“Van començar a filmar sense repartiment, sense guió i sense tauró”. La frase de Richard Dreyfuss defineix a la perfecció l'inici d'un caos de cinc mesos que, qui ho hauria dit aleshores, acabaria salvant Hollywood del col·lapse. La història ens ha explicat que el rodatge de Tauró va aglutinar tots els problemes i conflictes possibles: un pressupost desbocat que va acabar triplicant-se, un calendari de treball que no arribava mai al final, un guió que no deixava de reescriure's, un esqual mecànic que s'espatllava cada dos per tres, membres de l'equip que no es suportaven, una dramàtica rebel·lia metereològica, un director de 27 anys que havia de lluitar per ser pres seriosament i per no ser acomiadat abans d'acabar la seva feina, pressions constants dels executius de l'estudi que la produïa, i una comunitat farta de la invasió inacabable de dos centenars de forasters que trencaven la seva quotidianitat.
La història ens ha explicat que el rodatge de Tauró va aglutinar tots els problemes i conflictes possibles
Tot va començar amb l'èxit de la primera novel·la d'un tal Peter Benchley, fins aleshores periodista en mitjans com Newsweek i redactor de discursos del president dels Estats Units Lyndon B. Johnson. Tauró havia estat un bestseller sorpresa, i Universal va voler aprofitar el moment per adaptar-la a la gran pantalla a corre-cuita. Sid Sheinberg, president dels estudis, i Richard D. Zanuck i David Brown, productors del film, van creure que era una bona oportunitat per consolidar aquell cineasta que havia despuntat amb El diablo sobre ruedas (1971) i amb Boja evasió (1974). I van posar Steven Spielberg als comandaments de l'adaptació cinematogràfica.
Tauró havia estat un bestseller sorpresa, i Universal va voler aprofitar el moment per adaptar-la a la gran pantalla a corre-cuita
Tot el que podia sortir malament va sortir malament
Des del principi, tot el que podia sortir malament va sortir malament. Universal va acceptar de mala gana la insistència del director de rodar en escenaris naturals. Dues-centes persones es van traslladar a Martha's Vineyard, una illa davant de Boston perfecta per reproduir la comunitat d'Amity, on succeïa la trama. "Se suposava que era un thriller basat en gent normal fora del seu element, que lluita contra quelcom desconegut. I per això es necessitava una versemblança que no s'aconseguiria en un set. No hi havia més opció que filmar a l'oceà. Pensava que seria bufar i fer ampolles, però no sabia res de marees i corrents, ni de com el vent afecta a l'aigua. Va ser un malson, despropòsit rere despropòsit. Pensava que mai acabaríem i em vaig imaginar que m'acomiadarien”, recordava anys després un Spielberg que no estava tan equivocat.
Perquè, efectivament, va estar a punt de no acabar la feina. Quan el pressupost inicial de tres milions de dòlars va començar a quedar-se curt, i quan els 55 dies de rodatge previstos es van revelar sens dubte insuficients, Universal va pensar que, davant l'inevitable naufragi, s'havien de salvar els mobles: la solució passava per fer fora el director i posar un substitut que acabés el film en un tanc d'aigua als estudis de Hollywood. Però, després d'anar fins a Martha's Vineyard per fer un control de danys, Sid Sheinberg va rebentar els pronòstics: qui sap si perquè havia estat ell qui va descobrir Spielberg, li va donar la seva primera oportunitat i confiava cegament en ell, o qui sap si perquè la dona de l'executiu, Lorraine Gary, era una de les actrius de la pel·lícula, Sheinberg va doblar l'aposta pel film i va protegir el seu pupil contra tot i tothom. La seva decisió canviaria la història de Hollywood.
