Clint Smith és poeta i acadèmic dels EUA, descendent d’esclaus afroamericans. Després d’anys d’investigacions sobre com s’explica i interpreta la història de l’esclavatge, va publicar el 2020 un llibre que recentment ha aparegut publicat en castellà: El legado de la esclavitud. Cómo recuerda Estados Unidos su pasado más cruel (Capitán Swing). Els interessats en aquest capítol de la història tenen accés a un relat que marca diferències amb els estudis fets per acadèmics europeus. L’obra de Smith va més enllà d’un simple relat de fets suportat per proves documentals i ofereix una reflexió commovedora i emotiva que aproxima l’horror i el terror del fenomen de l’esclavitud sense mirar cap a una altra banda, sense rebaixar la ignomínia que va suposar el comerç de persones segrestades a l’Àfrica.
Smith aporta dades i reflexions reptadores sobre l’esclavatge, una activitat que, segons l’historiador Edward Bonekemper —citat al llibre—, va suposar que un milió de persones esclavitzades fossin separades de les seves famílies. L’obra de Smith, que va obtenir el Premi National Book Critics Circle de no-ficció, explora el llegat de l’esclavitud aportant la visió més humana i recuperant, per exemple, històries d’exesclaus, com el cas de Henry Bibb, que va escapar de l’esclavitud a Kentucky i va fugir al Canadà. Allà Bibb va esdevenir un conegut abolicionista i va fundar un diari titulat Voice of the Fugitive.
La memòria de milers d’exesclaus va poder ser recollida al segle XX a través del conegut com a Born in Slavery: Slave Narratives from the Federal Writer’s Project, 1936–1938. Aquest projecte conté més de 2.300 testimonis i 500 fotografies en blanc i negre d’antics esclaus. Les narracions van ser recopilades als anys trenta com a part d’un projecte del New Deal. Aquesta documentació és accessible en línia.
Sense estalviar detalls
El llibre de Smith no estalvia detalls sobre la crueltat amb què van ser tractats els esclaus als EUA. L’autor explica, per exemple, com algunes facultats de medicina del país —d’institucions com Harvard o les universitats de Maryland, Pensilvània i Virgínia— feien servir, per a la seva investigació i educació mèdiques, cadàvers de persones esclavitzades que aconseguien en el mercat negre. Això vol dir que d’alguns esclaus encara se’n treia un rèdit econòmic un cop estaven morts. Les universitats feien servir cadàvers de delinqüents executats o cossos no reclamats de persones i hospicis. Quan no tenien prou cossos i en necessitaven més per a les classes d’anatomia, les facultats pagaven gent perquè anés als cementiris a desenterrar persones esclavitzades. Aquest detall Smith l’extreu del llibre The Price for Their Pound of Flesh (El preu del seu quilo de carn), de la historiadora Daina Ramey Berry.
Les plantacions han estat un escenari recurrent per abordar l’esclavisme i conegudes pel gran públic en formar part de l’imaginari col·lectiu a través del cinema. Aquestes plantacions han esdevingut ara, als EUA, un lloc de visita i d’interpretació de l’esclavatge. Smith en visita algunes i estableix conversa amb els seus responsables i guies, donant peu a reflexions davant de les quals, per exemple, un descendent d’europeus o un europeu mateix es podria sentir ofès o molest. La reflexió pot començar, per exemple, a partir dels calders al costat de les cabanes on s’estaven els esclaus. Aquest element pot donar peu a explicar un episodi de la història més global sobre el comerç d’esclaus.
Esclavitud i progrés
De fet, es convida a una reflexió sobre l’economia de l’esclavitud a gran escala. Per exemple, el sucre produït a Louisiana era enviat a instal·lacions granuladores del nord dels EUA. A partir d’aquí es pot parlar de la indústria tèxtil i l’auge de la industrialització, o del cotó que hi havia al nord. A les plantacions es permet ara fer preguntes als visitants actuals i explorar l’esfera econòmica encara més gran, que involucrava els bancs, les asseguradores i els comerciants d’esclaus. La conclusió principal és que totes aquestes indústries artesanals alimentaven el sistema més gran que era el de l’esclavatge, i quan algú visita ara les plantacions pot anar més enllà de posar el focus en els amos de les plantacions. “Es tractava de tota la societat. I eren països sencers”.
