Fa deu anys que l'antropòleg Gustau Nerín va guanyar el Premi Carles Rahola d'assaig amb l'obra Traficants d'ànimes. Els negrers espanyols a l'Àfrica (Pòrtic, 2015), un estudi clau per conèixer la implicació espanyola i catalana en una de les activitats econòmiques més immorals de la història. Tot i que actualment està centrat en altres àmbits d'investigació, la seva veu continua sent una autoritat pel que fa a la història de l'esclavitud i les seves conseqüències. En aquesta entrevista, Nerín repassa una diversitat de debats que continuen oberts sobre aquest truculent capítol de la nostra història. L'estudiós explica que en l'actualitat diversos investigadors a Catalunya avancen en treballs molt seriosos que permetran, en 10 anys, conèixer molt més -i sobre bases objectives- al voltant de l'impacte que el negoci dels negrers va tenir en el benestar i progrés del nostre país. L'entrevista amb ElNacional.cat es fa en un moment d'efervescència de noves publicacions (tant a Catalunya com als EUA) i exposicions ("La infàmia" al Museu Marítim de Barcelona) que aprofundeixen en aquest episodi del passat, el record del qual provoca mal d'estómac.
Com vas arribar a la immersió en la història del tràfic d’esclaus?
La majoria hi arriba per la història de Cuba i jo, en canvi, per Guinea Equatorial. Fent un estudi vaig descobrir que el 1840 hi havia dos menorquins instal·lats fent tràfic d’esclaus. Estirant del fil vaig trobar més espanyols residint a l’Àfrica dedicant-se al mateix, més dels que esperava: fins a una seixanta de factories d’esclaus fundades per espanyols localitzades. I vaig decidir fer una recerca profunda.
No tots els que es van beneficiar dels esclaus eren negrers...
Els que estaven a Cuba aprofitant els esclaus en les seves plantacions feien un bon negoci. Al segle XIX el sucre donava molts diners i a l’illa hi havia l’anomenada sacarocràcia. També molts feien negoci, llavors legal, amb el transport d’esclaus des d’Àfrica fins a Amèrica. Un d’aquests era un regidor de l’Ajuntament de Barcelona, Jaume Tintó.
Es podria fer a Barcelona un itinerari centrat en la relació de la ciutat amb el tràfic d’esclaus?
Barcelona tenia uns vincles molt grans amb el tràfic d’esclaus. És una cartografia molt plena. Tenim a tot el centre de la ciutat una trentena de llocs amb vinculació amb el tràfic d'esclaus. La seu de l'Ateneu Barcelonès és un edifici reformat com a residència d'un famós traficant d'esclaus de Moià, en Jaume Torrents. Alguns dels edificis més significatius de les Rambles són fundats per gent que va tenir relació amb el tràfic. La companyia de Tabacos de Filipines, el Palau Moja, on vivia l'Antonio López, el Palau Marc on hi ha la Conselleria de Cultura, va ser creat pel Tomàs Ribalta. La gran propulsora del Tibidabo va ser una dona que es deia Dorotea de Chopitea, vídua de Manuel Girona, que havia fet diners amb el tràfic d'esclaus a Xile.
Una relació doncs que no és pas anecdòtica. Podem dir que no es pot deslligar el progrés de la ciutat d’aquest tràfic?
Amb les recerques fetes fins ara no podem arribar a tenir-ho tan determinat. Primer perquè la gent que es dedicava al tràfic, com que era il·legal, diversificava molt els riscos. I després, quan havien fet diners, passaven a un altra activitat i es dedicaven a sectors nets. És molt difícil determinar fins a quin punt algú ha fet la fortuna amb el tràfic d'esclaus o no, o quin percentatge de la riquesa procedeix d'una cosa o d'una altra. Sí que sabem que va ser el motor de la riquesa d'alguns individus que es van fer molt rics, famílies molt poderoses de Barcelona. Per exemple, la família Vidal-Ribas. Tenim una parada de metro que es diu Can Vidalet, que ve justament dels terrenys dels Vidal-Ribas. Es van dedicar intensament al tràfic d'esclaus en els últims compassos dels anys 1850.
