Joana Serrat, cantautora de Vic establerta a Londres, manté intacte el seu somni de construir una carrera musical a llarg termini. Realista però sense deixar de somiar, acaba de llançar Big Wave, un disc catàrtic i experimental que presentarà demà a la sala El Molino de Barcelona. La seva trajectòria, marcada per la coherència artística i la passió per la música d’arrels, s’expandeix ara en una nova etapa vital i professional des del cor del Regne Unit, amb un temps —suposo que coses del canvi climàtic— que, lluny de la tòpica imatge mental que ens hem format no és ni gris ni fred. “Tinc la sensació que soc allà, a Catalunya. Pràcticament no plou i surt el sol gairebé cada dia. La gent aquí no s’ho creu.”
Si fa sol a Londres, a Barcelona aquesta setmana sembla que ja sigui estiu.
Hi he arribat un parell de dies abans i marxo de seguida perquè tinc un parell de concerts aquí, a Anglaterra, un d’ells a Londres, amb la nova banda que he format.
Has muntat una banda nova allà?
Sí, primer perquè trobava a faltar tocar, i a més tinc la sort de tenir amics músics. Aquí la gent té ganes de tocar pel simple plaer de fer-ho. Formar aquesta banda va ser l’excusa perfecta per tornar als escenaris i continuar fent música.
Quines diferències trobes entre la concepció del músic a Anglaterra i a Catalunya?
Potser la meva situació és una mica atípica perquè des del començament em vaig professionalitzar. Sempre he pagat els músics amb qui he treballat, i això implica un cert compromís. Però aquí, pel cost de vida i la competència, molts músics assumeixen que necessiten una altra feina i toquen per plaer. I això era just el que necessitava: envoltar-me de gent que toca per amor a la música.
A Anglaterra molts músics assumeixen que necessiten una altra feina i toquen per plaer. I això era just el que necessitava: envoltar-me de gent que toca per amor a la música.
Creus que això té una arrel cultural?
L’actitud s’adapta a l’entorn. A Catalunya o Espanya, la qualitat de vida ha estat tradicionalment més assequible. Aquí, a Londres, viure sempre ha estat car. Però també hi ha una cultura musical més arrelada: anar a un pub a veure un concert és habitual. A Catalunya, moltes vegades l’assistència depèn de les modes.
Anar-te’n a Londres va ser un canvi vital en molts sentits. Com ho has viscut?
Vaig començar a venir el 2022. Ha estat enriquidor a nivell personal i musical. La meva parella és músic i això em va ajudar a connectar amb gent del sector. Però també necessitava una rutina, perquè sóc una mica caòtica. El canvi va ser oportú, Big Wave ja estava llest i això em va donar una certa tranquil·litat. Tot i així, reconec que el 2023 va ser dur: el segell Loose va cancel·lar el llançament del disc d’una manera molt poc professional i em vaig quedar sense agent de contractació. Vaig haver de reconfigurar-ho tot i publicar només amb Great Canyon Records.
I enmig d’una indústria en plena transformació.
Exacte. L’interès pel tipus de música que faig ha disminuït respecte fa cinc anys. Però continuo tocant i ara començo a veure-hi una mica de llum. Vaig ser telonera de Margo Cilker i va ser una experiència molt bonica, amb bona resposta del públic. Encara vull tenir una carrera a llarg termini, però m’he desvinculat de la indústria.
Nous reptes, nous horitzons.
Estava contenta amb els concerts a Catalunya i Espanya, però encara hi ha espai per conquerir. Espero reprendre aquella dinàmica. Estic encantada d’anar i venir per tocar on sigui.
I ja estàs treballant en noves cançons.
Tinc temes a punt per a un nou disc. Espero gravar-lo entre agost i setembre, en diverses fases. Tornar a l’origen m’està anant molt bé. La indústria és volàtil, i em sento més lliure mantenint-me’n al marge.
En quin punt sents que ets incompatible amb la indústria?
Ara mateix, en gairebé tot. Els temps no coincideixen, la meva música no és la que ven i no tinc una gran presència a les xarxes socials. Formo part d’una altra època. I no vull atraure un públic que no s’identifiqui amb mi.
L’interès pel tipus de música que faig ha disminuït respecte fa cinc anys. Però continuo tocant i ara començo a veure-hi una mica de llum. Encara vull tenir una carrera a llarg termini, però m’he desvinculat de la indústria.
Big Wave sembla el disc més trencador de la teva carrera. Tot i els canvis, continues sonant com tu. Què ha significat aquest àlbum?
Ha estat un aprenentatge total. Estic molt orgullosa d’haver seguit aquella intuïció. Quan començo un disc, vull explorar nous territoris. No m’interessa repetir-me, almenys per ara. No sé si és el meu millor treball, però juntament amb Hardcore from the Heart són els discos dels quals estic més satisfeta. La producció, les lletres, les dificultats superades... tot. A l’estudi exigeixo professionalitat, però també implicació emocional. Tenia clar que aquest disc havia de ser experimental. Si no ho hagués fet, me n’hauria penedit.
Cal seguir sempre la intuïció.
I les seves condicions. (Riu)
Una curiositat: he descobert que t’agrada Lana Del Rey.
Des del primer dia que aquesta dona es va donar a conèixer!
Avui et tornava a escoltar per preparar l’entrevista i una cançó teva m’ha recordat a ella: You’re With Me Everywhere I Go.
Ultraviolence em va impactar, sobretot per la producció de Dan Auerbach. És el seu disc més folk i americana, molt vintage. M’encanta.