Si has estat jove, molt probable, i en els darrers anys, ja depèn, com el noi de Molt lluny, comparteixes com a mínim dues coses amb ell: una vida travessada per l’ansietat i una relació emocional mutilada, de kit bàsic de supervivència. Jo, a més, en comparteixo una tercera, relacionada suposo amb les altres dues: ser perico. El Mario Casas torna a demostrar com bé li escau gairebé qualsevol samarreta que li posin, especialment la blanc-i-blava. I l’Umbro del 2009, tant de bo tornar a la competició europea!
A Molt lluny hi ha moltes coses ja vistes abans. Per exemple, la relació amb la comunitat d’acollida; aquella típica picabaralla jugant a futbol entre l’exhooligan perico i el seu company belga. Però també hi ha una pel·lícula mai explorada dins del món dels cinèfils futbolers. Un Gerard Oms, immens debut a la direcció, que deconstrueix un submon carregat de ràbia, identitats bàsiques, sentiments continguts, maldestres. El Mario Casas desplega tot el que se li demana i més. Amb respiracions tensades, bloquejos, puntades de peu a bicicletes. Així i tot, el cinema aquí no té importància: el que més sorprèn del film és que el protagonista sigui de l’Espanyol. Mai no havia vist el meu club a la pantalla gran. A mi, del club me’n va fer el meu pare, i a ell, el meu avi. Per a bé o per a mal, les herències no es trien. Vaig anar a veure la pel·lícula amb el meu pare, que amb més de seixanta anys, mai no havia vist els blanc-i-blaus en un cinema. Tampoc no havíem cregut mai que s’ho mereixessin. Moral de derrotats.
El cinema aquí no té importància: el que més sorprèn del film és que el protagonista sigui de l’Espanyol
De petit vaig veure Vull ser com en Beckham. És clar, el guapo, el milionari, el del club pijo de Manchester. O, recentment, Va ser la mà de Déu, una visió sòrdida i excèntrica de Sorrentino, però en el fons el relat sobre el Nàpols, Maradona, Déu totpoderós. Noms amb pedigrí. “No com l’Espanyol”, pensava per dins durant la projecció. Però quin nyap, el futbol ha de servir per oferir contrarelats. I el cinema, amb ell. Oferir mirades als marges. Està clar que l’Espanyol també pot formar part de les històries de vida, ser crucial en la identitat d’un personatge. Però, com en gairebé tot, estem acostumats al monopoli del relat: uns pocs clubs representen moltes pel·lícules. Veure altres samarretes, sorprèn.
El futbol com a excusa
I què importa tota aquesta paràbola al voltant d’una pel·li del Mario Casas? Que, com deia el mític Arrigo Sacchi, exentrenador d’un AC Milan màgic que jo no vaig arribar a veure jugar, “el futbol és la cosa més important de les coses menys importants”. I ha d’ocupar, en tota la seva diversitat, un espai en la cultura. El futbol ocupa un lloc simbòlic en la vida social. Ara hi ha fervor per l’Europa–Sant Andreu, és clar! Hi ha ànimes a qui finalment se’ls està donant veu. El futbol és tan cultura com la música. És un negoci desorbitat, com la música. Però ens dona sentit, ens agermana, ens enfronta. El futbol forma part de la identitat de molts llocs. Equips com el Barça, Boca o el Liverpool no són només clubs, sinó símbols per a països, barris i fins i tot bandes musicals pop. Història, valors i ideologia. El futbol influeix en el llenguatge, la música, la literatura i el cinema. Cançons, llibres i pel·lícules s’han inspirat en ell, i expressions futboleres s’integren en el parlar quotidià, una vida a la contra!
El futbol és tan cultura com la música. És un negoci desorbitat, com la música. Però ens dona sentit, ens agermana, ens enfronta
Collons, el ja citat Maradona, i el seu tema homònim d’Andrés Calamaro és una de les millors cançons del món. I La Copa de Europa de Los Planetas, això és un himne. El futbol ofereix relats èpics, herois, traïcions, tragèdies i miracles. És una forma de narrar de primer ordre, com ho fan el teatre o la literatura. Només cal llegir de recents com En un momento dado o La passada a l’espai. El futbol com a excusa. Em quedo també amb el conjunt de relats de la gent de Panenka a Kafka en Maracaná (2020).
Equips com l'Espanyol combaten una narrativa única del futbol com a espectacle homogeni
Anar a l’estadi, portar samarretes, cantar himnes —com es veu perfectament a Molt lluny— o seguir supersticions abans d’un partit són pràctiques culturals similars als rituals religiosos o a festivitats. Però això es veu poc en l’audiovisual dels altres clubs. No conec produccions de cap tipus sobre l’Espanyol que no siguin funcionals (càntics) o cutres (llibres de, història? llibres per a avis). Els equips minoritaris com el RCD Espanyol també formen part important de la cultura futbolística, social i cultural, encara que des d’una posició diferent de la dels grans clubs. El seu valor rau en la resistència. I altres pensaran que en l’absurd. Però vaja, valor en té. El que sigui. Equips com l’Espanyol combaten una narrativa única del futbol com a espectacle homogeni. És una entitat amb 125 anys d’història que no parla habitualment de fites. Sinó de descensos, ascensos, victòries inesperades, ídols propis. De celebracions de córners i de gols de rebot. Veure’s com a part d’una pel·lícula és gairebé un premi a aquesta tradició bastarda i moltes vegades dolorosa, és treure el cap a la normalitat.