Cal castigar-los i revisar el nomenclàtor de Barcelona?
No soc partidari de fer-ho desaparèixer. No estaria malament recordar i posar en relleu els noms dels esclaus de vaixells que apareixen en inventaris. Això ho posaria tot molt més en evidència que no pas esborrant senzillament el record d'aquell individu. És obvi que aquest senyor no té l'exemplaritat que hauria de tenir per gaudir d'un homenatge públic, però en el fons, si el que volem és fer una història de la nostra ciutat, hem de pensar que la nostra memòria no només pot ser la memòria del que nosaltres hem viscut. Hem d'anar més lluny. La nostra memòria ha de ser el que nosaltres hem viscut, però també el que hem fet viure als altres. La gent d'aquí no podia pràcticament ni percebre que estava fent el mal a altres bandes. Algú tenia una vida molt còmoda i estava condemnant la gent a la mort, a l'esclavatge. Bona part d'aquesta gent que va guanyar fortunes amb el tràfic mai van utilitzar un fuet. Senzillament anaven al notari, signaven una escriptura, participaven en un vaixell i després rebien els beneficis.
Algunes fonts sostenen que el tràfic d’esclaus era fins i tot justificat per la intel·lectualitat europea. Ho creus també?
Normalment no era tant així. Al segle XIX la majoria de gent era perfectament conscient que l'esclavatge era una monstruositat. L'altra cosa és que es justifiqués per Cuba. Trobem molt poca gent que al segle XIX faci una defensa oberta de l'esclavatge. Normalment els arguments per mantenir-lo eren pràcticament pragmàtics.
El tràfic d’esclaus és la base del desenvolupament del capitalisme global?
Aquesta ha sigut la teoria clàssica que ve del marxisme, de l'acumulació primària de capital sorgida de l'esclavatge. Actualment també hi ha gent que ho discuteix. Hi ha qui considera que el capitalisme es pot posar en marxa fins i tot de forma més accelerada amb les iniciatives de petita economia a través de treballadors pagats. No es posen gaire d'acord els historiadors econòmics sobre aquests aspectes, però el que és cert és que a dia d'avui encara hi ha famílies que continuen tenint una riquesa i una posició social derivada del tràfic d’esclaus. De la mateixa forma és una evidència que un segle després tenim famílies, societats senceres, que pateixen encara les conseqüències del tràfic.
Per tant, tenim un problema de consciència del que ha suposat el tràfic...
Tenim un problema important, que és que a la Catalunya del segle XIX, els negrers mai van ser derrotats per la societat catalana. Davant de societats com l'anglesa o la brasilera, on els sectors abolicionistes van ser molt potents i van ser capaços de forçar que s'acabés el tràfic d'esclaus amb una pressió interna, el tràfic d'esclaus a Espanya no es va acabar d'una forma consensuada o pressionada per l'opinió pública. A Espanya, per exemple, no hi ha cap document que estableixi la fi de l'esclavatge. Tenim la fi de l'esclavatge a Cuba, però no hi ha un document que ens digui que a partir d'avui no es poden tenir esclaus a Espanya. Això és una anomalia absoluta. S'acaba el tràfic d'esclaus perquè hi ha una persecució internacional, perquè ja el mercat no dona, però en realitat no hi ha un parlament que pressioni per dir que això s'ha d'acabar com passa a altres països, és un escàndol. Els negrers no van ser derrotats mai, i la seva herència seguirà impol·luta, és a dir, s'acabarà el tràfic d'esclaus, ells oblidaran el tema, intentaran enterrar-lo, no ensenyaran els seus papers. I a partir d'aquí intentaran netejar el seu paper passant-se a altres negocis, com el negoci bancari, etc.
