En aparença, La Truita parla d’un dinar familiar. D’una celebració d’aniversari, d’un plat que no agrada i d’una truita de riu que substitueix un fricandó. Però aquesta és només l’espurna. El text del dramaturg francès Baptiste Amann, dirigit amb precisió per Ferran Utzet, converteix una situació absolutament quotidiana en un retrat tan incòmode com reconeixible de les relacions familiars contemporànies. Allò que comença amb una discussió sobre els hàbits alimentaris acaba destapant dècades de silencis, frustracions, retrets i ferides que cap dels personatges havia estat capaç de verbalitzar.
L’acció transcorre en una casa de poble, on una parella que afronta l’inici de la jubilació ha decidit reinventar-se obrint un forn ecològic. Per celebrar el 65è aniversari del pare, reuneixen les tres filles, les seves parelles i les netes al voltant d’una taula que, en principi, hauria de ser un espai de retrobament. Però una decisió aparentment intranscendent —el rebuig d’un plat cuinat per la mare (fricandó) i la irrupció d’una truita de riu portada per una de les filles, ara lactopescovegetariana— altera l’equilibri de la trobada i desencadena un reguitzell de converses que posen a prova els vincles de tota la família.
Lluny de buscar culpables, La Truita construeix una comèdia dramàtica que evita els discursos fàcils i retrata personatges plens de contradiccions. L’obra reflexiona sobre el xoc generacional, el pes de l’herència familiar, les renúncies dels pares, la mirada crítica dels fills, l’ecologisme, el consum responsable i la dificultat d’escoltar-nos en una societat cada vegada més polaritzada. Utzet opta per una posada en escena coral i molt dinàmica, on les interrupcions i els monòlegs interiors acaben tenint tant pes com els mateixos diàlegs, reforçant la sensació que qualsevol família podria acabar protagonitzant aquesta història.
El muntatge compta amb un repartiment intergeneracional de primer nivell encapçalat per Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas, que tornen a compartir escenari després de diversos èxits teatrals. Els acompanyen Sara Espígul, Miranda Gas i Júlia Bonjoch en el paper de les tres filles, així com Arnau Puig, Marc Bosch i Tai Fati, completant un elenc coral en què tots els personatges tenen el seu espai i el seu moment per explicar la seva veritat. La química entre els intèrprets i l’equilibri entre humor i emoció són alguns dels principals encerts d’un espectacle que defuig el costumisme més convencional per plantejar preguntes universals sobre la família, les conviccions i la manera com ens relacionem.
En aquesta entrevista conversem amb Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas, els dos pilars emocionals d’aquesta funció, per descobrir què s’amaga darrere d’una obra que demostra que, sovint, les discussions més petites són les que acaben revelant les veritats més grans.
Heu treballat plegats moltes vegades, recentment a l'obra Els fills a la Villarroel, també a Victòria al Teatre Nacional, o fins i tot a Ventdelplà i es nota molt la bona sintonia que teniu entre vosaltres. Quan us van proposar treballar junts una altra vegada, què vau pensar?
Emma: A mi m'agrada molt treballar amb en Jordi.
Jordi: Sempre. Sempre. De fet, el projecte el va aixecar ella; va ser ella que m'ho va proposar; ella i l'equip, i jo encantat de la vida, naturalment.
Jordi, què t’agrada de l’Emma?
Jordi: Que és una referència de professionalitat. Vull dir, és molt seriosa treballant. Es preocupa molt, no solament del seu paper, sinó de tot. De la línia estètica i literària de la funció. És d'aquelles actrius que, vas a veure una cosa d'ella, i tens la garantia que la cosa en general estarà bé, perquè no es dedica només a la seva participació actoral, sinó que procura que tot estigui d'acord amb el plantejament de la funció. Una altra cosa que m'agrada és que de seguida arriba a l'emoció. És una habilitat. I això t'ajuda molt, perquè col·loca el company en la línia de l'emoció. Ens entenem molt.
I a tu, Emma, què t’agrada del Jordi?
Emma: Jordi, potser tu no ets conscient que ho tens. Però en Jordi, quan et mira, et regala el personatge. Intentaré explicar-me perquè m'entengueu. Hi ha actors que et miren i ja està. I hi ha actors que et miren suposant que ets el personatge. I ell ho fa. També m'agrada la seva generositat a escena, la seva complicitat. És envejable com diu el text. Té una tècnica adquirida del dir, conscient o inconscient, molt bonica.
