La Catalunya dels 10 milions

Algunes formacions amenacen amb la Catalunya dels 10 milions com si la dels 8 fos un exemple de convivència i benestar general. I pensant a qui li convé que petin les costures d’aquest petit país, em venen al cap els representants d’alguns partits polítics que veuen, en la ràpida i massiva immigració, la desaparició de la identitat nacional, primer la llengua, després la memòria, dos elements fonamentals per a la pervivència d’una consciència de país amb ànsies emancipatòries. En aquest grupet de formacions polítiques hi incloc el PSC/PSOE, el PP i VOX, i també els Comuns, cap visible d’aquesta esquerra multiculturalista i ecomarxista que parla de l’Espanya dels pobles, però que sol confondre malintencionadament catalanisme amb burgesia sociovergent. Per cert, aquest multiculturalisme em recorda aquells rellotges Casio en els quals hi havia de tot menys l’hora. "Uix, ens hem oblidat del català!", exclamen els comuneros mentre fan campanyes en suport dels pobles oprimits.

Hi ha molts votants demòcrates disposats a votar AC, cansats de suportar la catalanofòbia vomitada per les Díaz Ayuso de torn i de la covardia i el vodevil que ens regalen diàriament ERC i Junts

Cap partit que no formi part de l’extrema dreta i la dreta extrema espanyola s’ha atrevit a tractar amb valentia el tema de la immigració per no ser titllat de racista. I dol que l’única formació que en parla sense caretes sigui Aliança Catalana, el partit dirigit amb mà de ferro per Sílvia Orriols, líder emergent d’una formació considerada d’extrema dreta independentista però que viu una progressió acomboiada per un xiuxiueig cada vegada més perceptible: hi ha molts votants demòcrates disposats a votar AC, cansats de suportar la catalanofòbia vomitada per les Díaz Ayuso de torn i de la covardia i el vodevil que ens regalen diàriament ERC i Junts. Valia la pena deixar-nos estafar com mesells per 8 segons de República Catalana? Jo, que vaig patir ostracisme editorial i periodístic per donar suport a l’1 d’octubre, crec que no i us desitjo, cordialment, bon vent i barca nova a la Casa de la República dels 9 segons. Encara recordo aquell director d’un diari monàrquic que em va dir que jo era molt bo, però que era massa indepe per donar-me feina.

Un altre sector feliç amb la Catalunya dels 10 milions és l’empresarial, ansiós d’engrandir els beneficis amb mà d’obra barata. La poca qualificació laboral és un mal secundari per a ells. I aquí m’agradaria aturar-me en tres axiomes que han fet fortuna entre els partits de dretes i esquerres. “Catalunya la van aixecar els immigrants”, diuen per llançar merda als independentistes, oblidant que, en els seus orígens, les fàbriques es varen construir, bàsicament, amb treballadors vinguts d’arreu de Catalunya.

El segon axioma que està fent fortuna darrerament és: “els immigrants fan la feina que els d’aquí no volen fer”. I no és del tot cert. Històricament, els immigrants, i no parlo d’expats, solen fer-se càrrec de les feines més mal remunerades del mercat laboral, però no sempre és així. Vull dir, que hi ha feines que les voldrien fer originaris de Catalunya, però es neguen a cobrar la misèria que els ofereixen els empresaris. Els immigrants solen arribar amb una mà al davant i l’altra al darrere, i encara que estiguin mal pagats, tot és acceptable, comparat amb la situació en què vivien en els seus països d’origen.  Amb sous dignes, no hi ha feina indigna, tant per a un nadiu com per a un immigrant.

Ampliar l’aeroport pensant en la Catalunya dels deu milions és una bajanada. Ampliar l’aeroport per portar més turistes és una bajanada. I no, no estic en contra de l’ampliació de l’aeroport si té com a funció el desenvolupament econòmic de Catalunya i la millora del nivell de vida dels seus ciutadans, en la qual cosa hi incloc un habitatge en condicions. I aquí apareix el tercer i últim axioma, repetit com un mantra pels partits esquerranosos: “són els immigrants els qui pagaran les pensions del futur”. És una predicció possible, però no hauria de ser així si els salaris dignes permetessin als catalans tenir més d’un fill. I respecte a l’aeroport del Prat, em pregunto la raó per la qual quasi tots els treballadors de control que estan al servei d’una empresa subcontractada per AENA són immigrants. Deu ser pel sou escàs i els beneficis empresarials? Dubto que, amb una paga digna, no hi hagi catalans disposats a controlar l’equipatge dels viatgers. I, posats a demanar, m’encantaria trobar un controlador que em toqués la pera en català, en un indret, l’aeroport, que és el gran colador fronterer d’immigrants amb permisos temporals, mentre els ultres es fixen en els africans que tracten de no morir travessant el mar en una pastera. 

La Catalunya dels 10 milions seria una tragèdia per a la identitat cultural i lingüística del país, i la felicitat màxima per als que la veuen com una regió espanyola a domesticar. I emprenya que l’únic que s’ha atrevit a posar el dit sobre la nafra sigui Aliança Catalana. Com a bona formació catòlica, apostòlica i romana, sempre apunta al moro, representant de la civilització musulmana, però el debat no pot quedar en un esperpent caracteritzat per la xenofòbia d’uns i el bonisme interessat dels altres. 

S’ha d’agafar el brau per les banyes. El gran drama és que, com a país sense estat, els drets i els deures sempre dependran dels interessos del govern espanyol de torn. I la migració massiva i descontrolada ja li va bé si pot contribuir a resoldre el problema català.  En gran part la llatinoamericana, perquè a l’africà, al pakistanès o al xinès se li'n fot l’idioma que hagi d’aprendre mentre pugui viure decentment.

En un món ideal, ningú hauria d’abandonar el seu país per tenir una vida més digna, però, en aquesta selva en la qual vivim, el que és inadmissible és perdre tot allò que ens ha costat la sang i el fetge. Si la llengua va sobreviure 40 anys de franquisme, em sembla incomprensible deixar-la perdre davant el desig profètic dels polítics de la Catalunya dels 10 milions.