La participació en el tràfic d'esclaus més notable a l'estat espanyol és la dels catalans?
Els catalans tenen una participació important, que ningú ha xifrat exactament, però que podríem situar al voltant del 20-25%. És a dir, una participació important, però que respon al fet que normalment els que es dediquen al tràfic d'esclaus són la gent de les poblacions costaneres, amb experiència en navegació. Per altra banda, no és un negoci català perquè molts vaixells que trafiquen amb els esclaus tenen participació barrejada de gent de Catalunya, de Cadis, de Cantàbria, i en qualsevol cas és un negoci que té una col·laboració indispensable, que és la de l'estat espanyol. No es pot entendre que entrin més de 600.000 esclaus il·legalment a Cuba en un període de 40 anys, si no és amb una col·laboració de l'Estat i de les autoritats locals.
És aquesta la xifra?
Sí, 600.000 esclaus en període il·legal entren a Cuba. I per a fer tot aquest tràfic, necessitaves que les autoritats fossin còmplices. I ho eren, és a dir, les autoritats espanyoles tenien instruccions del govern espanyol de, per exemple, no fer censos d'esclaus. En teoria els esclaus que arriben després del1820 haurien de ser alliberats. Per tant, la millor forma que aquests esclaus no puguin reclamar la seva llibertat és no tenir censos. Sempre pots fer veure que són fills d'altres esclaus. Totes aquestes maniobres de complicitat oficial estan perfectament documentades. Als vaixells de la Marina Espanyola que anaven a l'Àfrica els donaven instruccions de col·laborar amb els negrers i no capturar-los.
La història del tràfic d'esclaus també és una història de crueltat. Quines són les mostres màximes de crueltat que a tu, investigant, t'han sobtat més?
A mi m'ha sobtat molt una cosa que és clar, evidentment, els traficants d'esclaus no eren voluntàriament cruels. Ells el que volien era treure el màxim rendiment dels esclaus i, per tant, els preocupava que arribessin vius. I paradoxalment ells portaven una sèrie d'experts per cuidar-los, tenien medicaments, portaven instruments musicals perquè durant la travessa, que era duríssima, els esclaus no es deprimissin. Hi havia esclaus que deixaven de menjar per morir d’inanició, una malaltia que es diu banzo. Es neguen a menjar i llavors els posen com una mena d'embut per obligar-los a engolir i menjar, perquè s’hi neguen sistemàticament. És una de les coses que em va frapar moltíssim. Ja tenien una mortalitat elevada abans de sortir d’Àfrica perquè entraven en contacte amb malalties europees, perquè ja portaven una travessa de quilòmetres des de dins de l'Àfrica o perquè alguns venien ferits de combats. Els morts no els enterraven, senzillament els llençaven darrere els barracots. I un explorador que va passar per aquests barracots explica que feia molta ferum de cadàver. Que senties la pudor dels morts des de lloc on hi havia els vius perquè senzillament els llençaven al bosc i no es preocupaven d'enterrar-los.
Fa deu anys que vas publicar Traficants d’ànimes. Continuaràs traient llibres sobre la qüestió?
Vaig escriure això, entre altres coses, perquè vaig estar en una temporada que no podia fer recerca directament i vaig estar treballant això. Crec que és un tema que ara té gent que està fent recerques molt bones. Jo crec que el que sabem avui sobre aquest tema no és res comparat amb el que sabrem d'aquí 10 anys. Del tràfic d'esclaus durant molt de temps no se'n va saber res i actualment hi ha molta gent que està treballant molt bé i jo crec que d'aquí 10 anys sabrem moltíssimes més coses. En aquests moments aquest tema l'estic aparcant i m'estic dedicant a altres temes completament diferents.
Sabrem d'aquí 10 anys moltíssimes més coses, quin tipus de coses i quines coses ens poden sorprendre?