La generació dels meus fills potser serà la més intel·ligent de la història, tenen molt esperit crític, però els falta una mica de resiliència i parlen de les coses a partir d'ells mateixos. Ells són la mesura del món
El text és de l'autor francès Baptiste Amant, i Jordi, deies que va ser l'emma qui va descobrir l'obra?
Emma: A mi em va trucar el Ferran Utzet per fer una lectura d’aquest text i amb el Ferran vam dir: "Hosti, això s'hauria de fer", perquè només de la lectura dramatitzada que vam fer, la gent es va posar dempeus a aplaudir, i això no sol passar. Ens ho hem hagut de currar una mica, però finalment hem arribat a bon port.
L'obra planteja un xoc de generacions, però evita assenyalar un únic culpable. Enteneu els conflictes de les tres generacions que apareixen?
Jordi: Sí, sí, absolutament.
I admireu algun aspecte de la generació dels vostres fills?
Jordi: Home, jo el que admiro d'ells és l'evolució que han fet; aquest xoc amb el món l'entenc, l'he sentit en pròpia carn. I el que admiro és que seran una generació, potser la més intel·ligent de la història, perquè els que venen ara ja diuen que han baixat el coeficient intel·lectual perquè miren massa pantalles, però aquests encara no. Aquests encara van tenir una bona educació i encara tenen molt esperit crític. El que passa és que els hi falta una mica de resiliència. I una altra cosa que costa bastant d'entendre és aquest desplaçament de l'eix de comprensió de les coses. O sigui, defineixen les coses i parlen de les coses a partir d'ells mateixos. Ells són la mesura del món.
Emma: De la generació de la Blanca (la filla petita que no arriba als trenta) entenc que ja ni tan sols ha volgut entrar en el joc de tenir una feina, d'anar cada dia a currar vuit hores, d’intentar tenir un piset, una casa, aquesta roda capitalista en la qual vivim. Ella radicalment s'ha mantingut fora per voluntat pròpia. I viu de la fotografia, li donen un premi i el menysprea perquè la banca blanqueja (amb aquests premis) moltes coses de la cultura, i a ella li fa ràbia. Entenc que no suporti aquesta immobilitat i aquesta satisfacció amb la nostra vida. Tenint en compte el món en el qual ens trobem, que no para d'haver-hi un desastre rere un altre, que la ultradreta puja, que la immigració està estigmatitzada d'una manera com no ho havia estat mai, que hi ha una guerra aquí, que hi ha una altra guerra allà, jo entenc que algú digui: "jo me'n vaig d'aquest sistema que està demostradíssim que no funciona".
El públic entra pensant que veurà una comèdia familiar, però marxa amb moltes reflexions. Què us agradaria que continués ressonant als caps dels espectadors quan s'apaguen els llums?
Emma: Hi ha tants punts per agafar-se en aquesta obra! Jo reflexiono cada dia sobre el seu monòleg final (del Jordi).
Jordi: Sí, és un text duríssim, per descomptat, i fa moltes dianes. Toca molts punts sensibles. L'escena final deixa una porta oberta, no sé si a l'optimisme, però sí a la manera positiva de veure la vida. Hem vist que són gent que quan posen les seves inquietuds en paraules, es barallen i es fereixen i es fan molt mal, però si no parlen de res, estan de conya, junts.
Pels qui encara no l'han vist, què és la truita? Què representa aquesta truita?
Jordi: És un referent que apareix per diferents bandes. A França es veu que la truita és, per oposició al salmó, una mica més natural, més biològica, més de connexió amb la terra, més autèntica. L'autenticitat és una cosa que se'n parla molt i que compta molt. Llavors, la manera en què es presenta la truita per primera vegada allà és dir: "Jo no passo per aquí, jo passo per allà, jo no soc així, soc d'aquesta manera." És una manera d'autoafirmar-se.
Emma: La truita ha de remuntar un riu d'aigües glaçades per posar els seus ous. I és cert que criar uns fills tampoc és fàcil i potser no és remuntar un riu d'aigües glaçades, però déu-n'hi-do.
Per mi tenir fills és el més gran que he fet a la vida. Les altres coses són anècdotes. El realment important són els dos fills que he parit, que s'han convertit en dos homes. Jo crec que educar els fills és una de les coses més difícils que hi ha a la vida
Vosaltres considereu que heu estat millor pares que fills o a l'inrevés? Què us ha estat més fàcil?
