Ja és mala sort que plogui i faci fred la diada de Sant Jordi. Pitjor encara, que plogui i faci fred la primera diada de Sant Jordi després de dos anys de pandèmia. Ja és refotuda mala sort que en una superilla literària de centenars, potser milers, de metres quadrats, la primera paradeta que em trobi sortint del metro, a la cruïlla de Rosselló amb Rambla de Catalunya, sigui la de Vox. Senyor tingues pietat i salva'm d'aquest suplici.
🌹 Sant Jordi 2022, en directe: última hora de la diada del 23 d'abril
Superilla
És ben sabut que l'Ajuntament de Barcelona comandat per Ada Colau és un gran simpatitzant de les superilles. Per això va rebre amb entusiasme la proposta de traslladar la gran festa del llibre i la rosa aquest Sant Jordi 2022, de la seva tradicional ubicació a les Rambles, enclavament enguany destinat a les entitats socials de Ciutat Vella, al rectangle d'or delimitat al nord per la Diagonal, al sud per la Plaça Catalunya, a l'est Pau Claris i a l'oest per Balmes. Allà se situarien les parades dels professionals de les flors i els llibres: botigues i editorials. Una idea genial, magnífica, que prevenia la mort per asfíxia d'enamorades i enamorats en cerca de la rosa o el llibre ideal per al seu amat o amada, si no hagués estat caient intermitentment la tromba del segle.
Vull ser Julia Otero
Dèiem que ja és mala sort que la primera paradeta que hom es troba quan surt del metro és la de Vox. Nuvolot negre que s'esvaeix quan et creues amb... per exemple, Julia Otero. Impressionant. De gran vull ser ella. Surt el sol. Rosselló en va ple de gent. Llibres, roses, cues, guiris, pluja... Torna a caure amb força, cada vegada amb més intensitat. Col·locar-se sota les Cascades del Niàgara no deu ser gaire diferent del fet d'haver estat al bell mig de Passeig de Gràcia avui 23 d'abril a les dues del migdia. Els restauradors es freguen les mans. La gent busca aixopluc en bars i restaurants. Els locals estan plens. Acabo en un lloc del carrer Mallorca dos-cents setanta-i-pico pagant 35 euros per un plat d'ous ferrats amb dues gambes (exquisides, això sí). I jo que em queixava de Vox.
Mitjons per Sant Jordi
El cel clareja i el Passeig de Gràcia torna a omplir-se de gent. Hi ha alguna cosa encara estranya en el fet de veure una munió de persones sense mascareta caminant pel carrer a l'estil de vella normalitat. "Avui tothom es fa petons", em diu la meva parella mentre observem la besada moderadament i catalanament apassionada que es fa un matrimoni de mitjana edat que s'acaba d'intercanviar els llibres. Jo també l'he besada quan, sempre original, fet pel qual em vaig enamorar d'ella, m'ha donat el joc de mitjons que m'ha regalat: "no té cap gràcia regalar-li un llibre al cap de cultura d'un diari per Sant Jordi". Puc dir aquí que l'estimo?
Com sempre però en un lloc diferent
Caminar per Passeig de Gràcia un dia de Sant Jordi no és gaire diferent de quan la festa tenia el seu epicentre a les Rambles. Hi ha una mica més d'oxigen i guiris que aliens a la celebració, s'aturen, quiets com estàtues humanes davant de la Casa Batlló i la Casa Milà per fotografiar-les. Tret d'això, continua havent-hi una gentada que bada davant les paradetes acabant de decidint-se, si és que mai es decideix, pel llibre que es vol comprar. Gentada que en punts indeterminats es fusiona a les cues infinites que es formen davant les casetes que amaguen escriptors best-sellers. En contraposició a aquests, a la superilla, com ja passava a les Rambles, també n'hi ha d'escriptors solitaris que esperen, amb la mirada en aquella confluència indesxifrable entre la timidesa i la tristesa, que algú els demani que estampi la seva rúbrica en un exemplar de la seva novel·la, assaig o recull de poemes.
La boda d'Itàlia
Enguany l'estampa es completa, dissortadament, amb cotxes de la Guàrdia Urbana, ambulàncies i paradetes per terra per la inclemència de la pluja i el vent. A tocar de Plaça Catalunya hi ha un senyor amb gorra escocesa que s'ho mira. És un escriptor amb un cognom que és una eina dentada per tallar, principalment, fusta. Cinc lletres. I de sobte torna a ploure i torna a ploure molt. Correm buscant refugi. Acabem a l'Urban Outfitters, la botiga de roba que hi ha al centre comercial del Triangle. Aprofitem i mirem un vestit per la boda a Itàlia a què hem d'anar aquest estiu. I uns pantalons que li fan falta. I un vestit com de jugar a tenis, però per anar pel carrer, però que no el comprem perquè és de màniga curta i el teixit és com de tovallola, i això a l'estiu segur que dona calor. I una gorra. I uns mitjons ben divertits, però no els agafem perquè avui en la que establim com la nostra particular tradició, ja me n'han regalat, de mitjons. Mitjons i, això sí, una rosa. I quan deixa de ploure sortim al carrer i la gent es torna a fer petons. Definitivament, Sant Jordi és meravellós.