El diumenge és un dia estrany. Elegant. Imprecís. Nuvolós. Té un sabor a comiat que no aconsegueixes identificar: saps que alguna cosa profunda s'acaba, però no ben bé quina és. El diumenge és lleuger i, al mateix temps, melancòlic. Pots fer de tot i pots no fer res. Pots sortir a caminar, pots allargar el vermut, pots endreçar els prestatges, pots escalfar uns fideus xinesos al microones, pots no aixecar-te del sofà. Pots, fins i tot, publicar una secció. Guillem Martínez encadena uns quants anys fent-ho al digital ctxt. Són peces curtes i sagnants. Com una mossegada. Ignacio Echevarría, que defineix a qui les firma com un dels fenòmens més portentosos del periodisme nacional de les tres últimes dècades, n'ha reunit unes quantes i ha aixecat un llibre: Los domingos (Anagrama, 2021). El Martínez que hi apareix, però, és un Martínez desconegut: en cap cas l'analista que escriu sobre política espanyola i catalana des de fa qui sap quan, que va fer carrera a Inerviú o El País i que és autor d'altres textos com Barceona rebelde, La gran ilusión o 57 días en Piolín. Martínez és un escriptor sense etiqueta. Martínez és un revolt inquietant. Martínez, efectivament, és la bomba quan està a punt d'esclatar.
Los domingos és la selecció d'un editor dels teus articles més personals o poètics. On acaba la política i on comença la literatura?
L'Ignacio ha fet una tria biogràfica, i crec que no n'ha exclòs la política. De fet, no hi ha política espanyola o catalana. Hi ha política còsmica. Una idea de dreta, una idea d'esquerra, una idea de dolor... Sempre he intentat fer literatura. Un comença a escriure per reescriure el que ha llegit, i jo he llegit tota la meva vida coses com les que apareixen aquí. La literatura són eines. Et permet fins i tot explicar que no ho saps tot.
En algun moment t'arriba a destorbar l’actualitat?
Els diumenges mengen a part. Ho diferencio molt de tot el que faig. De fet, és una manera de que les altres coses no em matin l'estil. Cada cop és més desagradable descriure la realitat política.
No hi ha política espanyola o catalana. Hi ha política còsmica
Abans que autor, et consideres periodista.
Un autor té un compromís amb la seva obra descomunal. També té un contacte diferent amb l'actualitat. Un periodista pot tenir les poètiques que vulgui, però el seu contacte, finalment, és amb la realitat. No pots al·lucinar gaire. Aquest és el límit de la teva capacitat d'al·lucinació: has de descriure alguna cosa que ha d'entendre el lector. Però encara hi ha una altra diferència. Un autor pot ser un fill de puta. És un tio o una tia que es consagra a la seva obra i que no té per què ser una bona persona. Un periodista, malauradament, no pot agafar aquesta ganga. Ha de tenir un compromís ètic amb allò que escriu.
Articulista, cronista, columnista, analista, poeta. "Al desierto lo llaman desierto por llamarlo de alguna manera. No está desierto", escrius. Al que tu fas també se li pot dir de moltes formes.
Totes són vàlides. Suposo que el que més soc és periodista, per estadística i per disciplina laboral. Jo em definiria com un periodista raro, per més que sigui una expressió una mica dramàtica. La cultura espanyola i la catalana estan molt encorsetades. I quan aportes una mica de llibertat formal…
Guillem Martínez, un periodista domingueru
Guionista. Quasi me la deixo.
Vaig començar a escriure guions quan era molt jove, de casualitat. A Polònia hi vaig estar les tres primeres temporades. Va ser una feina molt divertida i relaxada. En guardo un molt bon record. Els guions em van atorgar una llibertat molt gran. No havies de canviar massa frases i ni tan sols havies de socialitzar gaire amb el mitjà. A més, en aquella època era collonut, perquè estaven molt ben pegats. Amb l'ofici de guionista, i amb els caps de secció, em vaig pagar la llibertat d'expressió. Que és una cosa que es nota quan la tens.
Què té la columna com a gènere que no tinguin la crònica o el reportatge?