Emma: És molt difícil educar els fills. Jo crec que és una de les coses més difícils que hi ha a la vida. La més satisfactòria. Per mi tenir fills és el més gran que he fet a la vida. Les altres coses són anècdotes, la feina..., el realment important són els dos fills que he parit, que s'han convertit en dos homes. Però sempre penses: "ho hauria pogut fer millor". També ho penses com a filla. Jo vaig cuidar la meva mare els seus últims deu anys de vida i anava cada dia, tots els dies de la setmana durant deu anys, a veure-la. I quan es va morir vaig pensar: "ho hauria pogut fer millor". Per tant, què he sigut, més bona mare o bona filla? No ho sé. Crec que això ho haurien de respondre els nostres pares i els nostres fills.
Expressar amb la cuina l'amor és una cosa bonica
Jordi: Hi ha coses que potser et sap molt greu no haver fet i realment no són tan importants. I, en canvi, hi ha coses les quals potser has fallat o que potser els teus fills interiorment et retreuen i que tu ni te n'adones, ni te'n recordes, ni vas fer-ho amb cap intenció. La gent fa el que pot. I a mi em sembla que el fet diferencial és l'amor. Si els uns i els altres tenen clar que hi ha una relació totalment oberta i sincera d'amor, això és el que fa decantar la balança. Tu t'has d'ocupar dels teus problemes també, perquè també tens una vida. I també ho han d'entendre els uns i els altres.
Emma, El teu personatge és una dona que s'estima molt les seves tres filles i una manera de demostrar-los l’amor és a través de la cuina. Creus que encara hi ha moltes dones que utilitzen aquest gest per demostrar amor perquè no saben verbalitzar-lo?
Emma: Això ha estat així durant molts anys. Els dinars dels diumenges o els dinars de Nadal o els grans àpats oferts per les mares que s'havien passat quatre dies cuinant eren un regal que a vegades la gent no apreciava. I jo recordo a casa a vegades ma mare deia: “tanta feina que he tingut i en un moment s'ha acabat. Tampoc m'ho han agraït gaire”. I penses: ostres, pobra dona. Era un senyal que ens estimava? Sí, suposo. Jo, quan cuino i m'hi miro i vull que quedi bo, és perquè és com un regal que fas amb les teves mans i amb els teus coneixements. I menjar és una cosa que ens connecta molt. Expressar amb la cuina l'amor és una cosa bonica. Jo tenia una sogra que feia uns dinars extraordinaris i eren molts perquè el meu home són sis germans i no suportava que la gent arribés tard. I jo ho trobava una falta de respecte molt gran. Ella ha cuinat per tenir-ho a punt a l'hora, no podeu arribar mitja hora tard!
Jordi: Abans eren les mares que eren les dipositàries de l'art de cuinar. Ara s'ha estès i tothom ho és.
Emma, el teu personatge sent que les filles no valoren tot el que ha fet per elles, se sent frustrada i és fàcil jutjar-la des de fora, però quan la interpretes desperta molta compassió. Fins i tot em recorda lleugerament a la mare que interpretes a Casa en flames.
Emma: M'ho ha dit molta gent. No té res a veure perquè aquella era una inconscient i aquesta és una tia que ha estat currant tota la vida, l'ordre és molt important per a ella. I això és el que les filles es carreguen. És molt simptomàtic que la nòvia de la filla sigui l'única que s'adona que està malalt i és l'estrangera. I l'únic que s'adona que estic trista sigui l'estranger. O sigui, cap de les nostres filles ens veu. No ens veuen realment. Veuen darrere dels vidres de les seves ulleres el que volen veure. Però no s'adonen de com estan els seus pares. Per a ells dos és un dia molt bèstia. Han de donar una notícia molt important. I sí, la mare es queixa d'aquesta falta d'empatia.
Nosaltres som com el Clint Eastwood, fins als vuitanta treballant
I el pare està a l'ombra de la seva dona, és més conciliador, com descriuries el teu personatge o què et sorprèn d’ell, Jordi?
Jordi: És bastant introspectiu, un home d'aquests que li agrada molt treballar amb les mans; té un gran poder de concentració i ho transmet als fills i als de fora. Ha après a viure amb aquest caràcter fort de les seves filles, a fer servir la ironia, a despistar i a tenir mà esquerra.
Creieu que els pares d'aquesta obra han fracassat o simplement han fet el que han sabut?
