El creixement brutal i notòriament previsible que el darrer CEO ha regalat a Aliança Catalana, amb els titulars previsibles sobre la desfeta de Junts (les municipals palesaran que la sagnia també acabarà arribant a Esquerra), hauria de fer reflexionar Sílvia Orriols i el seu cenacle sobre els perills que comporta un èxit tan espaterrant. Primer, a efectes pràctics, Aliança serà l’exemple d’una força quasi inèdita al país —formada per no-professionals de la cosa pública— que, ben aviat, podrà tocar cert poder sense una estructura de partit ben definida ni prou efectius per embrutar-se al dia a dia de la gestió. Això té un costat bo; a saber, que els d’Orriols podran estructurar-se des d’una base genuïna que no sigui deutora d’invents i sopes barrejades d’antuvi, amb les consegüents hipoteques polítiques i econòmiques. Per altra banda, caldria esmenar aquesta manca d’exèrcit territorial cagant llets.

Per posar un exemple clarificador del que escric, resulta ben simptomàtic que —a banda de la seva amazona ripollesa— Aliança encara no tingui una cara visible a la capital del país. Hom pot pensar que per a les municipals barcelonines manca molt de temps, però fabricar (i fer visible!) un candidat per a Barcelona resulta més complicat que cercar un capatàs per Manlleu o Banyoles. Com ja vaig dir als enfants del partit que vetllen el jardí romàntic de l’Ateneu, jo d’ells començaria a cercar un jove candidat d’uns trenta-cinc anys —encorbatat sense convergentejar, en relació amb l’elit ciutadana, però prou punky per a conèixer les cocteleries de Ciutat Vella— i el passejaria compulsivament per tots els barris de la ciutat reclamant el retorn de les cansaladeries de sempre i canviant l’al·lèrgia aquesta tan absurda que tenen contra els moros per una xenofòbia molt més cuqui dirigida als expatriats.

Caldria dir-los que això de baixar a l’arena de la política no només serveix per dibuixar els marcs mentals; també caldrà manar

D’entre totes les atribucions del futur candidat aplicables al partit, caldria centrar-se sobretot en el fet de no aprofitar l’agonia de Junts per donar vida a aquells qui voldrien ressuscitar Convergència a través d’Aliança. A hores d’ara, és prou sabut que la futura base electoral del partit provindrà del vot de Junts, però el que no se sap és que el directori dels aliançats també prové de joves convergents que ploren per un cert retorn del pujolisme en versió indepe. Entre aquests, s’hi pot donar la temptació de concebre Aliança com un mer instrument d’advertència als partits de sempre o, dit d’altra forma, un partit que viu més content allunyat de la gestió, ordit per esmenar el processisme per la seva tebior nacional a l’hora d’acabar la feina de l’1-O. Puc entendre la temptació, però caldria dir-los que això de baixar a l’arena de la política no només serveix per dibuixar els marcs mentals; també caldrà manar.

De fet, el somni humit dels convergents és que Aliança sigui un fenomen efímer de vot prestat que puguin arribar a fagocitar quan Puigdemont torni al país i sigui capaç d’abordar definitivament el comandament absolut de Junts per convertir-lo en un partit octubrista. En aquest sentit, jo, dels aliançats, m’avançaria al més que probable intent de fagocitar-los i advertiria que el seu auge al Parlament també haurà de comportar canvis en l'orientació general de l’independentisme. Si Aliança, a banda de rebre vots dels qui reclamen ordre als seus ajuntaments, pot reorientar la cambra catalana vers la radicalitat nacional, aconseguirà sumar actius que potser no estan d’acord amb el seu programa migratori però (justament així passà amb Convergència) veurà el partit d’Orriols com el millor defensor dels seus interessos. Tot això ja arribarà però; de moment, Convergència caca, pet i rierol.

Si el país, com és previsible, acaba escindit entre votants del PSC i del nou espai obert per Aliança, l’efecte d’Orriols es notarà a tota Espanya. Si la seva líder és pacient i aguanta els cants de sirena que vindran del propi país, potser aconsegueix que l’esquerrovergència torni a deixar-se de falòrnies i també que gent com Gabriel Rufián s’hagi d’acabar afiliant al PSOE. Per a tot això, insisteixo, encara falta molt. De moment cal centrar-se a buscar un exèrcit i, sobretot, pensar en la capital: si fan bé el càsting, Collboni potser començarà a experimentar problemes d’insomni.