A veure com ho direm, això. Emili Rambla és una novel·la estranya. I no perquè sigui la primera que publica Roc Milà, que això és subsidiari. De fet, el manual del ressenyista indica que davant d’una primera novel·la és lícit fer servir el lloc comú de “té els problemes característics de les primeres novel·les”. Però és una frase mandrosa, una mica collonada i, ben mirat, no afecta el cas que ens ocupa. Emili Rambla, pel lector contaminat de la sociologia bizarra de la catalanor, és un llibre que et fa viatjar pels propis prejudicis: arrenca confirmant-los, fa un gran esforç ple de gràcia i talent per rebatre’ls durant tota la narració i acaba fent-te tornar allà on vas començar.
Emili Rambla, pel lector contaminat de la sociologia bizarra de la catalanor, és un llibre que et fa viatjar pels propis prejudicis: arrenca confirmant-los, fa un gran esforç ple de gràcia i talent per rebatre’ls durant tota la narració i acaba fent-te tornar allà on vas començar
És necessari advertir que Emili Rambla sorgeix d’un ambient i una capelleta concreta de la intel·lectualitat catalana. Apadrinat per Marina Porras i Enric Vila, Roc Milà és un d’aquests nois de Casablanca d’una extracció sociocultural bastant determinada, molt barcelonins i molt perduts en les seves cabòries redemptores. Per mi cap problema, eh? Articulen el que deu ser el nostre pensament cultural més original i divertit, segur que tenen raó en tot i són una part activa i rebel de la resistència a l’invasor colonial. Tot això es tradueix en unes traces d’estil distintives: sentenciosos, horoscòpics i autoconscients fins al paroxisme, subordinen el factor artístic al compliment del seu programa politicocultural, que és un pèl despòtic i nietzscheà, val a dir. Avorreixen el cinisme, però, com a individus ben adaptats a la supervivència urbana, els molesta menys la hipocresia.
No hi ha res més estimulant que llegir algú amb qui no estàs d’acord, suspendre la incredulitat i deixar que et guanyi a poc a poc
De tot això, a Emili Rambla en trobem, però no tant com es podria esperar. Per exemple. La primera frase del llibre ja et posa en alerta: "L’impuls més egoista que es pot tenir és el de voler fer un món millor. L’art, l’amor, la política o els fills —totes les coses que perduren— s’han fet gairebé sempre amb aquesta intenció". És una afirmació bastant discutible (falsa) però té la virtut d’obligar-te a llegir el que ve a continuació a la contra, com la confessió d’un personatge que "es protegeix rere el cinisme i l’arrogància". És un exercici mental que s’agraeix, sobretot davant la tendència contemporània a escriure per complaure el lector i confirmar-li els biaixos. No hi ha res més estimulant que llegir algú amb qui no estàs d’acord, suspendre la incredulitat i deixar que et guanyi a poc a poc. Milà parteix d’aquest primer capítol que genera un rebuig inclassificable, per anar-se aferrant als plecs tous de l’ànima catalana que se sent atacada i foragitada del seu espai natural.
Davallada a l’infern del desarrelament
No puc dir que no se’n surti. L’autor teixeix una trama densa i trista, com una gran al·legoria del viatge de redempció d’aquest esperit del barceloní autèntic, que et va enganxant a còpia de talent i insistència. Aquesta trama es pot resumir en la història d’un jove orfe i perdut, una mena d’Ulisses d’anar per casa, i una davallada a l’infern del desarrelament, però això rai. El que compta és que Roc Milà l’escriu molt bé. Té una intel·ligència narrativa inusual, un gust pel realisme màgic d’inspiració calderiana i una capacitat indiscutible per col·locar imatges originals deutores de la millor tradició avantguardista nacional, de J.V. Foix a Sisa. És veritat que en certs punts tanta concatenació de metàfores i dobles lectures pot embafar, com en el cas del “programa de reinserció de tancs”, que acull el protagonista en el seu moment de tocar el fons del pou i és una sàtira massa pornogràfica dels venuts al colonitzador que va entrar amb aquestes màquines destructores per la Diagonal.
Té una intel·ligència narrativa inusual, un gust pel realisme màgic d’inspiració calderiana i una capacitat indiscutible per col·locar imatges originals deutores de la millor tradició avantguardista nacional, de J.V. Foix a Sisa
La novel·la, que té uns aires indefugibles de postguerra, porta inevitablement cap a un cert supremacisme sa i a una acció semiviolenta —o de violència accidental— contra l’invasor que impedeix que els barcelonins de cultura catalana es realitzin a la seva pròpia ciutat. Com diu Emili Rambla (o Roc Milà, no se sap): "Qualsevol que lluiti per arribar a un món que en aparença encara no hi és, necessita fets, forats, sang; conquistes que comportin un cert risc i una certa violència". Amén a això. Llàstima que la construcció tan acurada d’aquest antiheroi que representa tan bé la voluntat contemporània dels catalans a deixar-se atropellar per la Història, s’acabi, com deia al començament, amb una tornada forçada a l’ideari programàtic i una crida un pèl impostada a l’esperança, no gaire coherent amb l’evolució natural dels esdeveniments. Però bé, no podem demanar al jovent que s’enterri en vida.