L’Havana (capitania general espanyola de Cuba), 5 de desembre de 1840. Fa 183 anys. Antoni Font i Guasch (Vilanova i la Geltrú – l’Havana, segle XIX) i Josep Gener i Batet (l’Arboç del Penedès, 1831 – Barcelona, 1900) obtenien l’autorització del capità general Tellez Giron, màxima autoritat política i militar colonial, per a la constitució de la Confraria Catalana de Beneficència, destinada a pagar les despeses mèdiques, de farmàcia i d’assistència hospitalària de les famílies catalanes establertes a Cuba que no tenien recursos econòmics. Aquella institució seria anomenada, oficialment, Sociedad de Beneficencia de Naturales de Cataluña Nuestra Señora de Montserrat i, popularment, Confraria de Catalunya. Seria la primera institució d’ajut mutu de la història americana i una de les primeres del món.
Qui eren Font i Gener?
De la vida d’Antoni Font i Guasch en sabem ben poc, més enllà del que revela la documentació del Despacho de Gobernación de Ultramar, que ens diu que era un negociant establert a l’Havana amb cert relleu social i una posició econòmica folgada. En canvi, de Josep Gener i Batet (que als documents d'Ultramar consta com a Gener y Guasch, el mateix segon cognom que Font), ja en tenim més informació. Aquesta documentació revela que era un self-made man que, partint de zero, havia construït un petit imperi tabaquer. Emigrat a Cuba als tretze anys, havia treballat en diverses empreses comercialitzadores de tabac, i havia acabat creant la seva pròpia marca de producció i exportació: La Excepción. Aquestes dades apunten que l'any 1840, quan es constitueix la Confraria, Font i Gener formen part de l’elit catalana de Cuba.
Per què una confraria?
La creació d’aquesta institució desmitifica la idea que tots els europeus que, durant l’època colonial, anaven a Cuba, feien fortuna i es convertien en rampants indianos. I diem europeus perquè l’emigració del dinovè segle a Cuba és molt heterogènia: espanyols, francesos, escocesos, catalans..., i el resultat d’aquella empresa, a escala individual, és molt desigual. La necessitat d’assistir mèdicament i hospitalàriament els emigrants catalans que no tenien recursos per a sufragar un tema tan bàsic posa en relleu un escenari de forts contrasts, de grans èxits personals i d’estrepitosos fracassos, també personals. Aquesta idea es reforça quan sabem que, tot seguit, la Confraria va crear una segona caixa per a pagar el passatge a Catalunya a aquells emigrants que no havien fet fortuna i no tenien recursos, ni tan sols, per a emprendre el retorn.
Què era Cuba l’any 1840?
L’any 1840 Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam ja són les darreres colònies espanyoles d’ultramar. Els antics virregnats i governacions hispàniques de l’Amèrica central i meridional s’han convertit en flamants repúbliques que, en molts casos, han passat de la tutela política i econòmica espanyola a la dels Estats Units, potència que ja es proposa com el nou gegant de la regió. També el 1840, ja fa un quart de segle que el tràfec d’esclaus ha estat prohibit (Congrés de Viena, 1815). Però la trama delictiva del “Bolsillo Secreto”, dirigida per la reina regent Maria Cristina de Borbó (vídua de Ferran VII i mare d’Isabel lI) ha convertit Cuba en un immens supermercat il·legal d’esclaus. Naturalment, amb la complicitat de l’aparell governatiu de Madrid, de l’aparell colonial de Cuba, i dels armadors catalans, bascos i andalusos que cobreixen la ruta.
Què més era Cuba l'any 1840?
L’any 1840, Cuba era, en xifres globals, el territori més pobre d’Espanya. Les grans fortunes creades sobre les plantacions de sucre, de tabac, i de cafè; les oligarquies funcionarials de la colònia, i les pròsperes nissagues de comerciants urbans (armadors, botiguers, professions liberals) contrastaven amb un majoritari segment demogràfic format per colons empobrits i violentats (l’emigració que havia fracassat en la seva empresa) i per la massa de població esclava (Cuba censava més de 400.000 esclaus, que representaven més del 20% de la població de l'illa). L’èxit econòmic i social estava reservat a individus que, a més d’ostentar les necessàries habilitats personals i professionals per a triomfar en aquell complex escenari, tenien múltiples contactes que, directament o indirectament, les conduïen fins al nucli del poder colonial.
Per què una Sociedad de catalans i no d’espanyols?
La Sociedad de Beneficencia de Naturales de Cataluña va arrencar amb cent dos socis inicials. Però, en pocs anys, l’èxit de la seva missió va multiplicar per cinquanta la seva massa. No obstant això, la gran pregunta és: ¿per què Font, Gener i els cent socis primigenis van crear una societat catalana i no una societat espanyola? I la resposta la tenim en la ideologia de l’emigració catalana a Amèrica. A principis del segle XIX, les comunitats catalanes més populoses d’Amèrica (Riu de la Plata, Banda Oriental) van crear milícies pròpies que tindrien un paper protagonista en el rebuig a les invasions britàniques (1806 i 1807) i en les revolucions independentistes (1810-1828). Aquestes milícies, reveladorament, s’anomenaven Companyies de Miquelets de Catalunya. Un segle després de 1714, conservaven la memòria del passat nacional català!
Gener, un heroi a Cuba?
Però el cas de Gener; seria equiparable al de Matheu, Larreu i Alsina a l’Argentina? Al dels Batlle a l’Uruguai? O al dels Ferragut als Estats Units? I la resposta és que no. La Confraria va assistir milers de persones, i amb el decurs del temps, sense abandonar el seu objectiu inicial, es va convertir en el Casal Català de l’Havana, el més potent de tots els casals catalans a l’Amèrica. Allà seria on Macià iniciaria un camí (1925) que culminaria amb la restauració de l’autogovern de Catalunya (1931). La independència de Cuba és plena d’herois catalans: Bartomeu Masó, Guillem Montcada, Josep Miró, Joan Masó, Joan Oller, Ramon Pons o el mateix José Martí. Però Gener, coronel d’un regiment de voluntaris colonials, seria membre del consell de guerra que va condemnar a mort vuit joves independentistes cubans, estudiants de la facultat de Medicina de l’Havana.
