Ferran Utzet dirigeix La nostra ciutat de Thornton Wilder, un text considerat precursor del teatre èpic. L’objectiu del muntatge és escenificar un text canònic de la literatura dramàtica nord-americana; mostrar-lo al públic català. El muntatge compta amb una quinzena d’actors, entre els quals Guillem Balart, que hem pogut veure als escenaris amb Hamlet/Aribau, Romeu i Julieta, Jerusalem o La malaltia, entre d’altres. L’entrevistem per parlar dels muntatges que ha protagonitzat els darrers anys, els seus projectes, les seves inquietuds i el muntatge que es podrà veure fins a finals de novembre a la sala Fabià Puigserver al Teatre Lliure de Montjuïc.
Guillem, parla’ns del muntatge de La nostra ciutat.
El treball ha sigut molt agraït. Actuar, representar aquest text, és molt agraït. Es focalitza en l’essència de l’intèrpret a l’escenari. El seu cos, la seva veu i els companys. I no cal res més.
I un muntatge per a la sala Fabià Puigserver.
A tots aquests espais tan grossos l’essència del teatre es manté, però és veritat que hi ha matisos que els espectadors es perden. Tal com s’ha muntat l’obra et permet entrar en la intimitat d’aquesta ciutat. El Ferran ha treballat perquè des de l’última fila de la sala es pugui gaudir de les intimitats d’aquesta gent. És un espectacle íntim en la forma.
Amb el Ferran Utzet coincidiu en haver sortit de La Perla 29.
Sí. És la meva família adoptiva, on he explorat més fer teatre. Un espai molt singular, sents la respiració dels espectadors. El Ferran ha sabut conservar l’esperit de La Perla 29 al muntatge. Ensenyar un espectacle que vol ser sensible.
No estic en un punt que pugui permetre’m triar què vull fer
Actoralment, és diferent encarnar un text poc conegut per a l’espectador o fer-ho amb un text molt conegut com Romeu i Julieta?
És interessant. Cada projecte és diferent. Pensa que el personatge de Mercucio el tenia llegit i rellegit, i sabia que era un personatge que dinamita i que és gamberro. La forma que se li va acabar donant al muntatge des d’un lloc queer em va donar molt de joc però va ser una proposta del David Selvas, i jo ni ho sabia. Has de calibrar, com a actor, les propostes. Per saber si has de saltar a l’abisme sense saber què et trobaràs i provar, o bé treballar una idea molt concreta. Amb el Ferran, que l’admiro moltíssim i és un director —per mi, dels més importants que tenim— ha estat perfecte treballar. Era important no quedar-me en un nivell molt pla. La meva participació ha de sumar a tot el grup, és un muntatge molt grupal. En l’espectacle hi ha mim i t’exigeix molt físicament.
T’escolto i penso en el Pol López.
Que em comparis amb el Pol, ostres. Quan la gent pensa en la carrera teatral que faig és quan me’n adono de la quantitat de muntatges que he fet. Vas fent, proves que els projectes siguin sempre els millors possibles i els més interessants. En el meu cas, jo vull intentar que el projecte, sigui de qui sigui, m’interessi, però no estic en un punt que pugui permetre’m triar què vull fer. Estic molt obert. La porta de marxar fora també hi és.
Podries haver estat un membre de la Kompanyia Lliure.
Vaig fer els càstings de la darrera convocatòria. Vaig estar un mes i mig fent proves. Era dels més joves, amb el Quim Àvila, que va acabar entrant. Recordo que era dels vint als trenta. Encara estava a l’Institut i em vaig saltar molts crèdits. Em van dir que no quan ja portàvem força fases. Però ho he acabat trobant, amb la Perla. Em sap greu que ja no hi sigui, aquesta companyia. Crec que hi hauria de ser. Recordo que la sensació de tenir un contracte estable per a tres anys, això ens va enlluernar a tots i aporta moltíssim al teatre. M’agradaria que tornés. I ho demano a la nova direcció.
Vols dirigir?
Sembla que dedicar-se al teatre es resumeixi en esperar una trucada. Es limita a tot això. A mi m’agradaria tenir una companyia pròpia. Trobar altres maneres d’enfocar la creació, veure’m-ho tot des de fora. No sé si direcció però sí tota la qüestió del moviment. Amb la música, també.
Sembla que l’ofici s’ha convertit en naïf i qualsevol amb imatge i xarxes socials pot ser-ho
Com valores la formació que dona l’Institut?
És important que qualsevol actor tingui una formació. Sembla que l’ofici s’ha convertit en naïf i qualsevol amb imatge i xarxes socials pot ser-ho. Cal entendre que l’ofici és de molts anys, hi ha coses que comparteixo més o menys amb l’Institut, però la formació és necessària. Jo vaig trobar-me professors de tot tipus.
Un espectacle que recordis.
Incendis. Jo ja començava a plantejar-me ser actor. Veure-ho em va fer decidir-me. Va ser una catarsi molt forta. Altres muntatges com el Juan Diego Botto amb Un trozo invisble de este mundo, un any després de veure Incendis. Recordo que era un muntatge singular, un tàndem fenomenal que també em va emocionar molt.
Per acabar, després de Fabià Puigserver, sala gran del Teatre Nacional.
No hi havia estat mai, i treballaré amb el Josep Maria Mestres i amb l’adaptació de la Jane Austen, Els Watson. És molt maco treballar en muntatges tan grans, amb tanta gent i que s’hi forma una amistat i companyia. A més, n’ets conscient que faràs la funció per a molta gent i moltes edats, i això és també un repte com a actor.
