La setmana passada, el youtuber Ibai Llanos va explicar al seu canal de Twitch que li havia pagat el lloguer de tot un any a una de les treballadores domèstiques que neteja a la mansió que comparteix amb altres streamers. Va ser aplaudit per tots els seus seguidors, i els titulars de digitals i capçaleres van coincidir a regar amb belles paraules el "preciós gest" o el "regal inoblidable" que havia tingut el basc amb Karen, hondurenya que en 3 anys no havia vist els fills i que per fi, havia aconseguit, portar-los a Espanya. Ibai, des del box privat i insonoritzat que té al soterrani, va matisar que les seves tres empleades de la llar tenen "un bon sou, que s'acosta als 2.000 euros." Una paga insuficient per viatjar a casa, no obstant; massa poc per poder abraçar els teus nens.
Pot ser que la picada d'ullet en sí mateixa no sigui reprotxable i que la que escriu només estigui estirant el xiclet. Fins i tot és altament probable que el que va fer Ibai sigui un exemple per a molta gent. Però com a mínim, em genera controvèrsia pensar si el bilbaí hagués actuat igual si fos un treballador de classe mitjana, amb un sou poc allunyat de la precarietat i algun estalvi al banc. Perquè on és el límit entre la solidaritat i la caritat, entre la generositat i l'almoina? Fins a quin punt dormir sota un farcell de bitllets et dona el poder per influir en la vida dels altres, encara que sigui amb un acte de bona fe? Viure és fàcil amb els ulls tancats, que deien els Beatles. Pagar és fàcil amb les butxaques plenes.
És una mica com quan les elèctriques fan una campanya per plantar arbres a l'Amazones malgrat ser els subjectes que més contaminen. Ens la colen amb eslògans verds mentre podreixen la terra. És millor que no ho facin i que siguin fastigosament conseqüents amb la seva poca vergonya? Si els preguntem als veïns del bosc reforestat, segurament preferiran els arbres. I Karen, tinguem-ho clar, ens diria que ens n'anéssim a fer punyetes amb la nostra dignitat, que ella només vol estar amb els seus fills.
Res nou sota el sol, Ibai
Es calcula que Ibai Llanos guanya més d'1 milió d'euros a l'any només amb el seu canal de Twitch, sent el tercer streamer del món que més diners ingressa. A això, se li ha de sumar el sou extra que rep per les seves col·laboracions publicitàries. Però a Ibai ningú no li ha regalat res. Durant la crisi de 2008, la seva mare es va quedar sense feina i al seu pare li van reduir els torns. Després, va començar a jugar via pantalla, a retransmetre partits, a guanyar una pasta fent el que li agrada, el que se li dona bé, allò per al que val. Quin mal hi ha, en això? No toca aquí qüestionar quina classe de feina enriqueix a aquesta gent o el desproporcionat de les quantitats que reben, i que se'm deslliuri de tota culpa en aquest sentit. Però és evident que aquesta colla d'influencers menja a part. La seva realitat no és la nostra. Ja no, almenys.
Ibai va ser un dels primers en entrevistar Leo Messi després de la seva marxa del Barça. / Instagram @ibaillanos
Perquè un s'acostuma ràpid als llençols de setí i a l'olor de cafè que preparen altres mans. Tot es veu diferent a través d'un Macallan del 26. A la mansió que Ibai comparteix a Cerdanyola del Vallès, hi ha pista de pàdel, pista de bàsquet, discoteca privada, dues saunes, un jacuzzi, piscina, un cinema amb capacitat per 12 persones, un gimnàs equipat i un celler atapeït d'ampolles criant pols i malves. Per l'immens casalot on va viure Samuel Eto'o en els seus temps al Barça, aquests youtubers (subvencionats per sponsors) paguen mensualment uns 15.000 euros de lloguer, aproximadament el 62% del "bon sou" anual que cobren les kellys que netegen la seva merda.
Jo veig un paio ric que ha comès un acte de misericòrdia perquè pot
"Treballem amb tres noies a casa que són increïbles, són les persones que més ens ajuden a casa. Part de l'equip de neteja i part de cuina", explicava als seus fans en directe. A la pregunta retòrica de per què tenen equip de neteja, Ibai responia el següent: "Ens evita molts conflictes entre nosaltres i hi ha moltes zones comunes per netejar". No, Ibai; el que evita és que el vostre ego de mascle ibèric agafi la fregona. Condescendència i subterfugi. Res nou sota el sol.
Però a mi el de Bilbao em cau bé, i no perquè jo tingui un natural fetitxe innat amb els camarades Pachis del nord. Em resulta simpàtica la manera que té de parlar, sempre trempat, un paio sense palla al cervell i gens cregut que coneix el poder del seu micròfon i que sol aprofitar-ho bastant bé. Algú capaç de despertar el rugit incandescent dels dinosaures que piquen teletips en blanc i negre té molts números de ser al meu equip. I entenc que es gasti els diners en el que vulgui, fins i tot que els regali, si li dona la gana, que se'ls empassi o els banyi dins el vi aquest tan anyenc del seu soterrani. Perquè és seu. Perquè qui és aquesta pobra desgraciada per dir-li el que ha de fer.
"No em fa ni millor ni pitjor persona", va dir. No sé si Ibai és bona persona o no. Jo el que veig és a un tio ric que ha comès un acte de misericòrdia perquè pot. A un mortal de 26 anys que té contradiccions. Que tant et paga el lloguer de casa com es gasta en el seu el que cobro jo a l'any. Que no ostenta de bona vida però que tampoc en gradua els privilegis. I que, podent ser el Robin Hood de l'era postmoderna, alimenta el mateix sistema que impedeix que Karen visqui amb els seus fills. Per què? Qui cregui que ho faria millor amb els seus mateixos recursos i possibilitats, que parli ara o reflexioni per sempre.