El 1993, ja fa 32 anys, Steven Spielberg va trepitjar el cim i s'hi va quedar per sempre més. El que probablement és el director viu més important de la història del cinema encadenava els rodatges i les estrenes de Jurassic Park i de La llista de Schindler, dues pel·lícules que, cadascuna a la seva manera i amb armes ben diferents, assenyalaven el cineasta com el talent més rellevant de Hollywood. Centrant-nos en la seva faula sobre la resurrecció de bèsties prehistòriques, Spielberg va construir una pel·lícula d'aventures i de terror tan ben parida, amb tantes seqüències icòniques, i amb un sentit del ritme, de la narrativa i dels ensurts, tan visionari que, encara avui, manté tota la capacitat de deixar-nos amb la boca oberta i els ulls com a plats. És el que tenen les obres que perviuen, ni el pas del temps ni mil i una continuacions, o directament imitacions, tenen la capacitat de fer-nos oblidar l'impacte de dos braquiosaures passejant-se per un turó mentre mengen fulles d'un arbre. O la por genuïna de dos nens amagats entre els mobles d'una cuina intentant no ser devorats per velociraptors afamats.
Spielberg va construir una pel·lícula d'aventures i de terror tan ben parida, amb tantes seqüències icòniques, i amb un sentit del ritme, de la narrativa i dels ensurts, tan visionari que, encara avui, manté tota la capacitat de deixar-nos amb la boca oberta i els ulls com a plats
Més enllà de proposar-nos una experiència visual i emocional que no s'assemblava a cap altra, Jurassic Park també oferia una lúcida mirada sobre l'abast de l'ambició i l'estupidesa humana, sobre els riscos de jugar a ser Déu, i sobre la incapacitat de l'home de controlar les seves pròpies creacions. Ves a saber si el cineasta no va endevinar ja llavors que la seva pel·lícula ho petaria. I que Universal, transmutada en un John Hammond molt menys ingenu i molt més cobdiciós, dedicaria les pròximes dècades a estirar el xiclet sense gaires escrúpols. Aquí no en tenim proves, però tampoc dubtes, perquè la intel·ligència d'Spielberg està fora de tota qüestió. Dues seqüeles directes, i una trilogia posterior amb nous personatges (a la qual pertanyia Jurassic World: El regne caigut. la notable, i fosca, mirada del nostre J.A. Bayona a aquest univers) ens diuen que el retorn econòmic de l'experiment genètic era, efectivament, enorme. Però també que els dinosaures de la ficció s'havien descontrolat. Ningú amb dos dits de front no va pensar mai que cap de les seqüeles estaria a l'altura de l'original, això és un fet. Però ningú amb dos dits de front tampoc no va pensar mai que Universal tancaria la juràssica aixeta de dòlars.
Per terra, mar i aire
Així doncs, aquesta nova entrega de la franquícia, que avui arriba a les sales de cinema també en versió doblada al català, sap perfectament a quina lliga juga: vol regnar entre els blockbusters d'estiu, i, en aquest sentit, la juguesca funciona. Dirigida per un Gareth Edwards que amb Godzilla (2014) va demostrar saber conduir ostentoses peripècies protagonitzades per monstres, Jurassic World: El renéixer no té cap altra voluntat que oferir un espectacle que ens apagui el cervell i ens obri l'estómac, no fos cas que les crispetes es deixessin de vendre. No li cauen els anells per apostar pel pur cinema d'evasió, encefalograma pla, soroll, l'aplicació d'una fórmula sense coartades. D'entre les troballes de la pel·lícula, el context narratiu no deixa de tenir la seva gràcia: el món ha oblidat que una vegada va sentir admiració per aquells animals prehistòrics tornats a la vida. S'ha avorrit, que és el que ens passa constantment en aquesta nostra societat sobresaturada d'estímuls. A la ficció que ens ocupa, els dinosaures no fan més que irritar als conductors quan provoquen embussos al trànsit dels carrers de Nova York. Una gens dissimulada metàfora del que molta gent va sentir amb Jurassic World: Dominion (2022): ja en tenim prou! Ara bé, els executius de Hollywood són exactament iguals als de la poderosa empresa farmacèutica que, en aquesta nova pel·lícula, s'imaginen guanyant bilions amb un medicament que ha d'acabar amb les cardiopaties i que només es pot fer realitat aconseguint la sang i l'ADN de tres bèsties: el terrestre Titanosaure, l'aeri Quetzalcoatlus i l'aquàtic Mosasaure.