Vaig començar a escriure els diumenges per netejar-me. Perquè preveia que tot es posaria molt car, amb insults a les xarxes i la societat dividida. Necessitava saber qui era jo, i em vaig posar a parlar del meu passat. El que no sabia és que ho acabaria fent amb tanta intensitat. El compromís amb aquesta secció ha sigut molt bèstia. Per part meva, més de l'esperat. És un intent setmanal d'exposició a una intimitat ferotge. Jo sempre he estat exposat a la meva intimitat, és un component biogràfic i estilístic propi, però aquí se me n'ha anat de mare. També és dur, per descomptat. Parlar de morts, de relacions sentimentals... Mola molt quan ho aconsegueixes, però sempre és un recorregut imprevist.
Vaig començar a escriure els diumenges per netejar-me
Echevarría et descriu com algú que no té gaire interès a oferir visions totalitzadores de la realitat. Res a veure amb l'afany del tertulià per abraçar-ho tot.
Ser tertulià és un ofici del segle XXI. Té les seves tècniques, de les quals jo no disposo. Aquest periodisme del segle XXI, de fet, m'està afectant molt. Sempre he sigut un sentimental. I tota aquesta onada parasentimental, que en el fons és més sentimental que jo... Havia de desmarcar-me. T'has de diferenciar, perquè sinó caus en un parany terrible. El món no pot ser més sentimental, ara mateix. Estem a punt de fer una guerra sentimental contra Ucraïna o contra Rússia. Has de mesurar la sentimentalitat. Dominar-la.
Parlar del que parla tothom, però fer-ho com no ho fa ningú. Això s’entrena?
Hi ha una eina fonamental: els estudis culturals. La cultura espanyola i la catalana són declaratives. Un polític declarant equival a realitat i a cultura. I darrere seu s'escorre la política. És a dir, que gairebé tot és un mecanisme cultural per no veure la política. Els estudis culturals permeten explicar el fenomen ideològic de qualsevol cosa. També ajuda la història. Els països són inamovibles, és increïble. Si llegeixes periodisme dels pocs fragments democràtics del XIX i del XX, al·lucines de com és d'actual el passat.
Col·loques a Larra per sobre de la resta d’articulistes.
Larra sempre ha sigut un dels meus recursos. És un home que descriu la paràlisi. No només d'una política, sinó també d'un país. I en els moments de màxima desesperació, opta per la no-realitat. Escriu de cementiris i làpides que no existeixen. Situacions gairebé oníriques. És colpidor.
També hi ha referents contemporanis.
Sí. M'interessen els periodistes que no van de profetes, que permeten veure les seves contradiccions. En el dia a dia, llegeixo al Juliana. M'agrada molt. Com el Jordi Amat: és una sorpresa que un paio tan jove estigui fent el que fa. O Pedro Vallín... També segueixo a gent jove. I llegeixo força premsa estrangera. Americana i italiana, francesa menys. França també és un país que s'està acabant.
Llegeixes més premsa que literatura?
Darrerament llegeixo molt poca literatura. Sobretot rellegeixo. Ciències socials. Estem vivint un canvi d'època, i has d'estar al dia, perquè si no corres el risc d'acabar sent un vell rondinaire que no entén la realitat. Llegeixo molta literatura del canvi econòmic, també. És un moment de grans transformacions. Amb una crisi democràtica important. Amb la desaparició de l'esquerra, que ja no és un interlocutor. I un tema del qual ningú parla i que aviat ho serà tot, la crisi energètica. Hi està havent una refundació del capitalisme impressionant. Sense stop, amb criteri neoliberal. I que no aporta cap ingredient positiu.
Recorrem a l'humor per protegir-nos?
L'humor és una arruga que tens al cervell. La teva principal eina quan escrius. És perillós, perquè no tothom l'entén. Però també és molt higiènic. T'ajuda, més que a fer productes atractius, a no caure en la trampa de creure't que en saps més que un altre. En el fons els periodistes som l'home sense atributs que deia Musil.
L'humor és una arruga que tens al cervell. La teva principal eina quan escrius. És perillós, perquè no tothom l'entén
Vázquez Montalbán li va dir un cop a Joan Barril que la ironia era l'acceptació sentimental de que la raó no pot funcionar en determinades èpoques. Tu, com ell, també escrius de gastronomia.
La meva relació amb Montalbán és de profunda admiració. Quan el vaig conèixer, vaig al·lucinar. Fins i tot em va donar algun consell cabró d'aquests que costen quan ets jove. "Desengañate, los periodistas no creamos opinión, acompañamos opiniones que ya existen". Coses així et posen al teu lloc. I el menjar, no cal dir-ho, és una regió de la sensualitat. Montalbán va iniciar una revolució gastronòmica. És curiós, perquè ell venia d'una família humil. De la gent que veia el menjar com una cosa extraordinària i senzilla. El que proposa és una arribada a l'alta cuina i a l'alta sensualitat a partir de criteris d'igualtat i d'humilitat. A partir de la mare i de l'àvia, que són les persones que ens donaven de menjar.