Des del punt de vista del llibre de Smith és fàcil pensar que els amos de les plantacions eren els dolents, però la història fa pensar en les implicacions en una societat globalitzada. En aquell moment, a Anglaterra, els obrers de les fàbriques van veure aparèixer la melassa al mercat. El sucre es va abaratir i va fer-se més accessible. Finalment, els obrers el podien adquirir i es podien permetre un edulcorant que fins aleshores havia estat reservat a les elits. Neix, en certa manera, una necessitat, i els obrers comencen a reclamar aquest producte. “Això està correlacionat directament amb les persones que estaven esclavitzades a les plantacions.” Els capatassos en aquests dominis eren sàdics, però també a Europa, tan bon punt el gust pel sucre, la xocolata, el cafè, els tèxtils barats i tots aquests productes van començar a inundar el mercat, la gent del carrer per fi va poder consumir en aquest sistema de capitalisme i consum a major escala. “I qui hi havia a l’altre extrem?”
Un debat pendent
El llibre denuncia la manca d’un debat general sobre qui eren les persones negres abans que arribessin a les costes del Nou Món, més enllà de les boles i les cadenes. L’autor, que va residir també al Senegal investigant la qüestió, reconeix que als negres dels EUA se’ls ha ensenyat molt poc sobre les seves tradicions, cultures i veus abans que fossin capturats i embarcats a la força per portar-los a través de l’Atlàntic. Aquestes converses a penes es tenen entre els mateixos ciutadans dels EUA perquè existeix la por que hi hagi qui es pugui sentir ofès. Sobretot als estats de l’antiga confederació esclavista.
Les idees que sobrevolen el llibre poden resultar inquietants per a un lector europeu que mai s’hagi enfrontat a una interpretació sobre aquesta qüestió des d’una perspectiva tan commovedora i que l’acosta a reflexions penetrants com les que recull Smith d’una guia cultural de Nova York, Damaras Obi. “L’esclavitud estava basada en un sistema de castes racial, una jerarquia racial, i es fonamentava en la ideologia europea que hi havia alguna cosa inherentment subhumana o inhumana en la composició genètica dels africans.” La raça, explica, “és un subproducte del racisme; de fet, les races no existeixen, és un constructe social.” Segons ella, mai no ha existit cap prova científica o genètica que doni suport al concepte de raça, i tot i ser fals, està imbuït en la composició mateixa de les nostres societats.
Els europeus es van veure obligats a justificar l’espoli humà davant una necessitat cada vegada més urgent de mà d’obra esclava per sostenir els seus negocis i per engrossir els seus beneficis i riqueses, com també va ser el cas de Catalunya amb els seus indians. “Per poder racionalitzar el fet de treure una persona de casa seva, separar-la de la seva família i enviar-la a través de l’oceà a treballar en un sistema de sotmetiment intergeneracional, els europeus no podien veure els africans com a persones”, opina una de les fonts consultades per Smith per al seu llibre.
Els africans eren considerats simple mercaderia i és per això que calia deshumanitzar-los i obtenir així el consentiment de la resta d’europeus. Una explotació que també va comptar amb l’aliança de líders de determinats grups tribals africans. El llibre, en aquest sentit, no mira cap a una altra banda i no exculpa ningú. Fins i tot recorda l’aval intel·lectual a allò que estava passant. “Els segles de colonització i explotació europees no podien deslligar-se dels textos literaris i filosòfics que oferien justificació implícita de la manera com els colonitzadors europeus havien encarat Àfrica i la gent africana.” I és per això que pensadors com Hegel deia: “Àfrica és una tabula rasa.”