Guillamino, t'estàvem esperant

El 2018 Guillamino es va tancar al Monestir de Poblet. No és que es fes monjo. Va ser una curiosa estada creativa de què va sorgir el disc Fra Júpiter (Bankrobber, 2018), la seva última referència fins ara. "Però no he parat quiet. He estat fent mil coses. He fet molta feina de comunicador, a la ràdio, alguna cosa a la tele, també". Sempre jugant amb el pantone sonor que ofereix la música negra: del hip-hop al house, ara reprèn la seva trajectòria musical amb T'estava esperant primer avançament del seu pròxim EP, Erra & Bé, treball, salpebrat de R&B dels vuitanta, rap boom bap dels noranta i soul oníric del nou segle, el de Frank Ocean, Steve Lacey o Dijon, que està previst que aparegui el pròxim mes de febrer. "He tingut projectes, durant aquests anys", adverteix aquest creador inquiet com una puça en el coll d'un gos petaner. "Sobretot de productor. Però, això de trobar un altre cop les ganes i la motivació de fer música... No les tenia. Però ara sí. Ara aquesta motivació ha tornat a aparèixer. Havia girat molt. No només a Catalunya, sinó per tot el món. Havia participat d'infinitat de projectes, i no només com Guillamino. Vaig tenir un projecte de música house de què fins i tot va sortir una ressenya a Pitchfork, sense ni buscar-ho. I sí, he anat fent música tots aquests anys, però sempre em preguntava si allò que estava fent era el que realment volia dir. I fins ara que una cosa no ha casat amb l'altra. Hi ha moltes cançons que s'han quedat al calaix. Música d'autoconsum. Les d'aquest nou EP expressen qui soc i com em sento jo ara.". Guillamino, t'estàvem esperant. 

En l'era de la sobreexposició i la producció constant i la publicació permanent, fer música d'autoconsum és nedar totalment a contracorrent. 
Ara es publica tot. Una espontaneïtat que no em sembla malament. Però jo volia recuperar el sentit de fer música perquè m'ho passo bé. Ara, per exemple, faig música amb el meu fill, que té 11 anys. És un boig del Tyler, The Creator. És un crac de programes de producció com el Logic i l'Ableton Live. Ens ho passem genial. D'altra banda, també has de ser conscient de la música que fas. D'això me'n vaig adonar fa anys, quan vaig començar a sortir per tocar fora i vaig descobrir que a l'estranger, de Guillaminos, n'hi ha 50 a cada ciutat, i aquí estava sol. No és país per a música alternativa.

Quin va ser el moment en què vas decidir que el que estaves fent ja no seria per l'autoconsum?
La passada primavera vaig compondre un tema que formarà part d'aquest EP que va ser molt reveladora. Vaig trobar una altra manera de parlar de les coses que volia parlar. És un tema en què la lletra és com si parlés el meu jo de 18 anys, però en un futur. Estic somiant tot el que faré, però estic parlant de coses molt del dia a dia, com de coses d'això, de xaval de 18 anys. Em vaig descobrir trobant una manera de fer que em motivava. Hi havia alguna cosa de nostàlgia, però alhora és com si, alhora, impersonès altre cop algú molt jove. Això em va donar molta energia. Era el que estava buscant.

Com a músic, encara tens somnis?
Ser para és una hòstia de realitat, però ho he pogut anar compaginant amb la meva faceta com a música. També és cert que he estat més capficat en els meus projectes en els mitjans de comunicació. Igualment, és cert que, per tenir ganes de tornar a pujar a un escenari, has de gaudir cantant. I jo ara, tot i que encara no ha sortit l'EP, torno a gaudir cantant. I que consti que disfruto moltíssim amb el meu repertori més clàssic, però arriba un moment en què has de deixar-lo anar. L'has de detestar durant un temps i reiniciar. 

Tu, veritablement, has fet un reinici. Set anys en silenci.
Estic molt en contra de dir que pares i tornar un any després. No s'ha de dir res. Ves fent, i si pares, para, i després ja tornaràs. L'important és no retirar-se mai. La victòria final és seguir.

Però el Guillamino actual és el mateix de set anys enrere?
Ara em torna molt boig tota l'escena R'n'B anglosaxona de principis dels 90. Per exemple, molts dies, fent el sopar, em poso videoclips antics de l'MTV, amb tot de penya movent el cul, ballant, i m'ho passo la mar de bé cantant les cançons.

No tenim R'n'B en català. 
És un gènere romàntic per se, és molt bonic, però en català és molt difícil de fer, perquè sembla que diguis tonteries. La lletra no té substància. Però aquí, a Catalunya, els noranta hi havia els Slips, que eren brutals.

