Apple està aconseguint convertir-se en una de les plataformes que millor dosifica i estrena les seves sèries. No és una ciència exacta, però com a mínim no prova d’empatxar l’espectador amb una allau de novetats i, el més important, evita la sensació d’adotzenament: bona part dels seus títols tenen una personalitat inequívoca que els allunya de tendències o i dilatacions innecessàries. Un bon exemple de tot això és La serpiente de Essex, una producció britànica basada en la novel·la de Sarah Perry que té la durada justa. Una sèrie que trenca amb els clixés tradicionals (tant el misteri que planteja com els seus girs estan al servei de la història, i no només fan de contrapunt) i sap enganxar sense cremar les naus abans de temps.

La serpiente de Essex  trenca amb els clixés tradicionals (tant el misteri que planteja com els seus girs estan al servei de la història, i no només fan de contrapunt) i sap enganxar sense cremar les naus abans de temps

La serpiente de Essex documenta les vivències d’una jove vídua de passat traumàtic (marit tòxic i violent que va voler destruir la seva identitat) que decideix marxar de Londres a Essex, fascinada per la llegenda local d’una serp gegant que suposadament es cruspeix els vilatans. No és morbositat, sinó vocació: la dona porta mitja vida obsessionada amb els fòssils i el rastre d’espècies extingides. Una vegada a lloc, el seu esperit indagador topa amb la rigidesa dels veïns, dividits entre qui es nega a creure en monstres i qui viu atemorit per les supersticions i els dogmes. Un dels seus pocs aliats és el capellà del poble, amb el qual acaba establint un vincle que genera rebuig en la moral col·lectiva. 

La serpiente de Essex

Terrenys pantanosos

Qui busqui una sèrie de misteri a l’ús, o un relat predominantment sobrenatural, no la trobarà a La serpiente de Essex. És, en essència, una reflexió sobre els credos i les seves devastadores conseqüències per a una comunitat, i també una paràbola sobre el paper de la dona en una societat que s’entesta a negar-li la veu. Treballa molt bé aquest context, que arriba a fer-se asfixiant, i les dinàmiques entre els personatges, que transpiren credibilitat malgrat que el guió els porta a terrenys pantanosos. Però en el que més encerta la sèrie és la construcció d’una atmosfera estranya, entre màgica i pertorbadora, que reflecteix a la perfecció la idea de viure en una opressió que es manifesta també a les petites coses.

La serpiente de Essex és una reflexió sobre els credos i les seves devastadores conseqüències per a una comunitat, i també una paràbola sobre el paper de la dona en una societat que s’entesta a negar-li la veu

La serpiente de Essex calcula molt bé girs i cliffhangers, sap dissoldre l’espai i el temps (està ambientada al passat, però podria passar ara) i transita la confrontació entre ciència i religió amb una solidesa notable. Potser l’equilibri no és rodó, perquè a estones enyores que potenciï el seu imaginari fantàstic i en d’altres preferiries més matís en alguns secundaris, però a grans trets és un melodrama molt immersiu que captura amb elegància la fràgil línia que separa la fe de la raó. Un debat, aquest, que perviu i que esdevé un mirall dels monstres que ens assetgen dia rere dia per la nostra incapacitat d’acceptar determinades veritats. La sèrie, a més, no seria el que és sense la seva parella protagonista: Tom Hiddleston està molt bé, però és Claire Danes qui s’apropia de la funció amb un impagable desplegament de recursos dramàtics.