D’alguna manera, amb Jurassic World: Dominion vivim un procés similar al dels personatges d’aquesta saga milionària. Quan, fa quasi 30 anys, el visionari doctor John Hammond obria les portes del Parc Juràssic, imaginava un món utòpic en el qual humans i dinosaures conviurien en un reducte de la natura. Les ambicions pròpies de qui somia amb sacs de monedes veurien, llavors, les seves infinites possibilitats d’enriquir-se, sense importar les conseqüències, els cadàvers o els desastres ecològics. A la saga que va venir amb l’èxit d’Steven Spielberg, el signe del dòlar també ha passat per davant de qualsevol fidelitat a l’esperit de la primera pel·li, a la màgia del descobriment amb què va créixer tota una generació d’espectadors. Cap novetat, així funciona Hollywood. Però, en tot cas, semblava que el món Juràssic havia estat capaç de mantenir cert nivell: la segona part, de nou a mans d’Spielberg, o la cinquena, fabulosa (i, a la seva manera, innovadora) mirada a l’univers dels saures del nostre J. A. Bayona, eren pel·lícules que oferien molt més que el seguiment formulari al qual obliga el codi no escrit de les seqüeles.
Ara, amb Jurassic World: Dominion, obrim els ulls i ens adonem que, com li va passar a Hammond amb el miraculós renaixement d’uns éssers extingits, la cosa se'ls ha escapat definitivament de les mans. Ja no és que, cinc pel·lícules més tard, no quedi cap rastre de la poètica que acompanyava el terror i l’aventura del primer Parc Juràssic, responsabilitat directa d’un dels grans cineastes de la història del cinema. És que aquesta nova entrega sembla emmirallar-se més en Fast & Furious que en el blockbuster intel·ligent i emocionant parit per Spielberg a mitjans dels anys 70, amb la referencial Tauró.
L’aposta per l’acumulació, per la muntanya russa que et regira l’estómac i el cervell, per la successió sense descans, sense solta ni volta, d’escenes amb molta adrenalina, modifica genèticament l’esperit juràssic per oferir un batibull que barreja, sense gaire preocupació per dissimular-ho, referents sense fi: més enllà dels kaijú, que en realitat han estat en l’imaginari de la saga des del primer dia (i que aquí copia sense manies alguna escena inspirada de la pròpia franquícia), a estones els guionistes miren cap a les aventures d’Indiana Jones (aquell moment en què Sam Neill perd el barret, aquell moment), en moments ens ve al cap Alien, la boca oberta plena de dents i baves, ben a prop d’una cara humana. De vegades s’inspiren en el cinema catastròfic dels 70 (la plaga de llagostes mutants que recorda L’eixam). En ocasions, com tota aquella llarga seqüència a Malta, on els protagonistes rastregen una xarxa de tràfic il·legal de dinos, Jurassic World: Dominion es transforma en una pel·li de James Bond, o de Jason Bourne, en la Missió Impossible d’un Chris Pratt que condueix la moto com Steve McQueen a La gran evasió. Fins i tot el desvergonyiment dels responsables del film converteixen la soferta Bryce Dallas Howard, en una escena a la jungla, en filla bastarda del Schwarzenegger de Depredador i el Brando d’Apocalypse Now. La recepta del refregit és rica en greixos saturats.
La multiplicació descontrolada de tensió narrativa acaba esgotant el personal i silenciant el gran tema de la saga: passar-se l’ètica per on els sembli a l’hora d’aplicar les possibilitats de la biogenètica
L’objectiu de tot plegat és no deixar respirar (ni pensar) l’espectador, i si destrossem l’esperit de la saga, tal dia farà un any. La mandra s’apodera dels guionistes (Emily Carmichael i el propi director Colin Trevorrow) des de la mateixa premissa, recollida de l’anterior Jurassic World: El Regne Caigut, la d’en Bayona: el final d’aquesta feia endevinar, i Dominion ho confirma, un planeta amb dinosaures fent de les seves pet tot arreu. Al mateix temps, els habituals Owen (Chris Pratt) i Claire (Bryce Dallas Howard) s’han convertit en pares adoptius d’aquella nena clonada (Isabella Sermon), i viuen en un poblet de llenyataires de Sierra Nevada (Califòrnia), a tocar d’un bosc on es passeja la Blue, el velociraptor entrenat per Owen al primer Jurassic World. Però, des dels primers minuts, el film malaguanya les infinites possibilitats que podrien obrir-se, i poc a poc va empentant els protagonistes cap a una illa remota, projectada per reubicar els saures multiplicats com conills, i propietat d’un conglomerat empresarial tecnològic presidit per un senyor que recorda lleugerament Bill Gates (o Bezos, o Musk, o tots tres) —quina novetat— i que planeja controlar el subministre mundial d’aliments.
A partir d’aquí, el caos, la coça endavant, el soroll i la multiplicació descontrolada de tensió narrativa, que acaba esgotant el personal i silenciant el gran tema de la saga: passar-se l’ètica per on els sembli a l’hora d’aplicar les possibilitats de la biogenètica. Cap personalitat, cap segell. I el pou és encara més fons si comparem Dominion amb El Regne Caigut, on Jota Bayona deixava empremta en un fosquíssim segon acte situat en una mansió gòtica amb aires d’orfenat, reduint la presència de bèsties i jugant desacomplexadament amb les eines del cinema de terror, i oferint un moment sublim (la nena clon tapada fins les celles dins el llit, amb l’ombra amenaçadora de l’indoraptor projectada sobre la paret), mirall d’Un monstre em ve a veure, una escena a l’alçada de la dels velociraptors a la cuina del primer Jurassic Park de Spielberg.
Ni tan sols funciona la picada d’ull nostàlgica que suposa la reaparició de Sam Neill, Laura Dern i Jeff Goldblum (que ja treia el cap a El Regne Caigut), el trio protagonista de les primeres pel·lis juràssiques, que aquí es passeja com qui torna a aquell idíl·lic poblet de platja on va estiuejar de petit i es troba amb milers de guiris vomitant per les cantonades. Diu Frank Marshall, el productor de la cosa, que Jurassic World: Dominion no és el final de res, més aviat un reinici. Li donem la raó: una nova era, un món que ha dit, definitivament, adéu a la innocència i a la màgia.