"Hijos del divorcio és un disc estrany", adverteix Lucas Vidaur, l'artista darrere de Confeti de Odio. Si Tragedia española, el seu debut revelació, era una autoparòdia envoltada de tristesa i exageració, al seu nou disc, Vidaur aborda el dolor causat i rebut no només per la separació dels seus pares, sinó per altres relacions amoroses i d'amistat, tant les seves com les de la gent que l'envolta. "El disc parla de com nosaltres entenem l'amor amb unes referències igual de perdudes que els nostres pares. Quan creixes, veus que els pares són igual de desastres que tu, que no són aquests déus que creies, i això relaxa. Allà t'adones que no estàs tan perdut". I això és estrany: encara que molts artistes parlen del dolor que senten, el músic madrileny surt d'aquesta figura del sadboy per fer autocrítica: "No m'agraden els artistes que basen les seves cançons en el mal que els han fet, em sembla molt fals. L'ésser humà és d'un constant donar i rebre".
Quan creixes, veus que els pares són igual de desastres que tu, que no són aquests déus que creies, i això relaxa. Allà t'adones que no estàs tan perdut
Els nens del cor
Tan sols començar, la potència del cor infantil en 'El coro de los hijos del divorcio' sacseja per complet l'oient. Explica Vidaur que aquesta va ser la primera idea que va escriure del disc, "quan Tragedia Española tenia dues setmanes de vida". Però a dues setmanes d'enviar el disc a fàbrica, l'artista encara no havia trobat a les veus ideals: "M'estava tornant boig. Vaig escriure com a trenta o quaranta cors i de miracle una escola va accedir. Va ser brutal: jo cantava una frase, ells la cantaven de tornada, i després Juan Pedrayes (bateria de Carolina Durante i productor del disc) ho va juntar tot a l'ordinador i ho va deixar bonic". No temia que els professors o els pares s'enfadessin pel contingut de la lletra? "El professor era superguai i va entendre el concepte de la cançó. Els nens crec que no es van quedar ni amb la meitat. Però havia de ser cantada per un cor perquè té més efecte que si la canto jo", explica. I afegeix: "Si a les pel·lícules de terror hi ha personatges que són nens, no havia de ser complicat trobar un cor, però al final sí que ho va ser".
Confeti de Odio ha preparat una silueta de cançons carregada de potència, maduresa i desesperança partint de l'amor en totes les seves formes
Hijos del divorcio no només sorprèn pel missatge, sinó que també per la barreja de sonoritats. El pun k pop del seu debut ara s'entrellaça amb sintetitzadors, balades i fins i tot autotune. "En aquest disc, m'he forçat a fer-lo una mica més divertit perquè escolto coses noves tota l'estona. Després, al final, tot sonarà a Confeti de Odio", confessa Vidaur, que volia aconseguir una mica més dinàmica que al seu anterior disc. Des d''Estrella', una visió a les doble cares de les relacions de la mà de les seves guitarres habituals, a 'En la oscuridad', amb tocs disco, Confeti de Odio ha preparat una silueta de cançons carregada de potència, maduresa i desesperança partint de l'amor en totes les seves formes.
Un disc de pel·lícula
Apadrinat per Sonido Muchacho, en aquest disc tot s'ha tornat més professional per a l'artista: “Pel debut, no tenia cap tipus d'urgència", i el contraposa a la pressió d'aquest segon treball: "Em va agradar perquè la pressió de vegades treu el millor de tu. Ha estat simplement millor tot: ja tenia el concepte molt clar i ho vaig fer amb Juan, com sempre, així que això no va canviar perquè hi havia la mateixa bona química i enteniment". A més, afegeix que les dues setmanes d'enregistrament a l'estudi de Borja Pérez a Barcelona "van ser del millor que he viscut com a persona". Ser el guitarrista de la banda Axolotes Mexicanos juntament amb el seu productor, debutar en la literatura amb tejido de las cosas (Llibres Walden) o tenir passió pel cinema de terror no li fa entremesclar temes: "Em centro moltíssim i no em desconcentro amb altres coses. Estic escrivint el segon llibre i vull fer el segon curt de terror. Intento que les coses que faig no s'assemblin entre si per no contaminar".
Estar malament és horrible, vols sortir d'allà i no és res amb què recrear-se
Com a bon director de cinema, Lucas va concebre aquest disc com un dels seus projectes visuals: "Quan faig un disc, ho penso com una pel·lícula: volia que tingués un principi, un nus i un desenllaç. No volia que fossin simplement moltes cançons juntes, sinó que es pogués gaudir per complet", confessa. Conscient de les etiquetes que va rebre amb el primer disc, Confeti de Odio continua fidel a les seves arrels: "Ser explícit és la meva marca de la casa. Se'm titlla de malenconiós i trist, i ho assumeixo, però crec que hi ha molta gent que romantitza la tristesa, i jo ho faig de manera menys sexi. Estar malament és horrible, vols sortir d'allà i no és res amb què recrear-se". L'artista madrileny tindrà l'oportunitat de posar en escena el seu nou treball el pròxim 18 de novembre a l'Espai Zowie de L'Hospitalet de Llobregat.