Aquest article comença amb un gat que dorm fet un cabdell a un cantonet del sofà. Rumrumeja. És un so que fan no se sap gaire com però que relaxa i que en algunes empreses japoneses utilitzen per rebaixar l'estrès dels treballadors (tenen gats que ronden les taules de les oficines). Començo amb el gat que dorm plàcidament perquè, quan tens gats (ara, estimat lector que no té gats potser has decidit que aquest article ja no t’interessa) sempre hi ha algun moment, un moment de final de trimestre, de pluja, de crits o migranya que penses: avui voldria ser un gat. Només avui, només unes quantes hores. Però em canviaria pel gat i em quedaria tot el dia aquí cargolada.

Sempre hi ha algun moment, un moment de final de trimestre, de pluja, de crits o migranya que penses: avui voldria ser un gat

Són molt literaris, els gats. Miren per la finestra concentrats, com albirant un espai de món que desconeixen i no tastaran mai.  Amb aquella mirada estàtica de pupil·la finíssima. Amb aquell no saber mai on són i aquell saber que són els amos dels coixins i les cortines, de tot l’espai que ensumen i controlen millor que tu: el raig de sol que cau a les quatre de la tarda a una franja concretíssima del pis, la frescor entre porta i passadís, la pila de roba neta i plegada que has deixat sobre el llit. Són altius, són desconfiats. Cortázar deia que els miralls no són més silenciosos que el caminar d’un gat, Hemingway que tenen una absoluta honestedat emocional. Si un gos t’ofereix adoració incondicional, en un gat només hi ha ignorància tenyida de menyspreu. Ja veieu que també he buscat què n’han dit els escriptors (justament dimarts als premis Santa Llúcia, Marc Vintró, guanyador del Premi Mercè Rodoreda va dedicar el premi als gats que han viscut amb ell). A l’Antic Egipte, quan morien, tota la família es depilava les celles en senyal de dol. Eren venerats i enterrats amb luxes; eren imprescindibles perquè liquidaven les rates que podien acabar amb provisions senceres. 

Cortázar deia que els miralls no són més silenciosos que el caminar d’un gat, Hemingway que tenen una absoluta honestedat emocional

Dins d’aquell caparronet triangular hi ha un cervell que es veu que s’assembla més al nostre que el dels gossos. Potser per això quan tinc la fantasia de canviar-me pel gat, penso que llavors li tocaria a ell fer de mi i anar a fer classe (podeu buscar la història del gat Stubbs, alcalde d’una petita regió d’Alaska). Repartiria bufades d’odi. Explicaria, pagat de si mateix, com és passar la nit a les teulades (a vegades, quan a l’aula no t’escolta ningú, el millor és explicar una anècdota de la teva vida privada). Potser diria que a al lloc on viu no se li canvia prou sovint l’aigua i que el pinso és de supermercat. Ara que hi caic, no hi ha res que em faci pensar que no m’odia, el gat que viu amb mi. L’article acaba quan surto de casa i ell encara jeu cargolat al sofà. Tanco la porta i mou una mica l’orella perquè ha detectat el so. I quan ja soc al bar de la cantonada demanant un cafè per emportar, ell pot fer tot el que vulgui. Pot penjar-se de les làmpades, menjar-se les plantes o fer desaparèixer els mitjons. És amo i senyor del pis i no hi ha mirada humana que pugui condemnar-lo. I sabeu què passa, llavors, quan jo camino de pressa amb el cafè que bull? Res. Absolutament res. Llavors i durant les properes setze o disset hores no passa res més que el so de gat que dorm. A veure si no us hi intercanviaríeu, vosaltres.