Jurassic World: El renéixer no té cap altra voluntat que oferir un espectacle que ens apagui el cervell i ens obri l'estómac, no fos cas que les crispetes es deixessin de vendre
Amb una evident estructura de videojoc, hi ha tres pantalles per superar en la missió que entoma l'equip que encapçalen dos mercenaris i un científic: Scarlett Johansson, Mahershala Ali i Jonathan Bailey (el de Wicked i Los Bridgerton), tan motivats com pot aconseguir un xec amb molts zeros. Tots ells, amb un grapat de companys ben prescindibles que semblen portar un adhesiu al front on algú ha escrit “mengeu-me”, es palplanten a la zona on s'han concentrat les bèsties realment perilloses i mortals, producte d'un programa destinat a creuar espècies que no va aconseguir altra cosa que fabricar esgarrifoses mutacions: allò que dèiem de l'ambició i l'estupidesa humanes. Un grapat d'illes concentrades en les regions equatorials, les úniques que mantenen condicions de vida semblants al que van conèixer quan dominaven el planeta (Hollywood netejant-se la consciència amb un missatge que alerta sobre el canvi climàtic), són l'hàbitat de les criatures amb l'ADN cobdiciat. Una zona d'accés prohibit per als éssers humans, sempre que no siguin mercenaris fora de la llei, o una despistada família que fa una ruta en veler per aigües que cap guia recomanaria recórrer.
Els monstres fan por quan no els veus
En les dues hores de trepidant muntanya russa que ens proposa Jurassic World: El renéixer, hi ha moments que funcionen com un rellotge. I els millors arriben a l'aigua: primer quan els mosasaures ataquen el vaixell dels protagonistes, i el cervell ens transporta, salvant les distàncies, al Tauró de Spielberg. I després quan un T-Rex es diverteix amb una barca inflable (i sí, els spielberguians recordem el descens per un riu salvatge d'Indiana Jones, abans de visitar el Temple Perdut). Enmig del seu particular parc d'atraccions visual, Gareth Edwards pica l'ull a les monstruoses pel·lícules d'aventures de tota la vida, al King Kong (1933) de Fay Wray i al Fa un milió d'anys (1966) de Ray Harryhausen. Òbviament, també als dos primers Jurassic Park, els dirigits pel mestre Spielberg. I fins i tot s'atreveix amb un autohomenatge a la seva Monsters (2010), quan dos titanosaures fan el seu ritual d'aparellament davant de la càmera (o de l'ordinador).
Amb una indústria que ha abraçat l'excés i el descontrol, ningú no espera que una superproducció com aquesta abraci aquell menys és més que va convertir Spielberg en un cineasta de primera
Amb una indústria que ha abraçat l'excés i el descontrol, ningú no espera que una superproducció com aquesta abraci aquell menys és més que va convertir Spielberg en un cineasta de primera. Ho va fer amb Tauró i ho va repetir amb el primer Jurassic Park: els monstres fan molta més por quan es suggereixen que no pas quan ens els ensenyen. Però l'any 1993, la tecnologia del CGI era una novetat revolucionària, una eina molt més que útil per fer realitat els somnis. Ara se n'abusa sense fre, i tot se supedita a les imatges generades digitalment. No podem demanar ànima ni màgia a una màquina, però sí capacitat d'entreteniment, i en això Jurassic World: El renéixer no falla.