No sé per què, però creia que Constel·lació gràfica s’havia presentat fa pocs mesos. Quin ensurt quan, rumiant-ho assegut al seient d’un vagó de l’L10 nord direcció la Sagrera, adés el transbord cap a l’L1 per fer parada a Sant Andreu, vaig adonar-me que el CCCB la va inaugurar tres anys enrere, el desembre del vint-i-dos. Just després que l’Oriol em refresqués la memòria encomanant-me cobrir el Festival Femiñetas, no me’n feia creus de l’impacte que aquella exposició —prejutjada aleshores per servidor com “una més”— havia causat en mi; l’encàrrec revifà el caliu de l’abraçada que suposà posar-me a la disposició de les nou autores ignotes. Interactuar amb les obres de María Medem, Bárbara Alca o Conxita Herrero, endinsant-me a les seves instal·lacions participatives, m’enlluernà amb la brillantor que reflecteix la cultura subterrània, mal coneguda com a underground, quan exerceix l’acció de preservar els teixits culturals de qualitat. D’aquí que, encara ara, reconegui el gest que va tenir el museu cedint el seu espai per reivindicar el valor politicosocial del còmic alliberat dels marcs de la vinyeta.

Certament, sento que Constel·lació gràfica arribà a mi com el pròleg d’allò dies enrere vaig presenciar. El Festival Femiñetas organitzava a Fabra i Coats un punt de trobada col·lectiu —rivalitzat envers la individualitat museística— entre desenes de professionals femenines de l’art imprès. D’antuvi, l’única dissonància amb el CCCB és que la fàbrica de creació aguditzava la mirada crítica millenial, epicentre conceptual de l’exposició, convertint-se en l’altaveu idoni per fer ressò d’afers contemporanis que afecten el conjunt de la població. Qui aconseguia sortejar la temptadora terrassa a l’ombra de totxanes roges, accedia a la planta baixa del recinte topant-se, en primera instància, amb les dues exhibicions inicials. Femiñetas feia servir d’excusa la jornada per celebrar el seu setè aniversari; corria l’any 2018 quan Flor Coll va idear una plataforma artística autogestionada enfocada a “generar xarxes, debats i visibilitzar la cultura produïda per dones, lesbianes, trans i no-binàries”. A poc a poc, el que fou el plantejament de la tesi del seu postgrau es convertí en la “plataforma transoceànica d’artivisime” que avui coneixem.

Enguany, amants i protectores del format físic, festegen també la 14a edició del periòdic homònim, conceptualitzat al voltant de “la casa”. Així doncs, una rere l’altra, vàries vinyetes subjectes al fil metàl·lic que les suportava donaven la benvinguda als assistents dibuixant un recorregut on il·lustradores d’aquí i d’allà —Llatinoamèrica, Espanya i Catalunya— els convidaven a reflexionar sobre la llar com a espai d’identitat, refugi, creació… ferida per polítiques alienes al benestar, seduïdes pel negoci. Entre línies, un podia llegir referències a la sexualitat femenina, invisibilitzada, al conflicte Israel-Gaza, ignorat, o la precarietat econòmica i laboral, crònica. Tot això abans d’arribar a una segona instal·lació-denúncia sobre els estralls que està deixant la IA generativa damunt la creativitat humana. Tanmateix, vaig trobar curiosa la contraportada de l’expo inicial perquè mostrava un resum cronològic de Femiñetas amb alguns dels passos clau per dur a l’èxit qualsevol proposta artística. Ara bé, un cop mastegat el tràmit preliminar, començà la diversió. A l’altra banda de la sala s’agrupaven les creadores, una taula cada dues, amb els braços ben oberts per rebre la presència de qualsevol persona interessada en les seves obres. Calculo que hi havia més de quaranta estants actuant d’aparador pel petit recull de creacions que havien seleccionat. Personalment, vaig tenir la sensació d’estar revivint Constel·lació gràfica, aquesta vegada, en canvi, plena de vida. De fet, Roberta Vázquez, que en formà part, hi era fent costat a la resta de companyes.

Un sol groc amb ulleres de sol i quaranta veus a l’uníson

Així doncs, embadalit amb la paradeta que prometia estampar-te la samarreta a l’instant, vaig iniciar el tomb que em portaria a tornar a casa amb la bossa plena. Adhesius, fanzins i impresos van estirar-me de la màniga perquè els fes cas. Evidentment que els vaig fer. I encara sort, perquè el goig que se sentia en comprar a les mateixes autores el resultat de la seva feina, entaulant converses sobre art i tècnica, no pot mesurar-se amb paraules. Milaniza Montalvo G., per exemple, m’explicà la història del seu imprès abstracte (1mx1m a la realitat), aconsellant-me a l’hora d’enfrontar els acrílics. Entre les destacades, però, m’agradaria subratllar Vicky Cuello (Transoceánicas, Cap. 3), Sole Otero (Claustrofobia), María Pichel (Apuntes sobre el pensamiento positivo) i, en especial, Camila Sosa Villada amb El viaje inútil, una breu reflexió il·lustrada sobre l’escriptura d’un poema. Nogensmenys, Meritxell Garriga, Laura Mestre o Pamela Calero van facilitar-me les seves targetes de visita en veure’m tafanejant. En defensa pròpia diré que la dificultat per decidir-se era molt elevada. Malgrat tot, vaig endur-me una postal de Julie Rambaud que encapsulava un sol groc llimona d’aspecte fatxenda i amb ulleres de sol, valgui la redundància, i l’adhesiu de Sagtista on figurava un noi dient “soc sensible i ploro molt”, perquè sí, soc sensible i ploro molt.

En fi, l’assumpte és que allò que em generà mandra la tarda d’un dissabte m’hi va tenir dues hores bellugant-me. Fins a les onze de la nit, tothom que volgués tenia l’oportunitat d’assistir a la cita llampec complementada per una àmplia oferta de tallers, classes magistrals, taules rodones i sorteigs, inclosa una classe de ioga! Idò, faig una crida als despistats que s’ho van perdre: anoteu Femiñetas al calendari de l’any vinent. Potser d’aquesta forma es tindrà present un festival familiar en el qual tot Cristo pot amarar-se de cultura gràfica, autoedició feminista i dissidències completament de franc, gràcies, en part, a l’ajut “Fomento de la igualdad entre mujeres y hombres a través de las prácticas artísticas y la cultura comunitaria” (2024).