majoria. És aviat per a això, segurament, ja que fins i tot a França, on els primers ministres duren últimament tan poc temps, com passava a Itàlia al final d'època de la democràcia cristiana, els moviments polítics necessiten el seu temps. Bayrou ha caigut amb dignitat i posant els francesos davant d'un mirall en el qual ningú no es vol veure, com és la necessitat d'un contundent pla d'austeritat: "El risc per a França serà igual, vostès tenen el poder d'esborrar el govern, però no d'esborrar la realitat".

El declivi francès, molt lluny d'aquella grandeur que es va perdre diversos anys abans del canvi de segle i que va personificar a la perfecció François Mitterrand, que va estar a l'Elisi fins al 1995, durant catorze anys, el període més llarg de la història a la presidència, és imparable. Diversos presidents consecutius han acumulat mandats sense abordar les reformes imprescindibles que el país necessitava i avui França necessita dur a terme un esforç molt seriós que implica congelar pensions i retallar despesa social i sanitària amb un ajustament pressupostari a quatre anys, que començaria el 2026, amb un esforç anual de 43.800 milions per reduir la despesa i augmentar els ingressos. A més de suprimir dos dies festius dels onze anuals existents. El deute públic francès ha tancat el primer semestre d'aquest any en 3,3458 bilions d'euros, la qual cosa suposa un 114% del PIB nacional. Bayrou ha recordat que aquest deute augmenta al ritme de 5.000 euros per segon, la qual cosa suposa més de 150.000 milions addicionals cada any, una situació certament insostenible.

Bayrou ha caigut amb dignitat i posant als francesos davant d'un mirall en el qual ningú no s'hi vol veure, com és la necessitat d'un contundent pla d'austeritat

Òbviament, Bayrou, en les actuals condicions, molt marcades per un populisme rampant a dreta (Marine Le Pen) i esquerra (Jean-Luc Mélenchon) no tenia cap possibilitat de sortir viu. Tampoc la seva reflexió sobre la necessitat que els que tenen més edat estiguin disposats a unir els seus esforços per alleujar el deute que pesa sobre els joves i pesarà sobre ells. Escoltant el primer ministre francès, un podia témer que parlava d'Espanya o de Catalunya, ja que els problemes no eren gaire diferents. La diferència és que aquí d'aquests problemes se'n parla poc, com si no es pogués parlar a la ciutadania de la gravetat dels problemes reals de la gent. Em quedo amb dos moments en els quals costaria distingir si parla d'aquí o d'allà: "Ens enfrontem a un enorme problema en l'educació nacional", afirma François Bayrou, que parla d'un "descens de categoria" per a França. També esmenta un model social "desestabilitzat pel desequilibri demogràfic". Continua la seva llista de problemes amb l'habitatge, la "seguretat i la justícia", les "migracions relacionades amb les diferències de desenvolupament" i el desequilibri entre les grans ciutats i el "desert francès". Un catàleg que no té el Pirineu pel mig.

La gran pregunta és si tots aquests problemes es poden abordar des del minifundisme polític actual i el populisme que envaeix cada vegada més parcel·les de poder. França és un exemple, però ho és també el Regne Unit, Alemanya i Itàlia. A Espanya, cau a les enquestes el PSOE de Pedro Sánchez, però els principals beneficiats són Vox i Santiago Abascal. La reacció de Macron a la caiguda de l'inquilí de Matignon va ser la previsible, que en prenia nota i en els pròxims dies faria una proposta. Tot molt normal i conforme amb el fet que Bayrou sigui el sisè primer ministre de Macron des de la seva elecció el 2017, però el cinquè des del 2022. Una autèntica guillotina en els últims tres anys i l'expressió d'un descontentament creixent que contribueix enormement a donar ales als extrems polítics que reclamen la convocatòria d'eleccions presidencials i el cap de Macron, incapaç de trobar una solució estable que comença a assemblar-se a la de Pedro Sánchez. Ostenta el poder, però governar s'ha convertit en una tasca gairebé impossible.