De thrillers n’hi ha a cabassos, i de sèries que miren amb esperit crític cap a la situació política mundial, també. Però no sempre s’aconsegueix la necessària harmonia entre fons i forma, perquè a vegades prioritzar l’acció i el suspens va en detriment de la contundència del discurs i, per contra, hi ha ficcions que s’entesten tant en ser explicatives que s’acaben carregant el seu ritme narratiu. La producció noruega Furia, estrenada a Filmin, obra el miracle de no fallar en cap dels dos fronts.

Diagnosi terrorífica

Sobre el paper, Furia és una intriga política de manual, amb la història de dos policies, una dona i un home, que intenten desarticular un grup d’ultradreta que prepara una acció terrorista durant les eleccions alemanyes. Però a la pràctica va molt més lluny. Primer, perquè altera l’estructura tradicional d’aquest tipus de thrillers i parteix d’un retrat més íntim i proper dels personatges per anar ampliant el focus fins a un relat coral que et fa conscient que aquest problema, el de l’auge del feixisme, ens afecta a totes i tots igual. 

Furia no comença amb un bon pilot i es va desinflant. Ben al contrari, com més aprofundeix en la trama i els personatges, més interessant es torna

També hi ha la constatació que, a diferència de la majoria de sèries, aquesta no comença amb un bon pilot i es va desinflant a mesura que avança, sinó tot el contrari. Com més aprofundeix en la trama i els personatges, com més detalls i revelacions aporta, més interessant, taxativa i tensa es torna. De fet, els seus vuit episodis, que es fan fins i tot curts, cristal·litzen en un clímax gairebé irrespirable que serveix com a perfecta síntesi de la seva esmentada i principal virtut: la conciliació entre un policíac directe, però ple de matisos amb una terrorífica diagnosi del que pot suposar la ultradreta per a les nostres vides.

Foto Furia 2
Fúria, el thriller frenètic que denuncia de l’auge de la ultradreta i que ja podeu veure a Filmin

Que no decaigui

Els responsables de Furia aconsegueixen convertir-la en una de les grans sèries del seu gènere gràcies a diferents elements molt ben conjugats. Per començar, un guió de ferro, que tot i caminar al límit en nombrosos passatges, assoleix fer creïbles bona part de les seves situacions i treballa molt bé cada clarobscur dels seus personatges. A banda que, en aquesta aposta per començar per un incident local i anar analitzant la seva ona expansiva està fent una radiografia gens convencional de quins mecanismes té el monstre per alimentar-se i no parar de créixer.

Furia et crea tanta addicció com indefensió, perquè els seus personatges no són superherois ni mai tenen el control dels esdeveniments

Per un altre costat, hi ha la seva habilitat per situar-nos en un món molt versemblant en què arriba a fer la sensació que pot passar-hi qualsevol cosa. Furia et crea tanta addicció com indefensió, perquè els seus personatges no són superherois ni mai tenen el control dels esdeveniments; sagnen i et fan dubtar de les seves capacitats. Un bon exemple d’això són les seves escenes d’acció i molt en particular les coreografies de les baralles: mai estàs del tot segur de qui les guanyarà, perquè la realitat que ens dibuixa és incerta i susceptible de trencar-se. Perquè l’horror, com s’apunta constantment durant el desenvolupament de la història, és una latència que tenim més a prop del que ens pensem i que habita rere el rostre de persones que són part de la nostra comunitat. I finalment la sèrie deu molt al seu gran repartiment, sobretot aquest prodigi de recursos dramàtics que és Ine Marie Wilmann. Furia no decau, però quan ella és en pantalla encara apuja més el nivell.