Quin és el procés creatiu de la peça extraordinària de Los domingos?
Mai és igual. Primer estic una setmana amb dos o tres possibles textos al cap. Quan sé cap on va algun, començo a escriure'l. Pot sortir millor o pitjor. És un procés de depuració. Moltes vegades trobes la clau del que volies dir en una altra banda. Fas un article pensant que el tema serà 'x' i resulta que és 'y'. És absolutament torbador, perquè són idees que sempre havien estat allà. L'avantatge del pas del temps és que tot canvia de significat. Aspectes que de petit consideraves importants, resulta que no, que l'important era el que amagaven.
Guillem Martinez, un escriptor sense etiqueta a punt d'esclatar
Què va abans, el pensament o l’escriptura?
Més aviat la segona. Tens apriorismes, però moltes vegades te'ls has d'enfundar, perquè no funcionen. Descobreixes el que estàs dient a mesura que ho estàs dient.
Una altra frase teva: "Cuando escribes nunca acabas de saber si haces un túnel o un pozo”.
Sí, mai saps si estàs sent massa críptic. Saps que estàs excavant, però no si té valor allò que estàs trobant. Em va passar amb el procés. Hi havia molts dies que no sabies si allò que tenies davant era un pou o un túnel. No sabies si estaves aclarint coses o complicant-les.
El periodista ha de pensar tant en el lector?
Som un servei, sí. Jo vaig néixer al cinturó de Barcelona, i a mi de petit em tocava els collons que m'expliquessin les coses com si ja les sabés. El periodisme bàsicament és explicar les coses. Montaigne escrivia: "Els antics deien això". I t'ho explicava. Després afegia: "I jo dic això". Aquesta és l'estructura que intento mantenir en els meus articles.
El periodisme bàsicament és explicar les coses
Hi ha alguns conceptes o frases que es van repetint a les teves columnes. "Somos la mercancía", per exemple.
És un ingredient de l'època. A les etapes anteriors del capitalisme érem consumidors. Ara mateix, només amb el teu naixement, amb la teva capacitat de crear deute, el capitalisme ja en té prou amb tu. És terrible.
"Suelo utilizar poco la palabra capitalismo”.
Mai he utilitzat gaire la paraula capitalisme, no. Em fa molta mandra. Vaig començar escrivint a un fanzín llibertari del meu poble, i llavors ja no la feia servir. Ara tothom diu Catalunya i Espanya a cada article... Les reiteracions ideològiques em semblen una mica absurdes.
“Mi compromiso no puede ser más básico. Consiste en que no penetre en tu casa y en tu vida la brutalidad del exterior”.
La brutalitat és la selva. I la selva, ara mateix, està molt crescuda. Quan jo era jove era més senzilla, la selva. I era molt fàcil no entrar-hi. Ara te la trobes a tot arreu. Fins i tot al mirall, a vegades. Has de tenir una defensa davant de la selva descomunal. I intentar no reproduir-la.
Parles més de biografies que de vides.
Potser perquè de petit m'obsessionava que les biografies fossin objectes tancats. El que descobreixes amb els anys és que totes les biografies són molt comuns. Tots reproduïm els mateixos actes, estem sotmesos als mateixos temes i a les mateixes tensions. No som tan místics com ens pensem.
“La literatura ha muerto. La literatura ha pasado a ser realidad. Se sabe que las humanidades han muerto porque no hay opciones para la ficción, que, de pronto, resulta incomprensible”. Treu-nos l'ensurt del cos.
Com deia abans, estic convençut que estem vivint un moment de canvi enorme. I un dels seus components és la mort de les humanitats. Les noves generacions ja no les necessiten. Fins i tot l'art es podria haver acabat. Però no em preocupa massa. Ha passat vàries vegades al llarg de la història. Ara veus un escriptor a la tele i, si és novel·lista, sembla que estigui explicant una pel·lícula, parlant d'arguments i de trames. Ja no és el fet esfèric de la literatura. No és ni bo ni dolent. Simplement és el que noto. I mola formular-ho, no?