Vaig veure la pel·lícula de Gerard Oms que fa parlar en català Mario Casas. No soc cap experta en cinema, ni conec la filmografia de Gerard Oms, però l’argument de Molt lluny i el seu plantejament m’ha interessat i m’ha interpel·lat: m’ha fet enfadar i somriure, i això ja és molt. En aquesta entrevista que va fer-li el nostre col·laborador de cinema Àlex Montoya, el director Gerard Oms explica que Molt lluny és la seva història: també va sortir de l’armari tard, va anar a buscar-se la vida a Holanda, etcètera. El que segur que no és part de la seva història personal és que Oms fos un seguidor de l’Espanyol fill de classe baixa i nació espanyola emigrada a Catalunya, però la veritat és que tot s’hi val per veure uns segons del mascle Mario Casas a la pantalla, com bromejava santament amb una amiga romanesa – "només acceptaria convertir-me en una mestressa de casa avorrida per Mario Casas”, va dir-me, valgui la redundància entre casa i Casas.
El català esclavista i l'espanyol bondadós?
El català de la pel·lícula queda reflectit no només com un imbècil i un hipòcrita, sinó literalment com un negrer: aparellat amb una holandesa, el paio cobra als immigrants reals (és a dir, als extracomunitaris, els que necessiten papers de debò) per empadronar-se al pis de la xicota. De seguida ens adonem que el Sergio (Mario Casas) es fa més amic del marroquí que coneix quan treballa en trasllats que no pas del Manel (David Verdaguer), a qui coneix a les classes d’holandès. De fet, a la cua de demanar lloc pel padró a casa la xicota del Manel també hi ha romanesos, que no compten del tot perquè són europeus i a ells no els cal, però és possible que a Oms els romanesos li semblin prou pobres i desgraciats per haver de demanar pagar pel padró. El 2009 ja feia dos anys que Romania era la UE, i per tant per un romanès era tan necessari un padró com per un espanyol (o un català, perquè ja sabem allò del DNI, oi?). Una cosa divertida és que aquí no ens adonem que estem molt a prop dels romanesos, que no som ni gaire més rics que ells ni gaire més refinats, però ara això no ve al cas.
Manel el català diu amb sornegueria al Sergio: 'mira, m’han fet fora, com al teu col·lega marroquí del bar'. Solemne, amb un punt irat, el Sergio respon: No es lo mismo, eh, no es lo mismo. Tota la història de Catalunya dels últims 50 anys va sobre això
El cas és que a Més lluny, Manel el català colla els immigrants "pàries", i veiem com els colla. En un moment determinat, quan el personatge se’n torna cap a l’aeroport d’Schipol després de tallar amb la xicota, Manel el català diu amb sornegueria al Sergio: “mira, m’han fet fora, com al teu col·lega marroquí del bar”. Solemne, amb un punt irat, el Sergio respon: No es lo mismo, eh, no es lo mismo. Aquesta frase la diu en castellà, i no és per casualitat: són les reminiscències de la immigració espanyola a Catalunya, el record dels trajectes de la misèria per instal·lar-se en barraques a Barcelona i sentir-se ciutadans de segona però parlants de primera. M'atreviria a dir que tota la història de Catalunya dels últims 50 anys va sobre això. En aquest intercanvi a l'estació de tren hi és tot: el català com a blanc privilegiat, el fill descendents d’immigrants espanyols pobres com a més “noble” i proper als immigrants extracomunitaris (tot i que no oblidem que és un ultra del FC Espanyol, algú poc inclinat als estrangers, diguem-ne, però viatjar a Holanda el transforma i el poleix, perquè qui li dona suport són els immigrants racialitzats).
No és el mateix l’amic marroquí que ajuda Casas que Casas, i tampoc és el mateix el personatge de Casas que el que interpreta Verdaguer
Molt lluny toca les tecles dels problemes sociològics d’ara. Mira la immigració a la cara, i les diferències entre immigrants: no és el mateix l’amic marroquí que ajuda Casas que Casas, i tampoc és el mateix el personatge de Casas que el que interpreta Verdaguer. En un sentit estricte, el Manel (David Verdaguer) i el Sergio (Mario Casas) són el mateix, perquè tots dos són europeus i en el fons podrien anar i venir com volguessin (a diferència del que els passa als marroquins que aterren amb una VISA efímera a Holanda). Però, en un sentit més profund, de subtext, el Manel i el Sergio no són el mateix: Catalunya no és Espanya perquè encara queden nois com el que interpreta Verdaguer; quan no en quedin Catalunya serà Espanya, no en tinguem cap dubte.
Molt lluny no obvia el conflicte nacional, i això és una bona idea: surten les tensions inevitables, les dues pàtries, sempre tacades per la qüestió de la classe. Mario Casas fa bé el seu paper, però en detriment seu podem dir que fa bé el seu paper perquè fa el paper de sempre: el d’espanyol atractiu i masculí. Seria més interessant veure com Casas fa el paper de David Verdaguer –el Manel, el català de classe mitjana amb afició d’anar al cinema en versió original–, i a la inversa, veure Verdaguer en el rol de fill d’immigrants andalusos de classe obrera, però segurament una cosa i l’altra seria tan estranya que no funcionaria.
En definitiva, se n’ha anat “molt lluny” per acabar xipollejant en el femer de casa, en l’autoodi català que accidentalment acaba per ser ofensiu contra els altres
Les gradacions del privilegi i la contradicció de ser un immigrant blanc
Gerard Oms ha volgut redimir-se, em penso, una mica des de l’autoodi clàssic dels catalans: el protagonista és el Sergio, espanyol però bona persona, i el secundari és el Manel, català però mesquí. Gerard Oms clarament s’assembla més al Manel, però ha volgut transferir la seva història al Sergio. En definitiva, se n’ha anat “molt lluny” per acabar xipollejant en el femer de casa, en l’autoodi català que accidentalment acaba per ser ofensiu contra els altres (Oms això ni s’ho imagina, però seguiu-me): representa el Manel com a egoista consentit i el Sergio, el fill d’immigrants andalusos, com a “bon salvatge”, però com a salvatge al capdavall. Soc català, som privilegiats i dolents, no com els immigrants espanyols, que tenen el mal gust de ser de l’Espanyol, però que en el fons tenen més bon cor. Una mica aquesta és la sensació que he tingut. Oms s’enfadaria, si llegís això, perquè segur que no n’és conscient. I la seva intenció és bona: millor retratar un català antipàtic i un espanyol bona persona que no pas seguir fent com qui sent ploure, és a dir, com si el conflicte no existís o si fos merament un teatre de la política malvada.
A veure si Molt lluny s'emporta algun premi: només pels temes que tracta i per les actuacions, a mi em sembla que s'ho mereix
Dit això, la pel·lícula m’ha agradat. La relació distant entre aquests dos personatges està bé, l’ambivalència del Sergio cap a la seva sexualitat està ben trobada, com també està ben trobat el tractament de la immigració a escala local i a escala global. Es veuen les gradacions del privilegi i les contradiccions del nostre món, tan global i local alhora. Tothom fa bé el seu paper, i ara que hi penso i que llegia aquest article del Yeray S. Iborra en què és pregunta si l'Espanyol és cultura concloc que potser sí que està bé, que veure a la pantalla gran els seguidors d'aquest club no és gaire habitual i els podem concedir aquest reconeixement. A veure si Molt lluny s'emporta algun premi: només pels temes que tracta i per les actuacions, a mi em sembla que s'ho mereix.