Ja fa temps que el Codi d'Hammurabi ha perdut el seu prestigi. Té cert sentit. En un món on els drets humans han adquirit la categoria de lleis divines, el principi d’ull per ull sembla desfasat, anacrònic. El pacifisme, la medicina i el progrés tecnològic ens han dut a creure que, mentre no vulnerin el Codi Penal vigent, les nostres accions no tindran conseqüències destacables. Aquesta veritat, que pot aplicar-se al conjunt de l’Europa occidental —sedada per vuitanta anys de pau i prosperitat— sembla encara més evident a la Catalunya del postprocés. Mentir és gratis, callar té recompensa. Passar factura, en canvi, es considera un acte de mala educació, un caprici excèntric, de boig de cantonada. Enric Vila, a qui no sembla molestar passar-ne per un, fa temps que ho fa, com si no hagués oblidat mai que escriure és posar-se en problemes. Fa un any que va publicar Els mestres, el primer volum d’Ull per ull, una sèrie de llibres editats per BonPort que em fan pensar en allò que sortiria de la ploma de Karl Ove Knausgård si, per algun motiu, hagués llegit l’obra completa de Josep Pla. Vist que aquesta definició no em sembla prou satisfactòria, m’ha semblat oportú demanar a l'autor que me n’ofereixi una de millor.

Què és Ull per ull?

És una evolució dels llibres que havia escrit en forma de dietari. Els dietaris són l’eina dels marginats que no estan d’acord amb el món. S’escriuen en secret, en la intimitat i es posen en un calaix, amb l'esperança que algú els trobarà. Els meus dietaris (Londres, París, Barcelona o El nostre heroi Josep Pla) eren una caricatura d’aquest format, perquè no vivim al segle XVI ni sota el règim de Franco i ningú m’havia de cremar a la foguera. Jo intentava lligar la teoria amb l’experiència personal per evitar que el missatge es pogués pervertir. L’Ull per ull és una altra cosa. És un dietari-memòries-dietari en què miro d’explicar el present a través del passat i el passat a través del present, en forma de mirall.

Tot comença l’any 2020, en el moment en què et fan fora de la Blanquerna.

Vaig tardar un any a començar-lo a escriure, però m’interessava començar per aquell moment, perquè suposava el final de l’etapa que volia explicar en el primer volum. És a dir, l’etapa en què arribo a la universitat i descobreixo, a través de la llengua, una forma de relacionar-me amb el món que no sigui la de la víctima per defecte, la de l’animal de presa. No és que em converteixi en un depredador, però en aquells anys a la Blanquerna aprenc a defensar-me i a mirar el món des d’una perspectiva diferent d'aquella que m’han inculcat la família i l’escola catalana.

Em passa com a Proust, que descobreix que s’ha de separar dels seus amics per poder-los explicar, a ells i a la seva època

I ho fas a través de la literatura.

El descobriment de la llengua m’ha permès separar-me de les supersticions que dominen l’inconscient social i començar una guerra que m’ha acabat deixant sol. És un procés d’individualització que fa mal, perquè transforma la meva relació amb el món i fa que m’adoni que l’únic que em queda és la literatura i que m’he de distanciar de la resta. Em passa com a Proust, que descobreix que s’ha de separar dels seus amics per poder-los explicar, a ells i a la seva època.

En què s’assembla la nostra època a la de Proust?

És el final d’un món. Quan vaig començar a escriure m’emmirallava en personatges com Bob Dylan o Leonard Cohen, en gent que se n’havia sortit. Però a mesura que passen els anys em fixo més en personatges com Proust, que escriuen veient com el seu món se’n va a la merda i, no podent fer res per evitar-ho, prefereixen dir: “ja us ho fareu, jo m'intentaré buscar la vida”. És un gest que té un punt de comèdia, com tot, però que em permet explicar les coses en cru, sense fer-me el cec. En el moment en què em fan fora de la universitat ja no he de transigir, puc explicar què era Blanquerna, què era el Periodisme i què era aquest país entre la darrera dècada del segle XX i la primera del XXI.

Enric Vila. 

I què era ben bé aquest país?

El resultat de dècades d’acumulació de capital humà i econòmic. Els fills dels que van viure la guerra comencen a guanyar diners i porten els seus fills a la universitat, l'economia va bé, Catalunya ha aconseguit europeïtzar Espanya, les diferències entre castellans i catalans sembla que hagin de desaparèixer, fins i tot El Periódico es comença a publicar en català. El periodisme viu una època daurada i s’aferra al somni postís heretat del temps d’entreguerres, que es pensen que podrà continuar. Aquesta eufòria es nota especialment en les dones, que comencen a alliberar-se, a canviar d’actitud. Ho explico a través de fets concrets, com una festa a La Paloma que descric al llibre.

Entenc que hi ha coses que costa explicar a través de la teoria.

