Turtuixa, 31 de desembre del 1148. Fa 875 anys. Les hosts de Ramon Berenguer IV, comte independent de Barcelona, i les dels seus barons feudals més destacats vencien la darrera resistència de la ciutat andalusina de Turtuixa, que a partir d’aquell moment passaria a anomenar-se Tortosa. La conquesta i ocupació de Tortosa —la ciutat i territori més poblats que mai havien conquerit els comtes de Barcelona— requeriria un esforç extraordinari, que es traduiria en una notable alteració del paisatge. De l’humà, amb la substitució de bona part de la població andalusina, i del natural, amb la incorporació dels conreus de cereals i de la vinya i de l’activitat pecuària porcina. Però, com va ser aquesta empresa? Va ser tan senzill com ho imaginem?
Què va passar amb la població autòctona?
El gran interrogant que planteja aquella empresa militar és: què va passar amb la població autòctona? I en aquest punt, abans de donar resposta a la qüestió, és imprescindible recordar que la població andalusina de la vall de l’Ebre era, majoritàriament, d’origen indígena. És a dir, població de remot origen nord-ibèric (segles VI a II aC), que havia estat llatinitzada durant la dominació romana (segles II aC a V dC), que havia transitat sense canvis significatius a través de l’època visigòtica (segles V a VIII) i que havia estat arabitzada i islamitzada durant l’etapa musulmana (segles VIII a XII). Per tant, la població andalusina de la Turtuixa del 1148 —de la ciutat i del seu territori— no era ètnicament diferent —si més no, gaire diferent— de les hosts conqueridores cristianes.
Però això no els va estalviar un tràgic destí. Segons el professor Antoni Virgili, de la UAB, la conquesta militar va venir seguida d’un procés de colonització (expulsió de la població autòctona i substitució per vassalls dels conqueridors), que va tenir diversos graus d’intensitat, i que no seria gaire diferent dels patrons generals que es donaven al conjunt de la Península. En alguns casos, conquerits i conqueridors signaven una capitulació, que contemplava la possibilitat que una part de la població autòctona restés emplaçada al territori. Quedaven en condicions jurídiques i econòmiques molt precàries, i sovint eren deportats i concentrats (els moriscos del Priorat, la Terra Alta i el Montsià són concentrats a la Ribera d’Ebre).
Però, en canvi, segons el professor Miquel Barceló, també de la UAB, en altres casos es va practicar la spurcitia paganorum (neteja de pagans), que va comportar una expulsió total de la població autòctona, i que va ser molt freqüent a les campanyes aragoneses a la vall de l’Ebre i castellanolleoneses a la vall del Tajo. Segons el professor Virgili, “la conquesta de les ciutats principals de la vall de l’Ebre (de la vall baixa conquerida pels catalans) es va resoldre mitjançant capitulacions”. És a dir, pactada. Però això no va impedir una spurcitia paganorum encoberta, que es va produir per la pressió dels colons (els nous pobladors) sobre les millors terres. I, malgrat que és impossible quantificar aquest fenomen, el mateix professor Virgili afirma que “la població indígena (morisca) va experimentar una reducció sensible”.
Qui eren els colons?
La substitució de la població no va ser immediata. A Tortosa, des de l’endemà de la conquesta, els moriscos van quedar minoritzats demogràficament i marginats a extramurs. A Tortosa i Lleida, els moriscos mai no representarien més d’un 5% de la població. I aquest nou paisatge sociològic, marcat per la substitució de la població, seria el patró dominant als voltants d’aquestes ciutats. Però, en canvi, en alguns pobles de la Ribera d’Ebre (Benissanet, Riba-roja), els moriscos van ser majoria durant tres segles llargs després de la conquesta cristiana (fins a finals del segle XV). I en el conjunt de la comarca, passaria el mateix. El que acabaria determinant la plena substitució de la població serien els recursos demogràfics dels conqueridors disponibles per a aquelles empreses colonitzadores.
Ara bé, quan toquem el tema de la colonització, la gran pregunta és: quina era la procedència d’aquells colons? I en el cas de Tortosa, el professor Antoni Virgili explica que la majoria procedien del comtat de Barcelona (el principal promotor d’aquella empresa) i cita com a punts de partida d’aquella massa colonitzadora els territoris de les actuals comarques d’Osona, Bages, Anoia, Baix Llobregat i Maresme. Fins i tot afirma que una part d’aquell fenomen procediria de la perifèria del comtat barceloní, és a dir, de les actuals regions del Penedès i el Camp de Tarragona. Però el més curiós d’aquell fenomen seria el grup format per colons “estrangers”. En el cas de Tortosa, un grup numèricament important de genovesos i provençals, que passarien a formar part del paisatge humà de la ciutat.
A Lleida, les coses no van ser diferents. Després de la conquesta, que es va materialitzar nou mesos més tard que la de Tortosa (24 d’octubre del 1149), el patró es repeteix invariablement. La població andalusina va ser expulsada, i els Llibres de Repartiment confirmen que la nova composició sociològica de Lleida estava formada per colons procedents majoritàriament dels comtats de Barcelona i Urgell (els dos principals promotors d’aquella empresa). Principalment els territoris de les actuals comarques de la Cerdanya, el Berguedà, el Bages, el Solsonès, la Segarra, l'Alt Urgell i la Noguera. I també apareix amb força el col·lectiu d’origen “estranger”: els gascons i els tolosans. En canvi, pel que fa als aragonesos, que la historiografia tradicional havia considerat un grup important, els darrers estudis afirmen que mai no van superar el 5%.