Bàsicament, hi una cosa que és clara, que és la que abans comentàvem. Quin pes va tenir l'esclavatge amb la creació de la industrialització catalana? I això no ho podrem saber fins que no hi hagi estudis d'història econòmica comptable sobre quins beneficis va generar el tràfic d'esclaus i com van tornar a Catalunya i en quin nivell unes fortunes es van crear o van tenir suport amb això o no. Això d'aquí 10 anys ho tindrem molt clar. Crec que és la gran pregunta sobre el tràfic d’esclaus: fins a quin punt la nostra modernitat és heretada o no del tràfic d'esclaus? El que no treu, que sí, que és una cosa absolutament immoral.
Per tant, haurà d'arribar un moment que, per exemple, a les escoles, a les llibres d'història, aquest tema s'expliqui d'una manera...
Hi ha una cosa que és absolutament delirant. Quan mirem els llibres de text espanyols la majoria tenen dos capítols que parlen de l'imperialisme, el colonialisme i tal. Sembla que sigui una cosa completament diferent Espanya i Amèrica de l'imperialisme i el colonialisme dels francesos i dels anglesos, que es treballa en un altre text. Pràcticament no es menciona el tràfic d'esclaus i la visió que es dona del colonialisme a Amèrica continua sent tremendament benvolent. I en canvi, quan es parla d'Amèrica, dels anglesos, dels francesos... aquí sí la versió i la visió ja és molt més negativa i sí que hi ha alguna menció a l'explotació de la mà d'obra. Però crec que falta molt una revisió crítica de quin ha sigut el paper de la nostra societat a la història respecte a aquest tema.
Quines són per a tu les conseqüències que encara pateixen les societats que van ser víctimes de l'esclavisme?
Posaré un exemple que és duríssim. El primer país que va aconseguir lliurar-se de l'esclavatge per mi va ser Haiti. Els esclaus de Saint-Domingue, que es deia a l'època que era la colònia més rica de França, es van negar a continuar produint sucre com a esclaus, es van revoltar i van proclamar un país independent, que a partir d'aleshores s’anomenaria Haití. Per ser reconeguts internacionalment, els van obligar a pagar una indemnització milionària a França perquè indemnitzés els propietaris d'esclaus. Haití es va passar un segle pagant les indemnitzacions pels propietaris d'esclaus. I això té molt a veure amb que Haití sigui el país més pobre d'Amèrica Llatina. I això té molt a veure amb que Haití avui en dia sigui un estat absolutament ingovernable, on la gent no pot sortir al carrer sense que les bandes puguin matar, puguin violar i puguin robar. Haití és la plasmació de la injustícia no només del tràfic d'esclaus, sinó de la gestió posterior del tràfic d'esclaus. Haití no només va ser matxacat pel tràfic d'esclaus, sinó que després, a sobre, va ser condemnat a pagar indemnitzacions als esclavistes durant pràcticament un segle, que van empobrir tremendament aquest estat.I això és una cosa absolutament imperdonable i les conseqüències segueixen vives fins avui.
La reparació doncs sembla impossible...
No soc gens partidari de les reparacions. Per mi les reparacions és pensar que el capitalisme és un sistema que funciona bé i que l'únic que cal és tornar al punt on tothom seria igual. Crec que el sistema internacional és profundament injust. A mi el que em preocupa no és que algú sigui pobre perquè el seu avi va ser esclau, sinó que em preocupa perquè sigui pobre i prou. Crec que nosaltres hem de ser solidaris per justícia social, no pas per reparació respecte el passat. El passat no es pot reparar, però podem construir un futur millor i per això necessitem un compromís social no perquè els altres hagin patit en no sé quin any o perquè l'avi o el besavi de no sé qui patís molt. Em sap molt greu, però això és irreparable. Crec que el que hem de construir és una societat més justa des del principi, que tothom té dret no per reparar el passat sinó simplement perquè és un dret com a persona que tothom té de viure en dignitat.
L'entrevista sencera