En aquella festa a La Paloma s’hi pot veure el desajust que existeix entre l’eufòria de les noies i la meva desorientació, que, en el fons, és la desorientació del país. Si no ets superficial, si la teva família t’ha transmès els fantasmes del passat, aquella alegria no la pots viure de forma inconscient. Per això, en aquella festa, jo noto que em falta alguna cosa i acabo triant la noia acomplexada. Bé, més que acomplexada, desajustada, delusional. Sovint em diuen que em passo dient aquestes coses, però són útils per explicar aquell moment. A més, jo sé que a ella no li faré cap mal. Ja ha fet la seva vida i estic segur que li ha anat bé.

En una societat funcional l’ús dels noms propis té un punt de pervers, en una societat disfuncional, com la nostra, és l'últim recurs. Quan tinc un dubte sobre si dir o no dir una cosa sempre penso en el país

De fet, és l’únic personatge a qui li canvies el nom.

Sí, perquè no és un llibre de venjança. No m’agrada posar noms, els poso quan serveixen per explicar alguna cosa. En una societat funcional l’ús dels noms propis té un punt de pervers, en una societat disfuncional, com la nostra, és l'últim recurs. Quan tinc un dubte sobre si dir o no dir una cosa sempre penso en el país, en la correspondència que té l’anècdota amb la realitat de Catalunya. Potser els altres queden malament, però jo no és que quedi com un geni. L’actitud del noi del llibre —que no soc jo del tot, però que és una interpretació de mi—, recorda molt a la de Catalunya. El llibre es diu Ull per ull perquè, en el fons, és un intent de tornar a començar, de tornar a posar noms, construint una experiència que parteixi de nosaltres, no de les pors que ens han projectat les derrotes i els castellans.

D’on venen aquestes pors? Del 1939?

És un error brutal pensar que els problemes de Catalunya comencen amb Franco. Si aquest llibre fa tanta referència a la dictadura és perquè és el món que jo he heretat dels meus pares, dels meus avis i dels primers escriptors que vaig llegir, com la Montserrat Roig. Però la meva intenció és que el joc de miralls entre el passat i el present es faci cada vegada més ample i que es vegi que les coses venen de molt més enrere. M’encantaria encabir part dels meus llibres anteriors dins els pròxims volums de l’Ull per ull, creant una campana de vidre on el lector pugui veure com el temps és circular, com tot afecta tot, i com tot s’articula a través del llenguatge.

Què vols dir amb això?

El llenguatge és el que ens diferencia dels animals, el que ens dona un caràcter diví. Per això és tan important. Quan destrueixen el teu llenguatge, acaben també amb la teva part mística. És el que els hi va passar als sud-americans. Que em perdonin, però és el gran problema que tenen. Quan els van espanyolitzar i cristianitzar van matar la seva relació amb la llengua, la seva espiritualitat. Als negres dels Estats Units els va passar el mateix, però ells van salvar-se a través del blues, que és una cultura que parteix de l’expressió del seu patiment. Sense blues no hauria existit el moviment pels drets civils. Ara bé, l’esclavisme continua sent el pecat original dels Estats Units. Als negres no poden fer-los fora, però mai els podran absorbir del tot. Amb els catalans passa una cosa semblant.

No ens poden absorbir?

Espanya existeix, no la pots negar. Per això jo no he fet mai antiespanyisme i volia fer un llibre que es digués La independencia es el imperio hispánico. Ara bé, de la mateixa manera que l’existència d’Espanya no es pot impedir, ells no poden evitar que el català i el valencià siguin el mateix idioma, ni que els catalans existim i tinguem una espiritualitat pròpia. Els catalans venim dels Borja, l’arquetip del mascle ibèric és català i aquest caràcter agressiu i audaç que ens han intentat extirpar tornarà tard o d’hora.

Tot té un preu. Quan t’oculten el passat et rebaixen les ambicions. Aquí no se salva ni Déu. És el que intento explicar en aquest llibre

No és possible trencar amb el passat?

El senyor Vicenç, que era l’avi del meu veí Jordi, va intentar fer-ho. Tot i que havia conegut Companys i havia estat amb ell a la cel·la poc abans que l’afusellessin no va explicar-ho mai als seus fills i nets. Volia estalviar-los el dolor, la càrrega del passat. Ara bé, tot té un preu. Quan t’oculten el passat et rebaixen les ambicions i ara el meu veí és un senyor que treballa a Mercabarna. Aquí no se salva ni Déu. És el que intento explicar en aquest llibre.

També parles molt de malalties.

Un dels meus avis va tenir Alzheimer, l’altre càncer de pulmó. Les seves relacions amb la història es basaven, respectivament, en l’oblit i en l’asfíxia. M’interessen els processos que van de l’ignot al racional, per això, al llibre, parlo tant del meu cos, que, en cert moment, es trenca. El cos em parla. És de boig, però és una manera d’introduir l’element irracional.

I això que tu et vas educar en un ambient de menyspreu absolut per la irracionalitat.

Jo em vaig educar en una època postmoderna on, segons l’Albert Sáez, la personalitat d’un individu depenia de la seva forma de vestir. Tothom parlava d’identitats, però les essències i el misteri es negaven sistemàticament. Aleshores es produïa un fenomen molt curiós: els periodistes deien ser “objectius”, tot i que no creien que existís una veritat essencial. Ho vaig notar molt fent la tesi. Per explicar que entre el que Néstor Luján publicava als diaris i el que escrivia al seu dietari hi havia una contradicció vaig haver de citar Rabelais. Que l’hàbit no fa el monjo pot semblar senzill d’entendre, però és una afirmació que trenca totalment amb la fantasia postmoderna.

