Aquest vespre de divendres, l’Estadi Olímpic Lluís Companys ha estat l’escenari on Post Malone ha confirmat que la seva gira The BIG ASS World Tour no és només un espectacle, sinó una experiència compartida, plena de moments vibrants i emocions intenses (per cert, culers, aquest concert és el que ha impossibilitat que el Barça pogués jugar demà a Montjuïc contra el València). Tot i que l’Estadi no ha arribat a omplir-se del tot i que, si segueixes una mica de prop la gira, coneixies per endavant tots els trucs que anava a realitzar des del primer acord, el nord-americà ha culminat les expectatives: focs artificials, llums que retallaven l’aire, una escenografia que barrejava el country amb el pop i el rap. Tot això i un repertori imbatible com pocs actualment, que és el que realment importa.
Del rap al country en una dècada
Ha estat un concert que, com la mutant i polièdrica carrera del cantant ianqui, ha combinat moments íntims i instants adrenalítics, rap i rock, country i pop. Malone, cada vegada més capficat en el món de la moda (dies enrere presentava a París una col·lecció dissenyada per ell mateix) ha canviat de vestuari diverses vegades, i cada estètica (tot i imperar durant tota la nit la imatge d'home Marlboro), un gir, en la direcció sonora del concert. Amb tot, ha estat una actuació sense sobresalts en el repertori. Malone ha replicat exactament el mateix cançoner que nits anteriors havia decodificat al seu pas per Holanda, per Alemanya, per França... Són els danys col·laterals per girar amb un espectacle per a grans estadis en què fins al més mínim detall està dissenyat, pensat i repensat.
Ha estat un concert que, com la mutant i polièdrica carrera del cantant ianqui, ha combinat moments íntims i instants adrenalítics, rap i rock, country i pop
La nit, en què han sonat una vintena llarga de cançons -entre aquestes, i com a curiositat (i nou senyal dels derroters que està prenent la trajectòria de Malone últimament), una versió del I Ain't Comin' Back de Morgan Wallen, una veritable icona del country contemporani-, ha començat amb Texas Tea, Wow. Better Now i Wrong Ones triada inicial que exemplificava que la nit seria un puzzle sonor de clàssics i novetat, d'emotivitat i d'intensitat, tenint especial protagonisme, però, la primera i l'última referència en la seva obra fonogràfica: Stoney (2016) i F-1 Trillion (2024). La seva particular manera de celebrar 10 anys de trajectòria artística. Amb Hollywood’s Bleeding seguida de I Fall Apart, ha semblat que es parava el temps. Silencia absolut només trencat pel batec del cor dels seguidors que admiraven com el seu ídol Malone, que en més d'una ocasió ha baixat a la pista per interactuar amb les primeres files del públic, ha passat a l'artilleria pesant, la que sona amb les notes Rockstar, Sunflower, Congratulations o, envidentment, un Circles que ja s'ha significat com un himne generacional.