Sempre reivindiques el producte de proximitat.
Els 80 i els 90 catalans s'han de reivindicar més i ja m'encarregaré de fer deures sobre això més endavant, a part de la meva música... És que és un llegat brutal, però sembla que ningú vulgui mirar cap a aquests anys perquè ens semblen horteres.

Quines bandes recuperaries?
Slips els primers. Les seves produccions eren flipants. Els seus discos sonen superbé, estan súper ben treballats. Eren de Mollet del Vallès i tenen un tema de l'any 92 en què rapegen. Tenien un accent del Vallès preciós, però amb unes vocals neutres supermarcades, i no se'ls entén res (riures). Però no entendre'ls fa que encara molin més, perquè ho fa més ambivalent: t'entenc, però no t'entenc i m'agrada que sigui així. Així i tot, avui dia és una banda totalment desconeguda, només per coneixedors. El seu primer disc, MCMXCII, va sortir el 1992, l'any de les Olimpíades, és brutal. Després en va fer un altre (Sexy Flash Funk, 1995) i anys després alguna cosa més (Contraatac Funk!, 2007), però els dos primers són els bons.

Quines altres bandes més reivindicaries?
Mira un altre grup que m'estimo molt són els Grec. Tenien un single que es deia Penso en tu, que és preciós. Tenien alguns temes més bastant xulos, d'aquests amb molta programació midi. L'Enric Arnaez, que ens va deixar fa poc, també el reivindicaria. Va morir mentre estava component el disc i em vaig posar els seus discos i vaig flipar. Novament, una producció espectacular amb tocs funk. Però Catalunya no és un país per a música negra.

En canvi, teníem una emissora com RAC 105, que durant anys es nodria bàsicament de música negra.
Sí, hi va haver una època daurada. Els anys del Mikimoto amb programes com Mikimoto Club o Oh, Bongònia.

Es la col·labo estrella a l'intro del vídeo del T'estava esperant!
Vaig parlar amb ell, perquè volia que sabés el que estava fent aquest EP, i el tio em diu: "Jo anava per cantant". M'he vist tots els seus programes, m'he convertit una rata de biblioteca per documentar-me bé i  el paio, és cert, es passava tota l'emissió cantant. 

Com en el somni de què parlàvem abans, pel que fa a referències, és nostàlgic, perquè ressonen moltes coses dels 90, però a l'hora és molt actual.
Em flipen noms com Steve Lacey i Frank Ocean que per mi és Déu nostre senyor.

Frank Ocean que està fent un Guillemino.
Sí, està fent un Guillemino llarguíssim. És un músic de culte i no té cap mena de necessitat de fer res, perquè ja ho fet tot a la vida. Crec que ara viu al Japó. A les xarxes puja stories per Tòquio. L'última cançó que va publicar va ser durant la pandèmia. 

Cayendo, es diu.
Sí, és un tema en castellà, molt raro. És una cançó molt bonica. El món semblava que s'acaba i devia pensar que abans havia de publicar alguna cosa. potser que publica un single abans, no?,

Ara estàs pillat amb l'Steve Lacey, però. 
Sí, és que és molt bo. Ha estat una gran inspiració a T'estava esperant. Volia que les guitarres del tema sonessin una mica com les del seu Bad Habit, perquè la idea em va venir a partir d'uns acords molt del seu estil. Després els vaig portar al meu terreny, però a la gènesi del tema està Steve Lacey, i també en Dijon i el pare de tots ells, Prince.

Acabes de publicar T'estava esperant, però quan podrem gaudir de tot l'EP?
El disc amb tots els temes sortirà el febrer, però la preestrena en directe serà al cicle 66 butaques de Figueres, el 13 de desembre. I després ja tenim data a Barcelona el pròxim mes de març. Però més enllà d'això, no puc dir gairebé res més, de moment. Estic donant-me temps per si vull incloure alguna cançó més de les que ja tinc fins ara. Estic en aquesta dicotomia de no parar mai o deixar una mica d'espai i que les coses es puguin publicar al cap de poc temps, com ha fet, per exemple, Tyler, The Creator, que a finals del 2024 va publicar un disc (Chromakopia), i aquest estiu n'ha publicat un altre (Don't Tap The Glass). A les entrevistes explica que, tres setmanes abans de publicar aquest últim, encara estava fent col·labos i masteritzant. A mi això em sembla guai: puc haver estat set anys parat, però de cop em ve de gust fer música, i m'hi poso a tope.