Veig que parles en passat. S’ha acabat la postmodernitat?

Jo crec que ningú se la creu. Per això a la Sílvia Orriols li va tan bé a les enquestes, i per això la majoria dels polítics volen fer veure que són com ella. Però com que tots ells són fruit d’una cultura basada en el relativisme no els funciona la jugada. Això val tant pel Salvador Illa com pel Jordi Graupera i el Puigdemont. No hi ha una educació sobre el misteri, sobre la idea que tu ets com ets per forces que estan molt per damunt de tu i que mai podràs transformar. Negar aquesta realitat és inútil.

Creus que s’hi acabaran adaptant?

No. Tots ells estan massa protegits dels fantasmes i les ombres. És una qüestió econòmica i social. De l'irracional et defenses amb els diners, Europa ho ha fet durant vuitanta anys. La socialdemocràcia és una gran gàbia d’or per protegir-nos dels traumes de la història.

Per fer-nos creure que l’Holocaust va ser producte de la bogeria de Hitler.

Exacte. Per fer-nos pensar que tot va ser culpa d'un boig que va contagiar la seva societat. Per fer-nos pensar que tot va ser culpa d’un error dels alemanys i no la conseqüència de tot un seguit d’errors, males decisions i processos històrics que ens obligarien a reconèixer la implicació de la resta de països europeus. Només amb els diners pots fer això.

Quan tu intentes burocratitzar-ho tot per evitar conflictes acabes oblidant la importància de les pulsions i de la necessitat de domesticar-les a través de la cultura

I ara els diners s’estan acabant.

Sempre s’acaben. Els diners són alquímics. Són una mitjana entre el que és irracional i el que és racional, entre el que és misteriós i el que no ho és, entre el present i la projecció de futur. Són moltes coses. Això ho ha entès la publicitat, però no la política. Quan tu intentes burocratitzar-ho tot per evitar conflictes acabes oblidant la importància de les pulsions i de la necessitat de domesticar-les a través de la cultura. El problema dels europeus, però sobretot dels catalans, és trobar una cultura que s’encarregui de fer-ho.

Per això ens calen paraules.

Un dels meus grans descobriments va ser entendre que les paraules valen per l’experiència que tenen al darrere i que, per tant, el problema no ha estat mai la prohibició del català, sinó la limitació de les experiències que es podien tenir fent-lo servir. Això és el que empobreix una llengua. Per això crec que els noms són importants, i per això em va impactar tant adonar-me que els meus pares no tindrien una làpida amb els seus.

Per què?

Van voler que llencéssim les seves cendres. Tota una vida fent esforços per fer transcendir la idea de Catalunya, per crear una continuïtat, i després no deixen els seus noms escrits en cap cementiri. Crec que, en el fons, els feia vergonya passar per aquest món. Els passa a molts catalans. El senyor Colomer, un professor de llengua que vaig conèixer, sempre deia que “hem de ser discrets”.

Tu no ho ets gaire.

L'altre dia vaig llegir un tuit del Roc Milà que deia que els noms s'han de portar fins al final. Hi estic d’acord. La literatura es fa per imposar un imaginari. Jo ho sento així i ho escric. No tinc cap teoria. Jo veig les coses i intento salvar-me.

I com es fa això?

Si tingués la resposta no escriuria. Si tingués la resposta l'aplicaria. Només sé que si ells tenen el Leviatan jo tinc la literatura i que la literatura serveix per canviar actituds. Què fa l’Orriols al Parlament? Res, una redacció setmanal. Això canvia actituds? Sí. Fins a quin punt? Ja ho veurem. Però així funciona la cultura.

La literatura es fa per imposar un imaginari. Jo ho sento així i ho escric. No tinc cap teoria. Jo veig les coses i intento salvar-me

Què és la cultura?

Una adaptació intel·ligent a la realitat, un mecanisme adaptatiu, que ve de la part divina de l’home. Quan hi ha una guerra l'única cosa que queda és la cultura. I allà es veu si una cultura és superior o inferior. Si perds, al meu entendre, és perquè la teva cultura no està prou sofisticada.

Encara no sé si ets optimista o fatalista.

Jo el que tinc clar és que a la Catalunya d'avui no soc feliç. M'ho he de fer tot sol. No vull sonar com un llibre d'autoajuda, però cadascú té el caràcter que té i jo no m’adapto. I això que mai el país havia pensat d’una forma tan semblant a mi. També és veritat que mai el país havia estat tan desfet. Jo vaig començar escrivint des de la idea que era un marginat i ara que tothom és independentista tot el país està marginat. Amb això no fem res. Jo no vull que el país sigui tan marginat com jo, jo vull que estigui al centre del poder i que jo pugui ser un paio normal: retirar-me, casar-me, criar gallines.

Però escrius.

No puc rendir-me, he d’anar a tot o res. Si torno enrere l’ànima no m’ho permetrà i el cos tampoc.