Emma: Han fet el que han sabut, absolutament. Crec que les filles són representants de la generació. I per això les carrega tant l'autor. Perquè la generació de la Sara, de la filla gran, és també la que se sent impotent davant aquesta vitalitat extraordinària dels pares que continuen vius, no els pot agafar mai el relleu perquè no el deixen, no es retiren. I és la generació que no tindrà mai el que han tingut els pares, perquè s'ha trobat amb una crisi econòmica molt forta. És molt bonic el que diu el Jordi al seu monòleg: “Hem intentat educar-vos sense massa creences perquè tinguéssiu el vostre criteri. Us hem intentat criar lliures de tot aquest pes que nosaltres vam tenir, perquè nosaltres havíem de creure en la parella eterna, havíem de creure en Déu, havíem de creure en una sèrie de coses i com a gent d'esquerres, -a més, aquesta obra és francesa i a França l'esquerra sempre ha sigut molt forta i molt potent. I sí, eren lliberals en aquest sentit i resulta que no ha anat bé tampoc.
Els vostres personatges tenen seixanta-cinc anys, més o menys, i no es volen retirar, se n’han anat a viure lluny de Barcelona per fer pa ecològic. Vosaltres en teniu 67, ja comenceu a pensar a retirar-vos?
Jordi: Nosaltres som com el Clint Eastwood, fins als vuitanta treballant (riu).
Emma: Jo de moment no, perquè m'ho passo bé, tinc energia, no em costa memoritzar. La meva feina és una de les coses que més m'agraden. El dia que em costi retenir la lletra o pateixi dalt de l'escenari, ja pararem, però de moment, no.
Jordi: Jo m'ho passo bé treballant i, a més a més, tinc la sensació que si deixés de treballar, aquest exercici continu que t'obliga a estar actiu, no el tindria; em sembla que no seria un jubilat d'aquests de grans activitats. Més aviat em quedaria a casa i aniria perdent facultats. Em convé "apurar", em sembla.
M'omple molt l'escenari. Veus la gent allà que riuen, que ploren, que surten emocionats, te'ls trobes i t'expliquen el que han sentit. Et sents útil, que això sembla mentida, però no és tan fàcil. I ho veus, ho mastegues, ho palpes. El doblatge és molt divertit.
Si us poguéssiu permetre un any sense treballar, on viuríeu i amb què ocuparíeu el vostre temps?
Emma: Jo aprofitaria per fer algun viatge; em queden ja pocs anys bons, bons, i hi ha viatges que potser ja no podré fer perquè són viatges més arriscats. També llegiria molts llibres que no he pogut llegir i que no em vull morir sense llegir. I m'agradaria estudiar Història de l'Art.
I on t’agradaria marxar de viatge?
Emma: M'agradaria fer un recorregut per Àfrica i recórrer Àsia, però m'agrada viatjar amb bons hotels i una mica a l'aventura. I crec que a aquesta edat, l'aventura és més petita.
Jordi: Jo vaig estar un temps sense fer teatre i em sembla que vaig fer fil per randa el que ha dit ella. Vaig viatjar a l'Àfrica i a Orient. I també em vaig apuntar a Història de l'Art.
Emma: De debò? No ho sabia. Et vas apuntar a Història de l'Art?
Jordi: Sí, però vaig durar un trimestre. Aquesta és una altra sorpresa desagradable. No tens la capacitat d'estudi que tenies als vint anys. Costa més.
Quines aficions teniu més enllà del teatre?
Emma: Jo la terra. Jo tinc un jardí i m'agrada molt. Treballar la terra és una cosa que per mi és com meditar. Tinc un jardí anglès. Queda molt pedant. El jardí anglès és aquell que sembla salvatge, però no ho és. Hi ha un ordre dissimulat. He llegit coses molt boniques de tocar la terra, que hi ha com uns bacteris que quan els inhales, provoquen endorfines i felicitat. O sigui que no és una cosa que jo me la inventi. I llegir.
I tu, Jordi, algun hobby curiós?
Jordi: M'agrada caminar, llegir i escoltar música..., i perdre el temps.
Abans d'acabar l'entrevista, no volia oblidar-me dels doblatges. Jordi, tens una de les veus més boniques de Catalunya.
Emma: La més bonica!
Jordi: Moltes gràcies. Molt amables, totes dues.
Què t'omple més? Pujar dalt d'un escenari o doblar personatges?
No, omple més l'escenari. Veus la gent allà que riuen, que ploren, que surten emocionats, que te'ls trobes i t'expliquen el que han sentit. Et sents útil, que això sembla mentida, però no és tan fàcil. I ho veus, ho mastegues, ho palpes. El doblatge és molt divertit. És posar-te a prova coses cada vegada. Fa quaranta anys que faig això i encara és excitant, per a mi.
Acabeu la frase: el teatre...
Jordi: El teatre és una paraula dolça per a mi.
Emma: El teatre és vida.