El tauró no funciona
Entre l'inici del rodatge i el quasi acomiadament del director van passar moltíssimes setmanes plenes dels contratemps ja apuntats. Per començar, la frase més repetida durant aquests cinc interminables mesos va ser reveladora: “El tauró no funciona”. La bestiola de fibra de vidre de dotze tones i uns vuit metres (batejada com a Bruce, en honor a l'advocat del director, Bruce Ramer) va patir pel contacte de l'aigua salada amb els conductes electrònics. Tal com recorda Steven Spielberg: "Va ser l'experiència més difícil amb què m'he trobat a la vida. Se'ns va trencar absolutament tot. La primera vegada que vam provar el tauró es va enfonsar. Sabia que ens costaria tres o quatre setmanes arreglar-ho, així que vam haver de tirar de recursos".
La frase més repetida durant aquests cinc interminables mesos va ser reveladora: “El tauró no funciona”
I va sortir la intuïció i el talent d'un cineasta prodigiós, que va convertir Tauró en un impecable exercici de suspens gairebé hitchcockià. Tots aquells que hem vist la pel·lícula sabem que l'esqual no apareix fins passada una hora de metratge. Fins aleshores amb prou feines hem albirat la seva aleta. Però, sobretot, l'animal assassí s'ha suggerit a base de preses subjectives acompanyades de les dues notes musicals proposades per un John Williams que va aconseguir una de les bandes sonores més recordades de tots els temps. "El que no veiem fa més por que el que sí que es veu. I el guió estava ple de tauró per aquí, tauró per allà, però a la pantalla veiem molt poc l'animal".
L'habilitat del cineasta multiplicaria la sensació de terror d'un llargmetratge estructurat en dues parts molt clares: la primera barreja tres atacs mortals amb una contundent crítica al sistema capitalista. Fins que les aigües d'Amity s'han tacat de sang per partida triple, l'avariciós alcalde, obsessionat per no perdre els guanys de la temporada alta turística, no accepta tancar la platja i finançar la missió de caça de l'esqual. A la segona meitat, el film es converteix en una buddy movie, amb els tres protagonistes a bord d'un vaixell a alta mar, darrere de la pista de la bestiola homicida. Roy Scheider (conegut per French Connection), Robert Shaw (El cop) i Richard Dreyfuss (American Graffitti) van traslladar davant la càmera el mateix xoc de personalitats que vivien a la vida real. Concretament, Shaw, que passava les llargues esperes entre preses emborratxant-se, no suportava un Dreyfuss que parlava fins a fer perdre la paciència a qualsevol. I Scheider només somiava marxar d'aquell rodatge infinit.
Un èxit apoteòsic
En tot cas, i després de 159 dies, la pau va tornar a les vides d'un equip fart i dels habitants de Martha's Vineyard. I poc després, un 20 de juny del 1975, Tauró va arribar a les sales. Universal va veure el potencial del producte que tenia entre mans i va fer una aposta insòlita, estrenant la pel·lícula en més de 400 cinemes de tot el país, i llançant una campanya de màrqueting mai vista. I va sortir bé. En realitat, va superar qualsevol expectativa: el film va ser el primer a superar els 100 milions de dòlars de recaptació als Estats Units (acabaria amb 260 milions al sac, xifra històrica que equivaldria a uns 1.500 milions de dòlars d'avui). La febre posterior va alimentar el llavors gens habitual merchandising (tasses, samarretes...) i va instal·lar el film a l'imaginari col·lectiu, provocant amb els banys al mar el mateix que Psicosi havia fet anys abans amb les dutxes, traumatitzant milions d'espectadors, i demostrant que la font més poderosa de la por és la nostra imaginació.
No vaig pensar mai que fos un èxit. I em va canviar la vida: em va donar autoritat i l'oportunitat d'escollir les pel·lícules que dirigiria a partir d'aquell moment. Tauró va definir el meu futur
I per a la indústria va transformar per sempre les estrenes estiuenques, convertida en el primer blockbuster de la història. Spielberg confessaria: "No vaig pensar mai que fos un èxit. I em va canviar la vida: em va donar autoritat i l'oportunitat d'escollir les pel·lícules que dirigiria a partir d'aquell moment. Tauró va definir el meu futur".