Realment, és difícil saber de què estan fets aquests músics provinents del heavy metal clàssic. Són llegendes que romanen allà, com superherois de còmic, tant si trona com si neva. Res no altera el seu full de ruta. Passa el temps i continuen encapçalant festivals o omplint recintes amb les seves pròpies gires. Mantenen viva la flama i la passió pel metal. El públic els és fidel, i a més es renova: això passa de pares a fills. Qui porta una samarreta d’Iron Maiden, Black Sabbath o Judas Priest, ho fa amb orgull. I Judas Priest, encapçalats pel carismàtic Rob Halford, semblen tocats per una vareta màgica; n’hi ha prou amb escoltar clàssics com Breaking the Law, Painkiller o Living After Midnight. I tot i així, el seu darrer disc, Invincible Shields, confirma el seu bon estat de forma. Si graven un nou treball, és perquè encara tenen coses a dir i a explicar. I quan pugen a un escenari, tampoc res no és perquè sí. Així doncs, amb motiu de la seva presència al Barcelona Rock Fest, parlem amb Richie Faulkner, guitarrista del grup des del 2011.
Crec que t'agafo a Tennessee, què hi fas allà?
Exacte, estic a Tennessee, ara fa sis anys que hi visc.
Què tal és la vida allà, tu que ets londinenc?
Aquí als Estats Units tot és bastant semblant. La diferència és que hi ha molta música i estic tot el dia envoltat de guitarres.
Aleshores, estàs al teu ambient.
Comparteixo passió i moltes inquietuds sobre el nostre món. Em llevo al matí i, és clar, com que aquesta és la meva professió, estic tot el dia pensant en música, sigui component o pensant en estratègies amb la banda. Però vaja, com qualsevol ofici. No és tan diferent.
Durant uns anys també vas viure a Estocolm, una altra ciutat amb molta cultura de rock i metal.
És una ciutat fantàstica i molt bonica, amb una gran cultura. M’hi vaig sentir molt còmode. Quan puc, m’agrada anar-hi uns dies de vacances, especialment a l’estiu.
Allà venies salsitxes en una parada de carrer. Què en recordes?
Cert (riu). M’havia de guanyar la vida i ho vaig fer. Encara que fos músic, a temporades havia de compaginar-ho amb altres feines. En tinc un bon record, vaig conèixer molta gent i vaig acumular moltes anècdotes.
El teu sogre és George Lynch, el mític guitarrista de Dokken.
Sí, quan ens veiem és inevitable parlar de guitarres (riu). Preferim parlar d’això que d’altres coses, perquè és la nostra passió. D’alguna manera, parlem el mateix idioma.
I pel que sé, quan feu un dinar familiar, us asseieu al sofà a veure vídeos de YouTube.
Així és (riu). Ens posem a analitzar vídeos de Jimi Hendrix, Ritchie Blackmore o Michael Schenker. Normalment, viatgem als setanta i vuitanta. És molt divertit.
Amb el heavy metal, però també amb altres estils, sovint mirem més cap al passat que cap al present.
Suposo que és bastant comú. Però fixa’t, al concert de comiat de Black Sabbath a Birmingham també hi haurà bandes joves com Halestorm i d’altres. El cartell és espectacular, crec que el podrien haver dividit en dues jornades. I sí, crec que hi ha relleu, però els pioners del metal sempre hi serem.
Si seguim gravant discos és perquè ho sentim
Això del concert de Birmingham de Black Sabbath serà espectacular. Us hauria agradat participar-hi?
Ens ho van proposar. De fet, l’Ozzy Osbourne en va parlar amb nosaltres. Però ja teníem compromès un concert pel seixantè aniversari d'Scorpions a Hannover. I, òbviament, no ens podem desdoblar. Tot i això, també serà emocionant ser-hi amb Scorpions.
Pel que fa a l’actualitat de Judas Priest, recentment es va saber de la mort del bateria original, Les Binks, i els problemes de salut de Glenn Tipton. Això us afecta en el dia a dia de la banda?
Des d’un punt de vista humà, és clar que ens afecta. Però la nostra rutina continua, l’agenda no para, no ens deixa gaire marge per respirar. Són notícies tristes, però també n’hi ha de bones. Per exemple, fa dos anys vam entrar al Rock and Roll Hall of Fame, i viure tot això va ser fantàstic.
Vas entrar a la banda el 2011, i quan van contactar amb tu pensaves que era una broma. Com recordes aquell moment?
Amb molt d’afecte, però encara amb incredulitat. Recordo que no tenia diners per pagar-me el bitllet per anar a veure en Glenn Tipton. Me’l va deixar la meva mare, i no sabia si algun dia li’l podria tornar. Però ho havia de fer, era una oportunitat única. I va passar, el vaig conèixer, vam fer unes proves, i aquí continuo. És un gran honor.
Judas Priest vau tocar l’estiu passat a Barcelona i el 2022 ja vau participar del Barcelona Rock Fest. A diferència d’aquella cita del 2022, vaig veure en Rob Halford més actiu l’any passat, es movia molt més i tenia una gran actitud.
Normalment, no comentem gaire aquestes coses, però a vegades surt el tema, i la diferència la marca el setlist. Depenent de les cançons que toquem, ens movem més o menys. Sobretot en Rob.
I després d’aquests concerts d’estiu, teniu pensat gravar un nou disc?
Afortunadament, el negoci ha canviat, ara no cal enllaçar gira i disc. Si ho fem és perquè ho sentim i tenim aquesta necessitat. Per tant, ens centrem en l’avui, en el dia a dia.
I què us sembla quan toqueu i veieu tant públic jove? Moltes vegades, és un llegat que passa de pares a fills.
Fins i tot hi ha una tercera generació. És una cosa que veiem molt a Europa, també a Sud-amèrica. Són nois i noies que escolten aquestes cançons per la ràdio o perquè recuperen els discos que tenen els seus pares a casa.
Finalment, vas tenir un ensurt per un problema cardíac. Com et trobes ara?
Gràcies per preguntar... Em trobo bé, de moment tot està en ordre. Puc fer una vida normal, però no em confio, mai se sap què pot passar. Així que gaudeixo de cada moment.